La sort apareix i desapareix en formes inimaginables quan et lleves cada matí. Tinc la sensació–no parlo de certesa, per cautela–que avui he fet un gran descobriment que em proporcionarà moltes hores fantàstiques. El poeta Pere Rovira diu que “el plaer és l’únic llenguatge que no ens ha mentit mai”, i no li falta raó. Em pregunto perquè mai havia sentir parlar de Murasaki Shikibu ni de la seva obra mestra “La novel·la de Genji. El príncep resplandent”.

Havent llegit 50 pàgines, ja sé que és una lectura d’aquelles que em deixaran marca. La literatura japonesa és excelsa descrivint el violent món del desig i en aquest aspecte Shikibu sobresurt entre els autors nipons (i no nipons) que he llegit. Suposo que el fet que el llibre l’hagi escrit una dona, japonesa, i fa més de 1000 anys, explica la poca publicitat d’aquesta obra, considerada per Yasunari Kawabata com “el cim de la literatura japonesa”. Us deixo les primeres mil paraules perquè us en feu una impressió. La història sembla que vulgui imitar l’estructura d’un conte, o un relat moralitzador, però aviat s’endinsa com una pinça de cirurgià en el cervell dels protagonistes. Shikibu escriu a finals del segle X com ho faran els millors escriptors europeus a partir del segle XIX.

Bona lectura!

Murasaki_Shikibu_by_Hiroshige

LA NOVEL·LA DE GENJI. EL PRÍNCEP RESPLANDENT

A la cort d’un emperador (no direm quin ni els anys del seu regnat) hi havia una dama a la cort que, encara que no pertanyia als rangs superiors de la noblesa, va captivar el seu senyor de tal manera que esdevingué la seva predilecta. Les dames de més categoria de palau, desitjoses des de sempre de ser elles les afavorides, es miraven amb odi i menyspreu aquell poll reviscolat que havia fet miques els seus somnis més secrets, i encara l’estimaven menys les seves antigues companyes, les dones dels rangs inferiors, en veure-la tant per damunt de totes elles.

Aquests fets i la seva posició a la cort l’exposen contínuament a tota mena de gelosies i males voluntats, i ben aviat, aclaparada per un munt de vexacions mesquines, emmalaltí, esdevingué trista i melangiosa, i passava més temps a casa seva que a palau. Però l’emperador, lluny d’avorrir-la ara que havia deixat de ser una noia sana i alegre, es mostrava cada cop més tendre i afectuós amb ella, i no feia cas dels que li retreien el seu capteniment, fins que aquesta relació es va convertir en el tema principal de les converses a tot el país. Cortesans i funcionaris veien amb mals ulls aquella passió forassenyada, i comentaven en veu baixa que a la Xina una història com aquella havia acabat provocant rebel·lions i desastres. No mancaven els que la comparaven amb Yang Kuei Fei, l’amant de l’emperador Ming Huang. Malgrat tot, l’amor del sobirà era tan fort que ningú no gosava oposar-se-li públicament.

El pare de la noia, que havia estat conseller imperial, ja era mort, i la mare, que mai no va oblidar la importància de l’home que havia estat el seu marit, va aconseguir, malgrat les dificultats que va haver de vèncer, donar-li una educació tan refinada com la que reben les noies els progenitors de les quals són vius i afortunats. Hauria estat un gran ajut potser comptar amb un tutor amb influències capaç d’interessar-se per la noia, però malauradament la mare estava sola al món, i, quan topava amb complicacions, es queixava amargament de la manca d’algú que li pogués oferir consell i consol.

Però tornem a la filla. Quan va arribar el moment, va regalar a l’emperador, qui sap si perquè en una vida anterior ja els havia lligat un vincle estret, un nen preciós, una autèntica joia com no se’n coneixia cap altra en tot el país. El pare gairebé no vivia en els dies d’espera que el costum imposa, i, quan finalment la criatura fou presentada a la cort, va comprovar que el rumor no havia exagerat la bellesa del príncep.

El primogènit era fill de Kokiden i nét del ministre de la dreta, i tots el tractaven amb el respecte degut a l’hereu aparent, però no era tan bonic com el noiet que acabava de néixer. D’altra banda, l’amor especial de l’emperador a la mare va determinar que veiés en el nounat quelcom de molt personal que li pertanyia com un tresor únic. Com que la dama tampoc no era d’un rang tan baix que hagués de captenir-se de les necessitats personals de l’emperador (en termes generals, podia considerar-se d’una classe prou acceptable), l’home es va entestar a tenir-la sempre al seu costat, i a les nits en què hi havia música i esbarjos, volia que també hi fos present. A vegades dormien junts fins ben entrat el dia, i quan ja s’havien llevat, l’home feia mans i mànigues per no deixar-la menjar. Vet aquí per què es deia a la cort que la dama es lliurava a habituds gens modestes i força per damunt del seu rang. El naixement del príncep l’havia convertit definitivament en la favorita indiscutible de l’emperador.

En veure tot això, Kokiden va començar a témer que el nou príncep, el fill predilecte de l’emperador a jutjar per com el tractava, acabaria sent designat hereu aparent si no prenia mesures. Malgrat tot, es considerava encara molt per damunt de la seva rival: havia entrat a palau abans que cap altra, havia estat durant molt temps la preferida i li havia donat un grapat de fills. Per molt que els seus retrets i queixes molestessin ara el sobirà, no es podia permetre el luxe d’ignorar-la. A més, tot i que la mare de la criatura comptava amb l’amor del pare, tenia una pila de detractors que estaven contínuament a l’aguait de qualsevol falta o relliscada seva, la qual cosa feia viure la noia en un perpetu turment perquè sabia que no tenia a qui girar-se.

(…)

Quan el príncep va fer tres anys, el Tresor Públic no va escatimar res a l’hora d’organitzar la festa de les primeres calces, i resultà tan fastuosa o més que la que s’havia celebrat en honor del primogènit. Un cop més molts ho van criticar, però com que, a mesura que el vailet creixia, la seva bellesa i bones qualitats no feien sinó augmentar, ningú no era capaç de detestar-lo. Fins i tot els homes de més criteri s’admiraven que, en uns temps cada vegada més degenerats, hagués nascut un ésser tan extraordinari en tots els aspectes.

A l’estiu, la mare del noi va demanar llicència per anar-se’n a casa seva, perquè, deia, no es trobava bé, però l’emperador no en volia ni sentir parlar. Com que ja estava acostumat a les indisposicions d’aquesta mena, li va pregar que restés a la cort fins a veure quins curs prenien. Però el seu estat de salut no cessava d’empitjorar, i la mare va demanar que la deixessin marxar. Finalment l’emperador, ben a contracor, s’hi va avenir.

Tement ser víctima d’algun nou insult, la dama va decidir anar-se’n sense cerimònies i deixar el nen a palau. Tot s’acaba en aquest món, i l’emperador ja no podia barrar-li el pas. Però l’home no estava disposat a tolerar que la persona que més estimava d’aquest món se n’anés sense una paraula de comiat, de manera que va córrer al costat del seu amor. Aquella dona, abans tan bonica i plena de vida, feia llàstima de veure, de prima i esllanguida que estava. Quan va mirar d’expressar els pensaments tristos que no la deixaven viure, la seva veu era un fil de so gairebé inaudible. L’emperador estava desesperat, i a dintre seu els records de joies passades feien guerra amb els pitjors auguris per l’esdevenidor. Va plorar com una font i li va jurar una i mil vegades amor etern sense rebre cap resposta. Aquella figureta blanca i extenuada, ¿era viva o ja era morta? S’hauria dit que la pobra ànima no s’adonava de què estava passant. Volent ajudar-la d’alguna manera, l’emperador va ordenar que li fos concedit l’honor d’una llitera i quatre homes que l’havien de dur fins a casa seva, però, quan tot ja estava a punt pel viatge, va tornar a la cambra de la dama, incapaç de resignar-se a la separació definitiva.

–Ens vam jurar que faríem plegats el camí que a tots espera. No em pots deixar enrere, estimada.

Ella se’l va quedar mirant, tristament, i li va respondre:

–Si hagués imaginat que les coses anirien d’aquesta manera…

Et deixo per seguir el camí

                               Que a tots espera:

                               Si pogués triar, però,

                               No seria aquest el camí que triaria

 

Era evident que hauria volgut dir-li moltes més coses, però estava tan feble que li va costar molt dir el que va dir. L’emperador hauria desitjat mantenir-la al seu costat fins al final, però va arribar un missatge de la mare exigint-los que s’afanyessin: “Hem fet venir clergues eminents perquè s’encarreguin de les pregàries”, escrivia, “i han de començar aquesta mateixa nit”. Davant el missatge l’home es va rendir i la va deixar anar, desconsolat. Aquella nit no va poder aclucar els ulls del dolor que sentia.

A trenc d’alba, ple d’angoixa i d’impaciència, li va mancar temps per enviar un missatger a casa de la dama. En arribar l’home va trobar la casa plena de gemecs i llàgrimes: la malalta havia mort poc després de la mitjanit. En escoltar la terrible notícia, l’emperador es va tancar en els seus apartaments. Li hauria agradat conservar el nen al seu costat, però no hi havia precedents: el costum volia que el fill estigués present al funeral de la mare. El nen no entenia què havia succeït i contemplava, desconcertat, els plors del pare, dels cortesans i dels criats. Per força es tractava d’un esdeveniment terrible: totes les morts són tristes, però aquella ho va ser d’una manera especial.

Murasaki Shikibu.

Advertisements