Totes les persones tenen una història.  Un relat que permet explicar com són i perquè actuen com ho fan. Molts escriptors i guionistes concorden que és més atractiu explicar la història de les persones moralment discutibles. Pot entendre’s. La maldat té més relleus que la bondat: enveja, odi, venjança, frustració, i també penediment, culpa, malestar, acidesa d’estómac. Si fas allò que creus que has de fer, i no tinc cap dubte que això és l’única opció si vols ser feliç o almenys estimar-te prou per dormir amb l’esquena ampla, no et preguntes quins beneficis pots treure’n de la teva conducta.

El rerefons de les “accions dolentes”, en canvi, és molt més profund. Estic pensant en les accions clarament cruels, que no donen marge a cap tipus d’interpretació o empatia. Accions com ara les descrites al documental “Ciutat Morta”. Quina història carrega un torturador? Quina causalitat macabra ha instal·lat tanta crueltat en la ment d’una jutge? De quin material està fet el cervell hipòcrita del torturador jutge Garzón quan s’atreveix a reclamar la obertura del cas? Hi ha coses que simplement sóc incapaç d’entendre.

Espero que la seva tortura sigui una versió doblada o triplicada que la de Corey, el protagonista de “Brigada nocturna” (Goodis, 1961) en el fragment que transcric a continuació. Molt em temo que peco d’ingenu. 

Us recomano que mireu “Monster”, una obra d’art tractant aquests temes.  Tant de bo l’HBO es decideixi finalment a tirar endavant la versió no anime de la sèrie. Pels qui ja n’heu gaudit, us recordo el final. Inoblidable. 

SPOILER ALERT! SPOILER ALERT! SPOILER ALERT! SPOILER ALERT! 

EL DIÀLEG DE COREY.

La cara brillant de metall de la placa de vegades agafava vida. Se’l mirava i amb tota solemnitat li deia: “A qui et penses que estàs enganyant?”. De vegades ell aconseguia esquivar la pregunta. D’altres, es veia obligat a respondre. Sense que se sentís, li deia a la seva placa: “Redimonis, escolta, nosaltres no volem pas enganyar ningú; ben segur que no volem perjudicar ningú ni xuclar la sang a ningú. Es tracta només que volem viure i passar-nos-ho bé, i ser feliços; i desitgem que totes les altres persones facin el mateix”.

“Això no és cap resposta”, deia la cara brillant de metall, “has d’actuar més bé del què actues”.

De manera que aleshores ell somreia una mica, i potser deixava anar un petit sospir. S’esperava un moment, mirant cap a una banda, i tractant d’ordenar ben bé els seus pensaments. “Escolta, mira el que et dic”, li contestava a la placa, amb la mirada pacient i el posat amable, com si estigués parlant honestament amb algú, am algú que no conegués els fets bàsics, “Mira, és que passa el següent: es tracta d’un barri molt pobre, la gent d’aquí no té gaire bona sort. Això jo ho sé del cert, pensa que vaig néixer i em vaig criar en aquest ambient.

>> La veritat, noi, és que hi ha una manca molt gran de diners. Mira, com a exemple agafem el whisky. Una ampolla de venda legal, una ampolla petita, val de quatre dòlars cap amunt. La beguda de contraband, el whisky de blat, es troba per un dòlar el mig litre. És clar que de vegades és pura metzina, però això no passa gaire sovint. Potser en una partida de cada cinc mil, i has d’admetre que això és un percentatge insignificant. És molt possible que quan beguis aquest licor fet a casa, l’endemà no estiguis malalt. Jo no he sentit mai ressaca a causa del whisky de blat, i això és molt més de que podria dir d’algunes conegudes marques legals.

>> A veure: Et paguen quaranta o seixanta dòlars la setmana i tens una dona i quatre o cinc criatures per alimentar. I no tens els diners que fan falta per especular en la borsa. I no et pots permetre el tipus de transport que et duria a les pistes on corren els cavalls, o fer-te soci d’algun d’aquells clubs privats on la policia no fa mai cap batuda. A les llistes de socis hi ha grans noms, i els grans noms tenen influència i diners, i això és el que compta; només això. De manera que si vius en aquest barri i vols jugar, l’única cosa que pots fer és jugar a la loteria il·legal o baixar les cortines i treure un joc de cartes. Per descomptat que això ja et situa fora de la llei, et fa el que se’n diu un delinqüent. Bé, sigui com sigui, tu vols jugar, i vols estar tranquil, vols estar segur que no et vindran a ensorrar la porta ni t’entraran per la finestra. L’única manera d’estar-ne segur és arribar a un acord amb alguna persona que dugui una placa.

>>Una altra cosa; les nens, les professionals. No parlo pas d’aquelles noies que alternen, d’aquelles mosses que et foten tots els diners i només et donen una mica de te en uns gotets petits i després obtenen el seu percentatge de l’amo del bar. I no et parlo tampoc de les que t’esquilen, de les que et porten a una habitació on Danny surt d’un armari i et clava els artells de llautó a la mandíbula. No vull dir això, no; jo vull dir les autèntiques professionals que et donen el que cal a canvi dels teus diners i tu ten vas ben satisfet. Vols saber una cosa, noi? A tu et deu semblar que, de mitjana, les autèntiques professionals estan més aviat bé que malament. Doncs les pots posar a la mateixa llista que els escombracarrers, que els escombriaires i els treballadors del clavegueram. La cosa acaba sent la mateixa; són gent necessària i prou. És el que es coneix com efectuar una funció necessària. I no m’ho discuteixis; és pura qüestió estadística. Si no fos per les professionals, hi hauria més suïcidis, hi hauria més homicidis. I molt més d’aquells casos que de vegades llegim, com ara aquella nena de quatre anys que arrosseguen cap a un carreró, o aquella propietària de seixanta anys que fan a trossos amb una destral”

La placa no va fer cap comentari.

De manera que ell va seguir parlant. I li va dir a la placa: “Mira noi, jo sé el que em dic. Amb totes aquestes persones desagradables i anormals, amb tots aquests maníacs que hi ha pertot arreu avui dia, és una autèntica desgràcia que no hi hagi més cases on es pugui anar a pagar uns diners i deixar anar vapor. Perquè aleshores ningú no prendria mal.

>> Molt bé, la llei diu que no. Però a mi només m’agradaria tenir un centau ben brillant per cada faldilla d’aquest barri que ha fet una acció de salvament, una vegada i una altra, oferint a algú el tipus d’alleujament que necessitava per evitar que de sobte fes alguna cosa ben desagradable. En tens prou, amb això?

“No”, va dir la placa.

“Em tens mal conceptuat, oi?”

“Clarament mal conceptuat”, va respondre la placa. “Acceptes diners d’aquells qui transgredeixen la llei; ets pitjors que ells”.

“Però escolta’m, vols?”. Va demanar a la placa que l’acabés d’escoltar. “Només ho faig am petites coses, amb entremaliadures inofensives, amb el joc i el whisky blanc i la prostitució de les noies. Amb res més que amb això, creu-me. Mai no he acceptat diners dels qui passen droga ni dels lladres de comerços, ni dels pispes, ni mai no he tingut tractes amb ningú que jo sabés que era realment malvat. Tot el que jo he fet ha estat…”

“Ostres”, va interrompre la placa. “No em vulguis aixecar la camisa. Tu vas a veure si et fas un dòlar extra; això és tot, i només això”.

“A tu t’ho sembla?”

“Sé que és així”, va dir la placa.

Corey va arrugar el front uns instants, i gairebé es va posar a pensar seriosament en allò que li deia la placa. Però els pensaments seriosos eren com anar a classe, i ell preferia l’hora del pati. El corrugament de celles es va convertir en un somriure, i arronsant les espatlles, li va dir a la placa:

“Potser tens raó, però què hi fa, això?”

Però fins i tot així, el seu somriure era una mica força i l’arronsament d’espatlles era més o menys fals. Per dins es va quedar tot violent i es va retorçar com si es volgués alliberar d’unes manilles que el tinguessin ben agafat.

Gairebé li van fer un favor quan el van enxampar, quan el van dur cap a la casa de la vila i li van arrencar la placa.

David Goodis, 1961

Advertisements