No és aquest l’espai adequat per tractar la història del futbol colomí. La Mercè va escriure un llibre molt complet per qui vulgui consultar-lo. Fa gairebé tres mesos vaig demanar a l’Arxiu Històric de Tarragona que em traslladés còpies de Reglament del “Club Deportiuvo Arenas” (1931), de l’ Sports Club (1923-30) i de la “Unió Esportiva” (1930), Espero que no tardin gaire més a enviar-ho i així pugui completar-se una mica més la història del futbol al poble. De moment, com a aperitiu forçat, us deixo amb la crònica humorística de tres partits de futbol aparegudes a la revista “Xut!”. Espero que us facin riure!

futbol 1930

22 ABRIL DE 1925.

Ja hi som. Ja hem tocat l’estrena. Ja ha arribat aquí la tongada de la cossa. Quan a tot arreu pleguen la pilota, aquí s’hi posen. Ens ha visitat, per començar el tercer del “Barça”. Fillets de Déu! El tercer del Barça! A l’eixir al camp els nostres,  per llur posat pressentirem que aviat llur porta seria un garbell per on hi passaria brossa i gra. En Roig arrossegava els peus com a desmaiat i es repenjà al pal. A en Canals aquelles cames tan llargues li feien figa. En Santacana demanava ajut al seu petit. En Carreres no arriava el greix. A l’Estalella li feien mal les sabates, de justos que li eren els peus. En Rossell rondinava. En Balcells coixejava. En Segura estava nerviós. En Pont tenia les cames més tortes que de costum. En Valls ja patia per endavant. I en Gual es mofava dels seus companys a riallades. El públic dormia a peu dret, i el refli,de panxa al sol, xumava el xiulet. Jo ja volia ressenyar, ja, però el vent em prengué el paper i, equivocant la impremta, el portà a can Felip, que és al costat del camp.

Doncs, a la primera part, que estaven tan pansits, van jugar com calia i van posar a rotllo als de fora; i a la segona, que estaven més animats, varen estar fetes unes pepes de cinc, a excepció d’en Roig, que estigué fet un trumfo. Aquest xicot promet i ja dóna, ja dóna gust. Tregué pilotes que el guardameta nacional les hauria deixat per excés de vista. L’equip del “Barça” ens agradà força. Combina molt i fa perdre el cap com els partits. Ben guanyada tingué la victòria. Els defenses i extrems, sobretot el dretà, ens deixaren encantats. El resultat fou de 6 a 4. Dels nostres, els millors en Roig, en Font i en Gual. El refli, en Sabater, coterrani nostra i jugador del “Barça”, bé en general, encara que concedí un gol il·legal als del seu club.

BUGADERA

 

29 ABRIL DE 1925

Els de Sant Martí, que el diumenge passat no vingueren per la pana de l’auto, el diumenge passat varen venir, i al nostre camp tingueren pana. I quina pana! Nou a zero! Està clar que els va venir de nou! El joc fou una sabata i una espardenya. Hi hagué moments de tot. Però el jugava més era el vent, que jugava amb jugadors i “bimba”, empenyent-los amb més poca solta que una càrrega bruta. Feia una ventada tan forta que tots els jugadors ballaven un vals de festa major. És clar: com que el refli, i el vent, xiulant, feien de músics! Però els que més ballaven eren els de Sant Martí. Ells deien que el vent els obria la porta de bat a bat, però a la segona part en Roig bufava més que el vent i no se la va deixar obrir com la dels contraris. La culpa de la pana la té la pilota, que s’entaforava com si fos un cau a la meta dels forasters.

I ara qui ho gosa dir que algun dels nostres no va jugar bé? Oi, martinencs? Massa que hi van jugar! En Canals, que en va ficar quatre, els amoïnava com un mosquit. És que té unes picades, tanmateix! Si arriben a jugar els tres que faltaven, encara! El porter de Sant Martí de Maldà es treia bé les mosques del nas, però la pilota és mosca grossa. Bé per Carol, que ho fa bé de mig! I en Balcells, que penca com un negre. Tots bé, vaja!

El refli, bé de salut i imparcial. El públic… no hi era. Semblava un partit a porta tancada.

BUGADERA

 

 16 DE SETEMBRE DE 1930

Si al cel s’hi celebren partits de futbol, tenim per segur que el públic que hi assisteix no ha d’ésser tan angelical i pacífic com el què hi havia dilluns al camp de la “Unió Sportiva”. De no ésser així, aquest dia havíem de veure com mastegaven un ull d’àrbitre i li dissecaven la pell per fer-ne guants pel porter. Semblava que arbitrés per telèfon! Si teniu mandra de córrer prop del joc, que us comprin una bicicleta de tres rodes! Quan ja devia estar cansat de fer-ho malament, se l’hi acudeix acabar el partit faltant encara quinze minuts. Dos-cents rellotges se li encaren, però ell, petit com és, tossut i contra tots.

Com que jugaven amb la penya “Germanor” d’Igualada, i estaven 1 a 0 a favor de “l’Unió”, varen creure que es tractava d’un “timo” perquè no poguessin fer la pau. Sort que es tractava del “Germanor” i no volgueren barallar-se, si no!!!

Davant de tot això, recomano al senyor Valls que prengui el retir per evitar un dia de dol a “l’Unió”. Potser per fer el solitari serviria! Ja sou massa gran, home, ja sou massa gran!

*           *             *

Diuen que a l’Sport Club s’estan preparant per prendre part del campionat de Catalunya, i segons dades de la meva bugadera, es veu que van reclutant els jugadors de tots els poblets i masies de l’entorn. Com uns desesperats busquen per Les Piles, l’Ametlla, Rocafort, el Codony, etc., a algú que sàpiga córrer, a patades, la pilota. Ja veurem com anirà. En tot cas, això semblaria l’equip del Tercio.

També diuen les males llengües que si en Costa, el porter, toca tots els ressorts per poder actuar de professional en qualsevol club de Barcelona, i que per aquest motiu els de l’Sport Club ja tremolen al llegir a la secció d’anuncis de La Vanguardia: Portero, se necesita.

                                                                                         *             *             *

 Als futbolistes concurrents al “Bar Esport” els cuiden i tracten com si fossin parterres per tal que no s’encomanin el corrent emigratori que es nota a l’Sport Club. L’altra dia es va fer una rebequeria en Degràcia, i a les poques hores ja jugava amb la “Unió Esportiva”.

Ah, fillets de Déu, quan se’n varen adonar! Amb cara compungida li parlaren, treien tota la lírica més dramàtica i sentimental, logrant fer-lo entretenir, i em diu la bugadera que plorant com una Magdalena, va dir: “Ja no hi tornaré mai més”

JOCASMAR.

Guillem Carreras. Gener ’15

Anuncis