Aquest és el títol de l’última Nadala que ens proposa la Fundació Carulla. Dimecres fou presentada a la Sala Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Les Nadales de la Fundació Carulla mai es permeten el luxe de comptar amb autors de poca vàlua acadèmica, i aquest any no fou una excepció. Joan B. Culla, Xavier Arbós i Borja de Riquer resumiren les seves aportacions en aquesta edició tan especial. Es tracta d’una obra molt didàctica per comprendre com les deu últimes generacions de catalans han comprès la seva relació amb Espanya, i de retruc entendre la gran singularitat dels temps actuals. La publicació també comptà amb la col·laboració d’autors tant reconeguts com Joaquim Albareda, Josep Maria Domingo i Andreu Domingo. La recaptació que s’obté de les vendes de la Nadala es destina als Premis Baldiri Reixac que, com el seu nom indica, es destinen a promocionar una escola catalana de qualitat.

COBERTA-NADALA-2

La fundació Lluís Carulla sempre ha destacat per ser capdavantera en la promoció de la recerca històrica en català. Institucions tan importants i assentades com els Premis Baldiri Reixac o bé l’Editorial Barcino porten el seu segell. Si bé aquest any celebrem el quarantè aniversari de la seva fundació (1974), el mecenatge cultural de la família Carulla es remunta a la creació de les Nadales, sorgides l’any 1967 gràcies a la voluntat i empenta de Lluís Carulla i Maria Font. L’objectiu d’aquesta iniciativa era molt fàcil d’entendre. Endinsats ja en les escorrialles del franquisme, calia oferir publicacions d’alta divulgació en català; tractaments monogràfics sobre qüestions rellevants de la nostra història col·lectiva. Historiadors i intel·lectuals de primera fila de seguida es van veure interpel·lats per aquest projecte. De la feina feta durant aquests primers anys, cal destacar la realitzada per Mossèn Josep Senabre, encara avui el millor historiador sobre la Guerra dels Segadors.

Enguany, en paraules de Josep Maria Muñoz, director de l’Avenç i coordinador de l’edició, “no s’ha intentat bastir una publicació sobre el tricentenari, sinó sobre els 300 anys”. Oferir instantànies històriques sobre diferents moments crucials en la història del catalanisme modern: el significat de la derrota en la Guerra de Successió, el paper de Catalunya en el sorgiment del liberalisme espanyol, l’empenta de la Renaixença Catalana, la importància de la Mancomunitat, l’arribada de la nova immigració (perfectament exposada en la publicació d’Els altres catalans), i finalment un retrat dels temps actuals. Muñoz destacà la capacitat pedagògica dels autors, “historiadors compromesos socialment que entenen que la seva funció no només és escriure per l’Acadèmia, sinó també per al gran públic”.

Xavier Arbós inicià la seva intervenció amb una hipòtesis atrevida, si bé molt raonada. Podria resumir-se en la següent frase. Catalunya sobreviu com a nació cultural al segle XIX, i es desenvolupa com a nació política en el XX, gràcies a la greu derrota de 1714. La història contemporània demostra que l’evolució de les societats europees s’encaminava cap un progrés gradualista envers formes menys arbitràries de poder. El triomf del constitucionalisme sobre l’absolutisme que, més enllà de l’excepció destacadíssima representada per Cromwell, escenifica el seu primer gran pols de força am la victòria de la Revolució Francesa i l’expansió del liberalisme polític. Si les tropes borbòniques no haguessin guanyat la Guerra de Sucessió, defensa Arbós, és possible que Espanya hagués pogut uniformitzar-se com una nació culturalment homogènia. Llavors potser hauria pogut integrar tots els seus súbdits en una sola comunitat polític.

El vincle d’unió de tots els espanyols, seguint l’exemple de França, hauria estat la ciutadania liberal. La victòria de les tropes de Felip V no només suposà la pèrdua de les Constitucions catalanes, sinó també la negativa castellana d’avançar cap a formes més pactistes de govern. Arbós destacà, en aquest sentit, com l’auge del catalanisme sempre ha coincidit amb etapes profundament decadents en la història d’Espanya. Convé recordar que la Constitució de Cadis (1812), més enllà de la seva credibilitat com a projecte transformador, es realitza al marge dels catalans. Napoleó havia concedit la independència de Catalunya en el bienni 1810-182, si bé sota tutela francesa, abans d’annexionar el Principat a l’Imperi com a simple Protectorat. La historiografia catalana, molt vàlida i meticulosa en la descripció de certes etapes històriques, ha secundat a un paper marginal, o si més no secundari, l’actuació de Catalunya en la Guerra del Francès. Contràriament, l’imaginari col·lectiu sabria que Catalunya va perdre la seva independència política per última vegada fa dos-cents anys.

Borja de Riquer realitzà una petita lliçó magistral sobre la gran importància de la Mancomunitat de Catalunya. Les contínues turbulències polítiques viscudes per l’Espanya del s.XIX deceben greument el conjunt del catalanisme, iniciat com a expressió cultural en els seus inicis, però poc a poc articulat com a moviment polític contrari als designis de Madrid. Tres reivindicacions destaquen entre les altres, tres són les grans frustracions (relacionades entre sí) de catalanisme polític. No té capacitat per influir en les elits polítiques madrilenyes, ni prou força per imposar un model econòmicament més obert i lliurecanvista, ni les infraestructures necessàries per seguir el tren dels països més avançats d’Europa, impulsats pels grans avanços tecnològics comportats per la Segona Revolució Industrial.

Al llarg del s.XIX, Espanya s’allunya d’Europa, i Catalunya pren consciència que ha d’articular un moviment modernitzador propi centrat en reduir aquesta distància. L’any 1900, la taxa d’analfabets catalans és del 40%, vint-i-cinc punts percentuals més que a Itàlia; paral·lelament, immersa en la conservació de les últimes colònies atlàntiques, Espanya destina deu vegades més de pressupost en armament que no pas en eradicar l’analfabetisme. El projecte modernitzador del catalanisme de principis del s.XX s’aixeca sobre dues grans premisses: augmentar el nivell cultural (o vist des d’una perspectiva més economicista, el capital humà) de les persones i construir les infraestructures que el país necessitava per desenvolupar-se. Perquè l’economia fos productiva, cap zona del país ni cap grup social podia quedar al marge del benestar col·lectiu. Que un 40% dels catalans no poguessin accedir en ferrocarril a Barcelona o que una tercera part dels pobles estiguessin completament incomunicats (podent-hi accedir només amb mula), feia perillar la vertebració del país.

No menys perillosa era el biaix entre les elits culturals i la massa treballadora. Paral·lelament a la creació d’una alta cultura, que situï Catalunya al món com una entitat completament autònoma, la Mancomunitat fomenta molt decididament les biblioteques populars. Ho fa copiant el model anglosaxó, poc usual a Europa, que concep la biblioteca com un espai d’animació cultural en què, a través d’un horari ampli i la figura del préstec, els usuaris poden ampliar els seus horitzons intel·lectuals àmpliament. De Riquer explicà dues anècdotes que, com totes les anècdotes, foren molt il·lustratives. La primera ens trasllada a la Memòria feta per la bibliotecària de Valls l’any 1922. La seva autora apunta que els obrers, quan van a la biblioteca, es posen el vestit de diumenge com a mostra de respecte del lloc on estan. La segona, una dècada més tard (1932), presenta el dubte d’un piquet d’obrers que, enmig d’una vaga local, es plantegen si fer tancar la biblioteca o deixar-la oberta. La conclusió que treuen emociona: “no tanquem la Biblioteca perquè aquí hi ha productes de primera necessitat”. Sense aquesta veritable revolució cultural, promoguda per la Mancomunitat (si bé inexplicable sense l’ajuda i conscienciació del moviment obrer) és impossible entendre com la intel·lectualitat catalana aconseguí transmetre més fàcilment els seus missatges, creant un caldo de cultiu molt útil en la resistència contra Primo de Rivera i imprescindible per entendre l’ascens de la República.

Per tancar la presentació de la Nadala, Joan B. Culla reflexionà sobre la singularitat del catalanisme contemporani. Des d’Almirall fins a Pujol, o sigui durant els últims 125 anys, cap generació de catalans tingué la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent. L’hegemonia intel·lectual considerava que era molt més senzill modernitzar Espanya que convertir Catalunya en una entitat sobirana. En aquest sentit, Catalunya esdevingué una excepció absoluta arreu d’Europa. L’únic cas d’una nació cultural que, havent aconseguit l’hegemonia política, no demanava l’assoliment de la seva independència. Convé destacar, la figura de Josep Maria Roca i Farreras, un dels escassíssims intel·lectuals que la reclamà.  Caldrà arribar al segle XXI, afirma Culla, perquè la majoria de catalans arribin a la conclusió contrària. La creença que, malgrat les dificultats, és més fàcil esdevenir un Estat que modernitzar Espanya. Complementant la tesi de Borja de Riquer, Culla considera que Espanya no pogué dissoldre Catalunya en un Estat homogeni en la mesura que, a diferència de França, el projecte espanyol era percebut com a clarament pitjor. Per altra banda, com ja va denunciar Víctor Balaguer en els seus escrits, Castella sempre es va percebre a sí mateixa com la totalitat d’Espanya, dificultant així la integració de les nacionalitats discrepants.

Ningú sap què ens depara el futur. Josep Maria Muñoz recordà en to burleta que, després dels economistes, els historiadors són els pitjors analistes a l’hora de fer pronòstics. L’escenari del segle XIX ha canviat ostensiblement. Barcelona ja no és la capital econòmica d’Espanya, en detriment de Madrid. De Riquer alertà que l’independentisme trobaria grans obstacles interns, però sobretot molts obstacles externs dels poders fàctics madrilenys, que es serviran de “mitjans lícits i no tan lícits” per no deixar que Catalunya aconsegueixi els seus objectius polítics. “Per Espanya, l’independentisme català suposa un trencament més agosarat que el què va plantejar l’oposició al franquisme l’any 1974”, es reafirmà de Riquer. Ara bé, com fa 150 anys, i com en fa 70, l’ideal del catalanisme (ara independentista) no es basa en vincles identitaris d’arrel romàntica, com sovint es denuncia per desqualificar-lo, sinó com un projecte profundament tècnicament modernitzador i socialment progressista. Aquestes són les seves grans armes i les úniques garanties que el seu èxit és possible.

Guillem Carreras. Gener ’15

Anuncis