Record ridícul i emotiu: el primer saló on vaig aparèixer, a divuit anys, sol i desemparat. La mirada d’una dona era suficient per intimidar-me. Com més volia agradar, més inepte em tornava. De tot me’n feia les idees més falses: o bé m’obria als altres sense motiu, o bé considerava que un home era el meu enemic perquè m’havia dirigit una mirada greu. Però llavors, entre les terribles angoixes de la vida, un bon dia era de veritat un bon dia!!

Stendhal

Tothom té les seves manies.

A mi m’agrada demanar el cafè, menjar-me la galeta amb què normalment l’acompanyen, sacsejar tres vegades el sobre del sucre, llençar-lo d’una sola tirada (fent sempre cercles) al tallat, agafar la cullereta per remenar-lo quatre vegades en la direcció del rellotge, i seguidament omplir-ne i buidar-ne el contingut unes altres quatre a la tassa. Si no he repetit quatre vegades aquesta operació—Remenar, Barrejar, Remenar, Barrejar, Remenar, Barrejar, Remenar, Barrejar—no puc començar a prendre’l tranquil. Llavors ja em permeto la llicència per engolir-lo en tres o quatre tirades (no sóc un sectari, em concedeixo marges de llibertat) amb l’única condició de deixar sempre un petit pòsit sense beure (no fem broma: el pòsit és innegociable).

És cert: el procés pot semblar més lent i complicat que l’independentista. Ara bé, jo ja m’ho he pres com una part indissoluble de la meva experiència i el meu gaudi alhora d’enfrontar-me al cafè—heu vist el doble joc de paraules: “pres”, “indissoluble”?—. A diferència de la gran majoria de rutines, pensades per aplatar-nos i no malgastar neurones innecessàries en la repetició d’hàbits continuats en el temps, aquesta aconsegueix revaloritzar un o dos moments del dia.  Ben fetes, les prèvies sempre fan més interessant l’acte. Afortunadament, encara no ha arribat el dia que desenvolupi un ritual semblant amb els Brugal & Cola. La parsimònia del procediment m’estalviaria la meitat de borratxeres, privant-me de massa moments entranyablement estúpids que només elles ens regalen.

Tothom té les seves manies.

A mi m’agrada viure amb papallones a la panxa. No crec que la felicitat es mesuri per el grau d’amor i estabilitat que sents, sinó per la violència amb què els nervis et colpegen l’estómac quan penses en un repte o imagines una persona. Viuríem menys moments de tristesa i frustració si entenguéssim que, lluny de ser una condició eterna, la felicitat és una situació permeable. Oblidem-nos del somni de la flama olímpica, impassible al temps, més o menys poderosa, però sempre encesa. La vida és una puta sense proxeneta. Perquè buscar motius o raons? Perquè identificar obstacles o limitacions? No tenen totes les edats les seves angoixes i problemes? S’aprofita millor el temps buscant bolets amb GPS que perseguint la felicitat. Maleïda naturalesa humana, sempre encaparrada en atrapar allò que ve i marxa sense cap tipus de raó.

És cert: pensar que l’existència és tan aleatòria pot ser depriment per l’esperit poc aventurer. Proust preferia els seus anys d’adolescència perquè, a diferència de l’estabilitat de la maduresa, la joventut havia aconseguit marcar-lo. Projectava la seva vida adulta, monocromàtica, amb certa recança. Preferia recordar  tots els relleus que la decepció, la inexperiència i els fracassos li havien brindat. Proust ho sabia. Enfront aquest garbuix inconnex, només existeix una sortida honrada per la persona autèntica. Fer sempre el què li surti dels pebrots o l’alfombreta. Personalment, si hagués de resumir la felicitat amb una imatge, tinc molt clar quina seria. Un exèrcit de llengües de foc llepant una massa orgiàstica. Què importa tota la resta quan has viscut un instant d’èxtasi absolut?

Tothom té les seves manies.

Guillem Carreras. Gener’15

Advertisements