Edicions de 1984 ha publicat la correspondència que Antonio Gramsci va mantenir, des de diferents presons, amb Tatiana Schutz. Les cartes comprenen un període de set anys (desembre 1926 – novembre 1933) en les quals Gramsci experimentarà una forta decadència psíquica i física. Lamentablement, la censura feixista a la qual estaven sotmesos els presos italians ens impedeix conèixer les opinions polítiques que tenia sobre l’actualitat d’aquell moment.

gramsci

Una pèrdua que també es trasllada a l’àmbit sentimental, en què malgrat ser molt sincer amb els seus estats d’ànim—molt difusos i canviants, sobretot en la mesura que empitjori el seu estat de salut—, Gramsci reconeix sentir-se cohibit, no atrevint-se a manifestar què sent amb l’expansió que desitjaria. Tatiana Schutz, germana de la dona de Gramsci (Giulia), és el principal suport moral que rep el pensador socialista durant els últims 10 anys, íntegrament en captiveri, de la seva vida. En Schutz troba una interlocutora amb qui satisfer el cuc de la seva curiositat intel·lectual, i al mateix temps una amiga de màxima confiança a qui poder expressar els dubtes i indecisions referents a l’àmbit familiar. Des d’un punt de vista més operatiu, també és l’encarregada d’enviar-li tots aquells materials que Gramsci li demana, especialment lectures de literatura, economia i política.

Durant els primers anys d’empresonament, Gramsci no defalleix en el seu intent per a comprendre l’esperit creatiu del poble italià. Entre altres projectes, concebuts però no iniciats, en destaquen tres: la recerca sobre els intel·lectuals italians i els corrents culturals que lideraren, “un estudi sobre el teatre de Pirandello i sobre la transformació del gust italià que ell va representar” i “un assaig sobre les novel·les de fulletó i sobre el gust popular en literatura”. Conscient que cap d’aquestes investigacions es podia desenvolupar privat de llibertat, lluny de qualsevol biblioteca on poder documentar-se, Gramsci s’absté de començar-los.

Malgrat aquesta certesa, durant els primers anys (fins a mitjans del 1932) manté inalterable la voluntat de mantenir la seva ment ocupada. Combina la lectura de Goethe i Dante—afirma haver trobat una interpretació novedosa del desè capítol de l’Infern—amb la d’intel·lectuals coetanis de gran volada, entre els quals destaquen Michels i Sraffa. D’altra banda, el seu principal menú lectiu està format per revistes literàries i polítiques d’actualitat. Juntament amb les cartes, aquestes constitueixen el principal punt d’encaix que manté amb la resta del món.

Tristament, res va impedir que la soledat i la manca de salut aconseguissin trencar els principals lligams afectius de Gramsci, oxidant-lo i despullant-lo lentament de la capacitat per comunicar-se franca i obertament amb el seu cercle més íntim. Psicològicament, la publicació d’aquest llibre ens parla sobre la destrucció del cervell d’un home. Totes les frases i accions són analitzades cent vegades. Gramsci es percep a sí mateix com un individu en transformació. La seva ment alberga la lluita entre dues personalitats en transició. La tardor de 1932, escriu:

“Cada dia que passo em torno més insensible i adaptable. Ho podria suportar. M’hi acostumaria. Ja he contret, en gran manera, la “presonitis”, i aquests darrers dies m’he adonat que està més avançada que no em pensava. D’altra banda, encara no he perdut prou sensibilitat per no entendre certes coses. Potser d’aquí un any hauré canviat completament, ja no tindré ni tal sols la capacitat de sentir això que avui encara sento i hauré caigut en l’egoisme més groller i animal»

Poc a poc, dia a dia, pren consciència de la seva debilitat. Queden lluny, a partir d’aquest moment, les cartes entranyablement nostàlgiques sobre anècdotes infantils; també les reflexions sobre projectes intel·lectuals a emprendre en un futur immediat. Tots els pensaments es concentren en la seva decadència física, i com aquesta provoca uns canvis indesitjables en la seva personalitat. La mort d’Antonio Gramsci (1937), lenta i cruel, fou precedida per un lustre d’existència realment miserable. Afortunadament, abans havia enviat aquestes cartes on es mostra la complexitat d’una de les mentalitat més brillants del segle XX.

L’actualitat del llegat intel·lectual de Gramsci

L’envergadura intel·lectual d’Antonio Gramsci és prou coneguda. Mentalitat analítica, pragmàtica, racional, oberta a molts autors i disciplines, les seves aportacions sacsejaren fortament les doctrines socialistes dominants. Els defensors del materialisme històric consideraven que les societats es defineixen segons la relació que les persones mantenen envers els mitjans de producció, essent les ideologies simples màscares encobridores dels interessos materials de les classes que les defensen. En la mesura que el procés d’acumulació del capital provoqués un progressiu augment de la polarització social, l’assoliment del socialisme era inevitable.

La filosofia de Gramsci és un dels primers tocs d’atenció contra el provindencialisme inherent a les tesis marxistes. Les contradiccions de la societat capitalista no provocarien necessàriament la seva destrucció. El canvi de perspectiva proposat per Gramsci és copernicà. Alerta que, alhora d’explorar les possibilitats de dur a terme una gran transformació social, els anàlisis purament economicistes es demostren insuficients. Quantificar les persones en una o altra banda del sistema de producció és important, però no definitiu. Gramsci trenca amb la tradició socialista anterior quan considera les persones agents actius del seu futur, i no com a simples engranatges executors de la història. Observa com, més enllà de l’acció repressiva de l’Estat en la defensa dels interessos de la classe dominant, cap sistema pot perviure sense legitimar-se intel·lectualment.

Així mateix, aporta el concepte “hegemonia” per definir el procés mitjançant el qual una classe o grup ostenta la seva ideologia com a central, de tal manera que tots els posicionaments discrepants s’han de validar o refutar envers ella. Si contextualitzem el sorgiment d’aquest concepte, podrem endevinar-ne tot el potencial revolucionari que tenia. A principis del segle XX, un treballador europeu—sobretot els francesos, i especialment els alemanys—podia realitzar tota la seva activitat vital al marge de la lògica de mercat capitalista. El socialisme havia bastit una veritable contracultura. Els diaris on s’informaven els obrers, els espectacles teatrals, els bars que freqüentaven, la lectura de llibres… El sindicat no era només una organització encarregada de defensar els drets laborals dels seus membres, sinó el vertebrador de la seva vida social.

El temps ha donat la raó a Gramsci. Actualment, el concepte “hegemonia” té més valor explicatiu en la mesura que les diferències salarials en el sí de la classe treballadora han augmentat. Malgrat que el directiu d’una gran multinacional i un dependent vuitcentista del McDonald’s treballin per compte aliè—generant ambdós plusvàlua: més valor del què reben—, la seva cosmovisió social serà  forçosament diferent. La classe treballadora ja no es pot analitzar, si mai fou possible, com un conjunt homogeni. De fet, les etapes de depressió econòmica demostren la preponderància de l’hegemonia—en aquest cas, neoliberal—sobre els interessos materials de classe. Sense aquest factor, és difícil comprendre perquè, en moments de dificultats, les capes baixes de la societat donen un suport majoritari a les opcions polítiques més conservadores.

Gramsci, poc amant dels determinismes, ferm admirador de Maquiavel, sabia que la política és l’equilibri entre forces oposades. Les idees polítiques només poden plasmar-se a la realitat si reben el suport de la població a quin van dirigides. Convençut d’això, creia que per enfortir els seus pensaments havia de confrontar-los amb les opinions més intel·ligents dels seus adversaris polítics. Plantejades així, totes aquestes afirmacions poden semblar òbvies. Ara bé, en una època massa procliva a les prediccions apriorístiques, les reflexions profundament crítiques de Gramsci suposaren un alenada d’aire fresc en l’embotit panorama intel·lectual socialista.

Guillem Carreras. Novembre ’14

Anuncis