Aquesta crònica, fruit del viatge de Joan Amades i Joan Tomàs en el seu empeny per construir l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, ens explica una història realment interessant. Es podia creure que els colomins no cantaven cançons populars. Ara bé…, als telers…, quin munt en cantaven, les doners, als telers!


microfono

El dia 25 d’agost reprenem la tasca i ens dirigim a Santa Coloma de Queralt amb el propòsit d’escorcollar la Baixa Segarra. Anem a visitar el nostre bon amic Marcel Riera, molt entusiasmat per tot el que representa la cultura cultural, el qual es posa incondicionalment a les nostres ordres e tot el que puga servir-nos, si bé ens indica com creia que tota la recerca a Santa Coloma fora inútil, puix que el veïnat no era cantador, i ell mai havia aconseguit sentir cap cançó popular.

Sota el seu gentil guiatge visitem l’organista i mestre de capella de l’Església, mossèn Joan Brugalla, el qual com el nostre amic, ens digué que considerava inútil tot esforç. Amb tot, ell ens cantà tres tonades, una d’uns goigs de la localitat i altres dues de danses de Taradell, d’on és fill.

L’amic Riera ens féu conèixer el vell músic colomí Josep Pomés, que de temps es sent interessat per la música popular i que ja fa anys ja havia recollit una graciosa tonada dels goigs del Roser, invocant el benifet de la pluja, els que havia tramès a l’Orfeó Català. El Sr. Pomés ens diu que creia, com els seus amics, que no hi havia res a fer.

Nosaltres, amb tot, no ens donem per satisfets i se’ns fa costós creure en la manca absoluta de cançons, majorment quan ens enterem que a Santa Coloma hi ha fàbriques de teixits, llocs on les dones solien cantar treballant, fent mantenir vivent la cançó pel fet de constituir una mena de necessitat per ajudar a passar l’ensopit i monòton temps en que es fa venir i anar la llançadora. Observem els nostres dubtes als bons amics i el Sr. Pomés ens confirma com, en efecte, els graciosos goigs recollits li varen ésser cantats per una teixidora que els cantava en la seva fàbrica, mentre feia anar el teler en el seu moviment banzim banzam.

Li remarquem la gran improbabilitat de que aquella dona fossin sols els goigs la única cançó que sabés, i que probablement devia tenir un repertori més extens. El Sr. Pomés creu que no és així, però decidim provar-ho.

En efecte, no ens vàrem enganyar; feta coneixença am la bona dona, que de moment ens digué que no en sabia altra que els goigs, va resultar que en coneixia una bona colla. Dubtant de que la memòria li fos prou fidel, cercà una seva companya de feina, que ara es dedica a la venda d’arengades al mercat i en un parell de sessions que vàrem celebrar ens van cantar fins a 21 cançons ben interessants enmig de la gran sorpresa dels nostres amics, que no es sabien explicar amb la gran facilitat que nosaltres havíem despertat amb tanta rapidesa tota aquella deu jamada poesia profundament adormida i del tot ignorada per ells, que vivien i vibraven la vida de la població. La primera de les cantaires es diu Dolors Martí, coneguda per la Molinera; té una seixantena d’anys i és teixidora d’ofici. La seva companya es diu Amàlia Badia, d’uns cinquanta anys, que havia estat teixidora i avui ven arengades, ambdues de Santa Coloma.

El glaç ja estava trencat, el nostre èxit fou ben aviat conegut per totes les persones que a Santa Coloma senten una vibració espiritual. Tothom parlava de cançons i escudrinyava per trobar cantaires.

Férem coneixença amb un famós i popular sastre i barber, poeta i compositor quasi analfabet i completament ignorant de nota, que ha fet dotzenes de caramelles i d’altres cantades, conegut i famós a més de deu hores a la rodalia, autor de balls, himnes i tota altra mena de música, que armat d’un acordió ha anat a sonar per moltes festes i aplecs, dirigint bandes i agrupaments musicals sense saber un borral de música. El bon home s’esforçà per fer-nos conèixer qualque document popular, però tot el seu llarg repertori i llarg programa de música original no cal dir que no queia ni remotament dins del nostre interès. Torturant la memòria, emperò, recordà dues cançons de la que sols una variant melòdica de Mallorca ens fou aprofitable. Es diu el bon home Anton Bosch Anglarill, conegut per Barber Nou. És fill de Sant Antolí i veí de Santa Coloma.

El vespre del dia 27 fem una visita al nostre vell amic Ramon (Josep…?) Carreras, el qual escorcollant la memòria de la seva mare li havia descobert unes cançons. Havia estat teixidora i serrellera, dedicant-se a fer serrells de mocadors, feina també molt pròpia per a cantar. Perquè l’ajudi a fer memòria ha cridat a una seva companya de treball, aficionada també al cant. La mare del nostre amic es diu Maria Pont i té uns seixanta anys; la seva companya Bonaventura Bartolius, coneguda per la Ventura Barco, i és un xic més jove que la seva amiga, ambdues de Santa Coloma. Canten molt bé, amb certa gràcia i emoció, sobretot la segona. Qualques de les cançons les canten a cor, essent de remarcar que d’algunes d’elles en coneixen versions literàries bastant llargues i complertes.

La primera sessió ens canten fins a setze cançons, havent-hi una de molt notable que ens és completament desconeguda, de la que Ventura Barco només en sap deu versos, i que sospitem que no sigui una versió dels Segadors, si bé pel breu text que ens diu no en tenim prou per identificar-la. No cal dir que ens mereix un grandíssim interès i que desperta molt la nostra curiositat, el que fa que des d’aquell dia la demanem a tots els cantaires que hem interrogat amb posterioritat a conèixer la cançó. I es pot dir que tots l’han coneguda, però res ens han pogut aclarir als nostres dubtes i suposicions, ja que només en sabien la primera esparça cantada com a cançó de bressol; no ens fou possible arrencar cap altre detall a ningú més sinó a una velleta de Nalec que ens digué que era molt llarga i que els personatges aludits a la cançó entraven a Barcelona quan començaven a encendre’s les fogueres, però no en recordà cap altre detall.

Se’ns havia fet mitjanit i teníem la sensació que no havíem pas apurat del tot les cançons de la Ventura Barco, pel que convinguerem a tornar-nos a veure l’endemà al matí. I, en efecte, encarà ens cantà altres set cançons. S’afegí a la sessió una doneta que era tinguda com una gran cantaire, però que no pogué aportar sinó una sola cançó més a les que havien cantat les cantaires precedents. Es diu Coloma Vives, d’uns seixanta anys, quasi bé cega, que es dedica a la capta

(…)

Els bons amics de  Santa Coloma ja ens havien cercat nous cantaires i el matí del dia 31 anem a casa d’una bona dona dita la Granyena, nomenada Rosa Corbella, on fan cap altres dues: Francisca Ferrer, vídua Franquesa, les dues de Santa Coloma, i Lluïsa Ribera, de Sant Antolí, muller del Barber Nou, a qui ja havíem interrogat. Entre les tres ens canten set cançons que ens són interessants. Una vella dona del poble, molt popular i coneixedora de tot el veïnat, dita la Boira, bugadera de la Fonda Nova on posem, ha parlat a tothom de nosaltres i ens ha cercat cantaires en abundor. Parlem amb alguns sense obtenir-ne cap resultat, puix els més, si bé sabien cançons, no eren populars, i els altres ens cantaven cançons que ja sabíem.

Fem coneixença amb les germanes Francisca i Maria Barrufet Cortadelles, ambdues teixidores, les quals gosen fama de grans cantaires. I, en efecte, ens canten potser més de quaranta cançons, però totes ens són ja conegudes i sols en podem apuntar cinc que no sabem. Tenim la sensació de que poques cançons poden trobar-se a Santa Coloma que no ens sien ja conegudes, puix tots els darrers cantaires interrogats ens canten cançons repetides.

Observem un cas curiós, i és la manca de variants d’una mateixa cançó. Tots els cantaires canten la cançó de la mateixa manera i variants iguals. Creiem que aquest curiós fenomen es degut a l’haver-se produït en aquesta població el cant col·lectiu. Totes les cantaires interrogades són teixidores, i totes havien après les cançons als quadres de telers, cantant en colla amb tres companyes. Per tant, no hi havia lloc a cantar una diferent de les altres, ja que no hauria pogut afegir-se al cor. Si qualques variants havien existit, s’han unificat i assimilat al tipus comú i col·lectiu. És remarcable que no hem trobat cap cantaire que no sia fabricanta, això vol dir que la cançó n s’ha produït a Santa Coloma com una necessitat espiritual de satisfer l’ànim per mitjà del cant, sinó que ha respost a la necessitat d’amenitzar el treball, prenent un caire un xic egoista i utilitari. Els bons amics, que en dir-nos que el poble colomí no era cantaire i que mai havien sentit cap cançó popular, no deixaven de tenir una certa raó, puix només es canta a les fàbriques i qui no viu i visita aquestes, en efecte no sent cantar.

(…)

Havíem promès als bons amics de Santa Coloma donar-los una sessió privada per fer-los sentir les millors melodies recollida en la població. Al vespre, davant d’una distingida concurrència d’una trentena de persones, entre les que les dames hi eren ben representades, formada pels elements més distingits de la ciutat, vàrem fer sentir, explicar i comentar una trentena de cançons, les més interessants de la seixantena que portàvem recollides a Santa Coloma. La muller del notari, que ens escoltava, ens va cantar dues interessants cançons d’origen gironí, i l’amic Marcel Riera ens cantà la tonada del Ballet de Déu de la població, el que varen ballar una parella de circumstants. La seva coreografia és tan insignificant que no vàrem creure pertinent transcriure-la.

Advertisements