PREMIATS-43POctubre_FotoPRATSiCAMPS (6)

Jordi Mas López, premi Vicent Andrés Estellés en l’edició d’enguany dels Octubre.

Traductor, poeta, assagista, professor… Amb tantes activitats, no sabia per on començar l’entrevista. Comencem, doncs, pels inicis. Com recordes la teva estada al Japó?

Positiva. Hi vaig anar a estudiar un any i mig. Estava en un entorn universitari molt agradable. Em vaig dedicar a estudiar japonès. Ho recordo com a divertit. La universitat, per a molts japonesos, és el moment vital que tenen per a passar-ho bé. No importa gaire les notes que aconsegueixin. Els pressionen força abans d’entrar a la universitat i en el món laboral, però durant aquells anys s’ho passen molt bé. Acabats els estudis, vaig anar a treballar en una prefectura petita. La ciutat era molt menys poblada que Tòquio, on havia estudiat, però anar-hi també va estar molt bé.

La imatge que molts europeus tenim del Japó és ambivalent. En un cantó de la balança, una societat molt tradicionalista i convencional, que dóna molta importància al concepte de comunitat. En l’altra cantó, una societat hiperdesenvolupada tecnològicament, molt innovadora, amb un volum força elevat de hikikomoris.

Crec que aquesta mateixa barreja també la vivim aquí. Per una banda fem cagar el tió, per l’altra tenim telèfons intel·ligents… Potser ens impacta més la modernitat japonesa perquè estan una mica més avançats tecnològicament i perquè la tradició japonesa és diferent. És normal que ens cridi més l’atenció, i percebem el contrast com a més gran. Ara bé, no crec que aquestes contradiccions siguin gaire diferents de les d’aquí.

Obrador Edèndum ha publicat dos assajos sobre la influència de la poesia japonesa a Catalunya: L’haiku en llengua catalana i La tanka catalana. Tu mateix escrius el pròleg en les dues edicions, així com un estudi de les tankes del període de postguerra. Són les primeres publicacions en aquesta matèria a casa nostra. Ets gaire optimista respecte l’estudi de la literatura japonesa a Catalunya?

Fins ara ha existit una descompensació molt gran entre la poesia que s’ha fet per influència dels models lírics japonesos—s’han fet molts haikus i tankes en català, alguns d’autors molt bons— i l’estudi que se n’ha fet. Abans de la publicació d’aquests dos volums ja s’havia tractat la matèria, però potser mai en primera línia, com a tema central. Jo crec que l’estudi de la literatura japonesa està guanyant terreny a Catalunya.

Com a professor de literatura japonesa a la UAB tens una òptica privilegiada de l’interès o desinterès de les noves generacions. Com valores la teva experiència com a docent?

Jo estic fent classes al Grau d’Estudis d’Àsia Oriental, que és d’àmbit generalista. Hi entren alumnes que s’especialitzen en una zona geogràfica, però toquen tots els àmbits: política, societat, economia, literatura… L’assignatura que imparteixo, Literatura Clàssica, és obligatòria. En general, no veuen quina importància té, ni els interessa gaire. Dels 80-90 alumnes que tinc cada any, sempre n’hi ha uns quants que s’hi interessen de debò i que potser, a la llarga, s’hi dedicaran amb més profunditat.

La teva tesi doctoral es va centrar en el paper de Salvat-Papasseit i Josep Maria Sunoy com a introductors de l’haiku a Catalunya. Com a tot Europa, aquí la poesia clàssica japonesa va ser introduïda per els poetes avantguardistes. Ara bé, les normes de la tanka catalana les va establir Carles Riba, un autor de formació més classicista. Aquesta transversalitat sembla indicar que els poetes catalans no es dediquen a imitar mil·límetricament la forma poètica de l’haiku, sinó que l’utilitzen com a punt de partida.

Depèn de les èpoques. Durant els anys vint, els avantguardistes van usar els haikus com a eina per renovar la dicció poètica. Mig segle més tard, als anys setanta, també s’utilitzen en el mateix sentit. Respecte Carles Riba, podem dir fa una cosa força insòlita a nivell mundial: escriure un llibre pràcticament només de tankes. En aquell moment és un autor molt prestigiós. A més a més, just després de la publicació de les tankes es perd la guerra civil i Catalunya queda molt tancada. Tot plegat —el prestigi de l’autor i l’exotisme de la forma— fa que la seva obra cridi molt l’atenció i que la llavor plantada per Riba vagi creixent més endavant. S’escriuen moltíssimes tankes, si bé no mirant tant al Japó com a Carles Riba.

És sorprenent que un autor d’arrels clàssiques s’interessés per la formes líriques japoneses.

Quan es van publicar els primers haikus a Catalunya, Carles Riba els va menysprear en la seva correspondència personal. Ho veia com una forma exòtica, anecdòtica. Ara bé, durant els anys trenta —segurament per casualitat— descobreix que les formes japoneses, sobretot la tanka, són molt elaborades retòricament. Llavors comença a interessar-s’hi. Va veure que existien paraules de doble sentit, que la imatgeria estava molt treballada, etc. Com que la tanka és una forma tan breu, és fàcil començar a escriure’n sense pensar-hi gaire. No és casualitat que el llibre de tankes que escriu es tituli Del joc i del foc. Carles Riba s’endinsa al món de la lírica japonesa des d’aquesta perspectiva lúdica. Normalment regalava les tankes que escrivia a les alumnes que tenia a l’Escola de Bibliotecària o a les dones d’amics poetes.

Ara bé, quan presenta Del joc i del foc, Riba se sent una miqueta en fals. Pensa: “estic fent una cosa que no és pròpiament de la meva especialitat. La gent potser pensarà que rellisco”. I llavors fa una reflexió a la defensiva, afirmant que la tradició japonesa no li ha interessat gens.. Jo crec que això és no és veritat, i realment sí que va sentir una fascinació per les formes japoneses, ni que fos temporalment…

A Europa, el haiku sempre s’ha associat a la descripció d’allò concret i immediat. Enfront els grans ideals que havien destrossat el continent durant la Gran Guerra, es pretenia parlar d’aspectes més trivials. Aquesta obsessió per la concreció potser ha anat en detriment de la càrrega simbòlica, metafòrica, inherent a la literatura japonesa…

Els haikus responen a una mentalitat diferent. Sí que hi ha una articulació simbòlica, si bé jo diria que no s’arriba mai a concretar. Nosaltres sempre volem arribar a l’essència, dominar-la per així poder-la explicar. Així acabem prenent aquesta idea, que és nostra, per la realitat. En canvi, l’haiku es queda en un punt intermedi. És inevitable que, com a humans, busquem aquest simbolisme de fons… Ara bé, l’haiku no el tanca. Al meu entendre, és la seva gràcia.

L’obra que popularitza els haikus, als anys vint, és “Cent Visions de Guerre”, un diari escrit per Julien Vocance mentre estava lluitant al front. Aquesta obra es publica al Mercure de France, una revista que tenia una secció de literatura dedicada a la guerra. Tots els textos d’aquesta secció eren molt moralistes, retòrics, grandiloqüents… De sobte, apareix aquest text, format per cent haikus brevíssims. La gent al·lucina amb aquestes expressions senzilles, com a petites fotografies del front. A partir d’aquest moment es reediten antigues publicacions sobre literatura japonesa i es comencen a escriure haikus de forma més assídua.

Els últims anys, has traduït obres clàssiques com els Contes d’Ise, el Diari de Tosa de Ki no Tsurayuki i, més recentment, L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô. Traduir-les devia ser un repte considerable per a tu.

Una cosa que he après a fer, i en part m’he animat a escriure obra pròpia per això, és perdonar-me les limitacions. Quan tradueixes un llibre com aquest has d’acceptar que el resultat no serà tan bonic com l’original. El que sí que estic disposat a fer és treballar-hi tant com pugui. Arriba un moment en què jo no en sé més, o la llengua no dóna per més. Respecte L’estret camí de l’interior, creia que aquesta obra havia d’estar traduïda al català per la gran influència que ha exercit en la literatura catalana per mitjà de les traduccions castellana (d’Octavio Paz) i anglesa. Hi ha obres en català que no s’expliquen sense l’existència d’aquest text de Matsuo Bashô, però en canvi no en teníem la traducció. Pensava que s’havia de fer. És un text meravellós que, precisament perquè el simbolisme no està tancat, no s’acaba mai. El pots llegir i rellegir infinitat de vegades.

Canvia molt l’actitud que adoptes com a traductor, quan en lloc d’enfrontar-te a obres clàssiques, t’encares a un llenguatge més modern i col·loquial com el què proposa Murakami, Yoko Ogawa, o la traducció de sèries d’animació? És difícil, per a tu, un canvi de registre tan accentuat?

A efectes pràctics, la diferència més important ha estat el temps de què he disposat. En les traduccions d’obres clàssiques, he tingut molt més temps per treballar en el text. En les traduccions de literatura moderna, que van més lligades a les dinàmiques editorials, els terminis de lliurament sempre són molt més justos. Més enllà d’això, cal pensar que la traducció mai és transparent. A l’hora de traduir qualsevol text tens un ventall d’opcions, i sempre has de pensar qui llegirà la traducció. La gràcia de Murakami en japonès és que té un registre molt col·loquial, fàcil de llegir sense ser estripat. És un llenguatge molt ric, però que en canvi no costa gens de llegir. La tanka japonesa, en canvi, és una forma aristocràtica de retòrica molt rebuscada. La mentalitat de l’època era que si les persones que no eren aristòcrates no entenien el text, molt millor. Els autors no tenien cap mena d’interès per ser entesos fora del seu club privat.

L’acció de Febrer esdevé a Santa Coloma. Com va ser el procés creatiu de l’obra?

El punt de partida de Febrer és el final de l’hivern, quan encara no hi ha indicis de primavera. La terra eixorca, de T. S. Eliot, comença amb un vers molt famós i trencador en el seu moment, que diu: “l’abril és el més cruel”. Eliot presenta la primavera, el moment en què la naturalesa ha de tornar a revifar, com l’etapa més cruel de l’any. Jo vaig decidir retrocedir fins al febrer, imaginant que era aquest el moment més cruel de l’any, perquè sembla que tot s’ha d’acabar morint. Gairebé tot el llibre insisteix en idees de desaparició, mort, frustració, etc. Encara que no dic noms, Febrer se situa a Sant Coloma i la zona del voltant: el camí vell de Sant Gallard, el camí dels molins, el molí del Pocurull, Sant Miquel…

Respecte el procés creatiu, jo em deixo portar per qualsevol cosa. Em pot aparèixer al cap qualsevol idea absurda, o unes simples paraules, i començo a treballar-hi. A vegades també hi arribo a través de la lectura d’algun llibre. Febrer és el primer llibre que he acabat d’una trilogia que se situa a Santa Coloma. Els tres poemaris tenen el mateix leitmotiv: anar caminat observant el paisatge, i buscant-hi la càrrega simbòlica. Febrer és el més trist.

Respecte les obres anteriors, Febrer té un estil molt més narratiu. T’has plantejat mai escriure prosa?

Jo volia escriure poemes en prosa, i alguns s’han convertit en petites narracions. Una cosa que volia fer, i per això he traduït Murakami i clàssics japonesos com Bashô o Ki no Tsurayuki, és escriure en prosa. No tenia gens clar el meu estil en prosa, i volia aprofundir-hi. Darrerament he escrit uns quants poemes que semblen més aviat assajos, i alguns que directament són narracions.

Enhorabona per el premi, Jordi, i moltes gràcies per l’entrevista. Per acabar, m’agradaria que ens fessis una recomanació sobre literatura japonesa als lectors de La Segarra.

L’haiku en llengua catalana i La tanka catalana, editats per Obrador Edèndum. Lògicament!

Guillem Carreras, Novembre ’14

Advertisements