Amb la publicació d’Els nostres, Labreu Edicions segueix demostrant el seu compromís alhora d’apropar les obres de Sergei Dovlatov al públic català. La seva lectura segurament sorprendrà les persones que anteriorment hagin llegit La maleta, El compromís o La zona. Hi trobaran un llenguatge més fresc i directe, molt propera a l’oralitat que tant populars van fer les narracions de Zoixenko. Talment, enlloc de passar les pàgines d’una novel·la, l’autor estigués explicant-nos la història de la seva família en un bar, engolint entre rialles un dels molts combinats que acabarien amb la seva vida.

Dovlatov 1980 Photo Alovert_CROP_0

Els Nostres, tanmateix, és una obra completament reconeixible pels admiradors de Dovlatov. Si bé renuncia a l’estil precís i acurat de les seves novel·les més famoses, continua fent gala de la mirada irònica que tan el caracteritza, sempre disposada a treure galons als personatges que descriu. L’elecció d’un registre literari menys fred i calculat és encertada en la mesura que Dovlatov es proposa mostrar-nos les manies, anècdotes i extravagàncies dels seus familiars en tretze capítols independents entre sí. Perquè aquest anecdotari resulti creïble, l’implicació de l’autor en allò que explica ha de ser molt palpable. Evidenciar que les accions descrites han passat realment implicava la tria d’un llenguatge més espontani i propens a les exclamacions. Només es poden explicar històries surrealistes—una dona que ocupa la seva casa sense permís i acaba convertint-se en la seva dona, sense anar més lluny—des de la perplexitat.

Les biografies de Dovlatov sempre en destaquen el caràcter d’escriptor proscrit. Es posa molta èmfasi en la censura que va sofrir a la Unió Soviètica, on els seus llibres no foren mai publicats, obviant moltes vegades l’entorn literari hostiel en el qual va escriure. Recordem com els grans referents de la literatura russa, Tolstoi i Dostoievski, s’interroguen una i altra vegada sobre els dilemis existencials. Els dubtes de Levin respecte el sentit de la vida o les tortuoses reflexions de Raskólnikov sobre el crim ho evidencien. La petita revolució que havien fet els gran autors russos de la primera meitat del segle XX—entre els quals destaquen Bulgàkov i el mateix Zoixenko—capgirant aquesta tendència i apostant per una literatura menys transcendental i filosòfica, no troba continuitat passats els anys 40. Dovlatov té moltes clares les seves preferències, llavors marginals.

No cregui que és falsa modèstia—afirma en una entrevista—però no estic segur de sentir-me un escriptor. M’agradaria considerar-me un narrador. No és el mateix. L’escriptor s’ocupa de coses importants: escriu sobre com han de viure els homes, en nom de què viuen. En canvi el narrador escriu COM viuen els homes. Crec que Txékhov va tenir tota la vida aquesta dilema: qui era: ¿un escriptor o un narrador? En temps de Txékhov encara existia aquest matís”.

Parlant sobre Arxipelag Gulag, obra concentraciònaria de referència amb la qual manté diferencies insalvables, recorda que la literatura queda pervertida quan el valor estètic d’una obra queda subordinat al missatge apologètic (propaganda política) o redemptor (propaganda religiosa) que vol transmetre. No és gens partidari de concebre la vida al camp com un procés de purificació, l’elevació de les persones cap a un estadi moral superior. I, en aquest context, exclama: “Segons Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo crec, en canvi, que l’infern som nosaltres”.

L’autor de La zona fuig premeditament de qualsevol mena de transcendència banal. Relata la vida de les persones sense ocultar ni difressar la seva absurditat i insignifança. Accepta que l’existència humana no té un objectiu definit, i que tampoc es poden extreure lliçons beneficioses de les seves tragèdies. Els nostres, en aquest sentit, representen una reafirmació de la seva concepció literària. Ni tan sols quan explica les aventures de la seva família es mostra disposat a maquillar-ne els aspectes més rídiculs! Segurament sense pretendre-ho, Dovlatov transmet un missatge profundament humanista. Els protagonistes dels seus relats són molt entranyables, no pas per les virtuts i intencions que demostren, sinó precisament pels defectes i limitacions que els defineixen. Pocs escriptors (perdó, narradors) han aconseguit retratar els seus personatges d’una forma tan afectiva i al mateix temps cruel.

Si parem bé l’orella, escoltarem la seva veu, profundament fatalista: “les persones som així de ridícules i no deixarem de ser-ho. Comencem a celebrar-ho!”

Guillem Carreras, Novembre ’14

Anuncis