Bromera ha publicat recentment la primera novel·la de Dario Fo. Caldrà llegir-la!

lucrecia borja

Per tal que tothom pugui entendre el clima que es vivia a la fi del segle XV a Roma i a tot Itàlia cal recordar alguns fets abans de començar. En aquest sentit, ens pot ajudar la carta que un jove bisbe acabat de consagrar escriu a un company de seminari.

El prelat narra un banquet papal durant el qual les bonae femmene, és a dir, les cortesanes d’upa convidades a la cerimònia, s’exhibien en una competició de ball en què s’ajupien baixant les natges al nivell del terra, on s’havien situat unes espelmes aromàtiques enceses. Cada ballarina, aixecant-se la roba, és clar, apagava la seva espelma, i després es reincorporava agafant amb el seu sexe el caramell i tenint bona cura de no deixar-lo caure. No hi mancaven els aplaudiements.

Un darrer episodi digne de menció, que ens porta directament a l’inici de la nostra història: el 23 de juliol de 1492, el papa Innocenci VIII entra en coma, i s’espera la seva fi en pocs dies.

Savonarola, flagell de bisbes i papes, va dir d’ell. “[El prext de l’] art és la mateixa condemna què està profanant el tron de Sant Pere a Roma […] Estem parlant del papa Innocenci VIII, en la vida del qual l’única cosa innocent va ser el seu nom”.

No obstant això, Dumas, que va escriure una magnífica història dels Borja i dels papes que els van precedir, ens diu que li deien “pare de poble”, ja que, gràcies a la seva activitat amatòria, havia augmentat el nombre dels seus súbdits en vuit fills i vuit filles—en una vida amerada de voluptuositat—, naturalment amb amants diferents. Ningú no sap com les escollia, ja que és ben sabut que patia d’una horrible miopia. Tant és així que va designar un bisbe acompanyant que en cada entrevista li comunicava amb veu baixa el nom, el sexe, l’edat i les característiques físiques de qui l’estava besant l’anell.

Cal reconèixer, però, que aquest papa-pecador tenia un gran sentit de família. Les seves atencions cap als fills cal considerar-les com a actes d’amor més que no com a indigne nepotisme.

De fet, va triar les dones adequades—perquè s’hi perpetués l’estrip de la millor manera—entre les filles dels homes poderosos i il·lustres, començant per la filla preferida de Lorenzo de Mèdici, que es va casar amb el primogènit Franceschetto Cybo. I altres joves de les famílies més il·lustres d’Itàlia per a les seves nombroses filles.

Jacob Burckhardt, en el seu llibre La civiltà del Rinascimiento in Italia, descriu alguns aspectes interessants de la conducta d’Innocenci VIII i del seu fill Franceschetto. Conta que els dos “fins i tot van instituir un banc de favors temporals, en què, deprés del pagament d’interessos força elevats, s’hi podia obtenir la impunitat per a qualsevol delicte, incloent-hi l’assassinat: de cada multa absolutòria, cent cinquanta ducats a parar a la Casa papal, la resta per a Franceschetto. I així, especialment en els darrers anys d’aquell pontificat, Roma era plena d’assassins i delinquents protegits de tot arreu, i amb la impunitat garantina.

Però el que més ens interessa és que a aquest grup ja ben nombrós de canalles se n’hi afegiran, en aquest mes de juliol de 1492, més de dos-cents. Us pot semblar increïble, però és així: més de dues-centes persones assassinades, i per tant més de dos-cents assassins, en unes poques setmanes, un rere l’altre.

Com és possible un massacre d’aquestes dimensions?

És fàcil d’explicar: quan moria un papa, a Roma hi havia una gran quantitat d’homicids, perquè, per una tradició secular, a la fi de cada conclave en què s’elegeix el nou pontífex, es concedeix la gràcia a qui hagi comés un crim en els dies d’interregne.

Així que tots els que tenen en ment un acte de venjança aprofiten la seu vacant per treure’s de damunt l’antull, matar avui per tornar a ser lliure demà, i tot gràcies a una indulgència plenària segura. Quin temps!!

I ara, aclarit el panorama, començarem a partir de la mort d’aquest papa, i del que va passar a continuació.

Dario Fo

Anuncis