Història de Clelia. 

women nature

Vaig arribar a Torí amb l’última neu de gener, com els saltimbanquis i els venedors de torró. Em vaig recordar que era carnaval en veure sota els porxos les parades i els becs incandescents d’acetilè, però encara no era fosc i vaig caminar des de l’estació fins a l’hotel llambregant cap a fora dels porxos per damunt de la gent. L’aire glaçat em rosegava les cames i, cansada com estava, m’entretenia davant els aparadors, deixava que la gent topés amb mi, i mirava al voltant arraulida amb l’abric de pells. Anava pensant que els dies ara es feien llargs i que aviat una mica de sol acabaria amb aquell fangueig i desclouria la primavera.

Així vaig tornar a veure Torí, en la penombra dels porxos. Quan vaig entrar a l’hotel no em delia sinó per un bany ben calent i estimar-me i una nit llarga. Al capdavall, a Tori hi havia d’estar una temporada.

No vaig telefonar a ningú i ningú no sabia que jo havia anat en aquell hotel. De tota manera m’esperava un pom de flors. La cambrera que em va preparar el bany enraonava, inclinada sobre la banyera, mentre jo anava i venia per l’habitació. Són coses que un home, un cambrer, no faria. Li vaig dir que se n’anés, que ho podia fer jo sola. La noia balbucejà alguna cosa, encarant-se cap a mi, espolsant-se les mans. Llavors li vaig preguntar d’on era. Envermellí vivament i em contestà que era del Vèneto.

–Ja es nota—li vaig dir—, i jo soc torinesa. T’agradaria tornar a casa?

Assentí amb un esguard maliciós.

–Fes-te el càrrec, doncs, que jo aquí és com si tornés a casa—li vaig dir—, deixa’m tenir aquest goig.

–Perdoni–em va dir—. Me’n puc anar?

Quan vaig estar sola, dintre l’aigua tèbia, vaig cloure els ulls irritada, perquè havia parlat massa i no valia la pena. Com més em convenço que no serveix de res enraonar, més resulta que enraono. Especialment amb dones. Però el cansament i aquell punt de febre desaparegueren aviat a l’aigua i vaig recordar la darrera vegada que havia estat a Torí—durant la guerra—l’endemà d’una incursió: totes les conudccions havien rebentat, res de banyar-se. Ho vaig recordar amb gratitud: mentre que la vida tingués un bany, valia la pena de viure.

Un bany i un cigarret. Mentre fumava amb la mà a flor d’aigua, vaig comparar el xipolleig, que em bressolava, amb els dies agitats que havia viscut, ambel tumult de tantes paraules, amb els neguits, amb els projectes que sempre havia realitzat, i tanmateix aquest vespre es reduïen a aquella banyera i aquella escalfor. Havia estat ambiciosa? Vaig imaginar cares ambicioses: cares pàl·lides, marcades, convulsess—n’hi havia cap que hagués afluixat la tensió en una hora de pau?

Ni tan sols morint minvava aulla passió. A mi em semblava que mai no m’havia relaxat ni un moment. Potser vint anys abans, quan encara era una nena, quan jugava pels carrers i esperava amb frisança l’època dels paparets, de les barraques de fira i de les difresses, potser aleshores m’havia pogut abandonar. Però aquells anys per a mi el carnaval no volia dir altra cosa que atraccions, torró i nassos de cartró. Després, amb el neguit de sortir, de veure coses, de córrer per Torí, amb les primeres escapades als carrerons acompanyant Carlotta i les altres, amb la frisança de sentir-nos per primera vegada seguides, també aquesta innocència s’havia acabat. Cosa estranya. La tarda del dijous gras, quan el papà s’havia agreujat, per acabar morint, vaig plorar de ràbia i el vaig odiar pensant en la festa que perdia. Només la meva mare em va comprendre aquella tarda, es burlà de mi i em digué que toqué el dos, que anés a plorar al pati de Carlotta. Però jo plorava perquè el fet que el papà estigués a punt de morir m’espantava i m’mpedia, dintre meu, abandonar-me al carnaval.

Cesare Pavese, 1949

Anuncis