rodoreda

No hauria pogut dir com s’havia fet aquella taca de tinta. Tot esperant el tramvia es mirava, desolat, els pantalons. Eren els únics que tenia una mica presentables. Hi havia tres taques de tinta blau-negra al genoll dret, dues de molt petites i una de grossa com una cirera… no, molt més grossa que no pas una cirera…. grossa com què? Com una poma, pensà desesperat. Els pantalons eren de color de cafè amb llet, i la tinta, que s’anava assecant, s’enfosquia i semblava que s’estengués.

–S’ha tacat amb tinta, oi?

El senyor Comes era una vella amistat de tramvia. Feien el camí junts matí i tarda.

–S’hi havia d’haver tirat aigua de seguida. No hi ha res que taqui tant com la tinta.Una vegada em vaig haver de fer tenyir uns pantalons. Potser no eren tan clars com aquests que vostè porta, però, així i tot, no hi va haver cap més solució.

No se l’escoltava. Encara veia els ulls de la senyoreta Freixes, la mecanògrafa. Irritat perquè havia perdut set fitxes, li havia dit amb una veu furiosa: “No hi ha res tan trist com haver de treballar amb imbècils”. Ells se l’havia mirat, sorpresa, amb els ulls espurnejant, i només havia tingu esma per a dir: “Oh!…”

–Ja el tenim aquí.

Obès i cordial, el senyor Comes assenyalà el tramvia amb un cop de cap. Venia ple i la gent s’arraïmava als estreps. Com sempre, el senyr Comes fou el primer a pujar. Era una especialitat seva: s’obria camí amb els colzes, amb el ventre, amb un somriure infantil, i ningú no protestava.

El tramvia arrencà amb un gran sotrac. Començaren a passar cases, finestres, balcons. Passà el Garatge Internacional, la Cooperativa, el Tennia Club… Tot passava amb l’ordre de cada dia, fatal, enervant. El tramvia s’havia buidat una mica i pogueren seure.

–Ja he comprat el bitllet—digué el senyor Comes amb un aire una mica misteriós, i li donà un copet a la cuixa.

Cada mes, ja feia prop de cinc anys, compraven un bitllet de rifa a mitges. Mai no havien tret res, però cada mes el senyor Comes li deia amb un somriure: “Ja ens hi anem acostant”. Quan va veure que el seu amic butxaquejava, li aturà la mà.

–No s’amoïni…ja ho trobarem a primer de mes…. Què li fa el nen?

–El nen? Més bé, gràcies.

Quan arribà a casa seva anà de dret al menjador; el sol que entrava per la galeria feia més vells els mobles, més polsosos els racons, més grises les cortines blanques. Tot s’havia anat envellint, tot havia perdut frescor.

La seva dona anava i venia de la cuina. Acabava de parar la taula. Li semblà que s’engreixava una mica. Li besà el front d’esma, s’assegué i obrí el diari.

–Què t’has fet als pantalons? Què és aquesta desgràcia?

–Sí, mira… el senyor Comes m’ha dit que l’única cosa que podem fer és dur-los a tenyir.

–Tot arriba alhora… Justament aquest mes que tenim els remeis del nen. I el metge.

–Què fa el nen? No hi ha res de nou?

–No. El doctor Martí ha dit que demà ja el podrem llevar… Però què tens?

“Ja està. Ja s’ha adonat que em passa alguna cosa”. Aquell do de la seva dona per copsar els seus estats d’ànim li havia semblat un bàlsam quan festejaven. Era un repòs sentir-se comprès, gairebé endevinat, previst, poder dir: “Estic ensopit, sí, no sé ben bé per què… Potser perquè penso en els exàmens…” Però com més temps passava, més angúnia li feia aquella intuïció infal·lible. Es sentia un, indefens. Hauria volgut tenir una mica de vida secreta. I allò que l’irritava més era quea la més petita al·lusió d’ella començava a explicar tot el que tenia ganes de no dir. Algunes vegades havia decidit de callar, s’ho havia imposat com una disciplina, però la voluntat li fallava i no li podia amagar res.

–Aquest matí he tingut un disgust. És per això que m’he tacat de tinta. M’he posat nerviós i el tinter ha anat enlaire d’un cop de mà.

I li va explicar la història de les set fitxes perdudes.

–Li he dit tot el que es pot dir de desagradable a una persona.

Va veure que el rostre d’ella s’anava il·luminant. Els ulls, grossos i inexpressius, li brillaven; les galtes, una mica massa begudes, amb la pell de color de cera, se li rosaren als pòmuls. Tenia els llavis prims de persona una mica preocupada i eixuta.

Cada vegada que entrava una mecanògrafa nova al despatx, vivia un drama. No n’havia coneguda cap, perquè deia, “el meu lloc és a casa. Jo no sóc d’aquelles dones que tot el dia van davant i darrera del seu marit”. Però se les imaginava, dolorosament, a través de les descripcions que, amb un gran tacte, es feia donar pel seu home.

–Li està bé. Perdre set fitxes!… Totes aquestes noies que treballen al costat d’homes és perquè busquen alguna cosa. Li està molt rebé. Així haurà vist que ets un home de caràcter.

Posà la sopera fumejant a taula i serví la copa.

–Com es diu?

Ell, que ja tenia la boca oberta, alçà el cap, i la cullera quedà immòbil a mig aire.

–Qui?

–Ella, la mecanògrafa.

–Ah, Freixes.

–No, vull dir el nom…

–Eulàlia, o Elvira; no ho sé.

–I és molt jove?

S’empassà la cullerada de sopa.

–Em sembla que sí.

–Què vols, dir, “em sembla que sí”? Bé es deu veure si és jove o no.

–Oh, ja saps que jo no m’hi fixo gaire.

–És promesa?

–No ho sé.

Feia una setmana que havia entrat al despatx; una mica tímida, una mica càndida. S’havia assegut davant la màquina d’escriure i havia esperat que li donés feina. L’endemà agafà el vas que servia per a beure, l’omplí d’aigua i hi posà violetes. El tercer dia ja reia.

Mentre prenia el cafè, la seva dna entrà a la cambra del nen i en sortí de seguida.

–Dorm com un àngel. Més val que no entris; ja el veuràs al vespre. Vine d’hora, sents?

“He estat un salvatge. Una noia tan jove… encara no deu tenir vint anys…. no li ho havia de dir… te els cabells com seda…i quan riu…no li havia de dir res…”

Decidí d’anar a peu fins al despatx; no tenia ganes de trobar el senyor Comes.

“És curiós: tants anys que fa que passo per aquest carrer i avui em sembla nou”. Va veure una finestra amb unes cortines nítides, un roser florit ran de reixa, uns brins d’herba tots tendres entre dues lloses. Enllà del mur de boixos del Tennis Club sentí dues noies que enraonaven: deevien estar al costat de la xarxa. S’aturà un moment davant del Garatge Internacional

“Tanmateix, es fan coses importants a Barcelona”: Del cor li muntava una onada de joventut.

Prop del despatx hi havia una botiga de flors. Després de pensar-hi una mica, vencent un deix de vergonya, entrà decidit i comprà un pom de roses petites, voltades de fulles verdes amb un viu de color d’aram.

–Semblen de porcellana—li digué a la florista amablement.

A l’escala del despatx embolicà el pom amb un full de diari. Quan no el veuri aningú, llençaria les violetes, canviaria l’aigua i posaria les roses en el vas I potser… Potser a mitja tarda li diria: “Elvira, vols que sortim junts aquest vespre?” I ja s’imaginava el color del cel i el perfum del capvespre.

Mercè Rodoreda

Advertisements