Capítol XL de la Història de Gargantua

rabelais

–Fe de cristià—digué Eudemó—, em quedo tot parat considerant l’honestedat d’aquest monjo que ens alegra tots aquí. ¿I com és, doncs, que hom rebutja als monjos de totes les bones companyies, dient-los esgarriacries, com les abelles foragiten els abegots dels voltants dels seus ruscs?

En això Gargantua respongué:

–No hi ha res ta cert com que l’hàbit i la caputxa atrauen envers seu els oprobis, les injúries i les malediccions del món, de la mateixa manera que el vent dit Cècies atrau els núvols. La raó peremptòria és que mengen la merda del món, és a dir els pecats, i com a mastegamerdes hom els rebutja a les latines, que són els seus convents i abadies, separats de la vida pública com ho estan les latrines de les cases. Però si enteneu per què en una casa un mico sempre és ridiculitzat i hostilitzat, etendreu per què els monjos són defugits per a tothom, pels vells i pels joves. El mico no guarda pas la casa, com el gos; no tira de l’arada, com el bou; no produeix llet ni llana, com l’ovella; no porta el feix, com el cavall. El que fa és embrutar-ho i regirar-ho tot, que és la causa per la qual rep de tots befes i bastonades. Semblantment un monjo (jo entenc d’aquests monjos ganduls) no llaura com el pagès, n guarda el país com l’home de guerra, no guareix els malalts com el metge, no predica ni adoctrina la gent com el bon doctor evangèlic i el pedagog, no porta com el comerciant les mercaderies i coses necessàries a la societat. Això és la causa per la qual són esbroncats i avorrits per tothom.

–Cert–digué Granganyot—, però ells preguen a Déu per nosaltres.

–I tant!–respongué Gargantua—. La veritat és que molesten tot el veïnatge a força de tritllejar les seves campanes.

–És veritat—digué el monjo—. Una missas, unes matines, unes vespres ben repicades ja són mig dites.

–Remuguen gran quantitat de llegendes i de psalms que no entenen de cap manera; compten força parenostres entrellardats amb llargs Ave Maria sense pensar—hi ni sense comprendre, i d’això jo en dic burla-Déu, no oració. Però així els ajudi Déu si preguen per nosaltres, i no per por de perdre les molles i les sopes grasses. Tots els vertaders cristians, de tota condició, en tots llocs, en tots temps, preguen Déu, i l’Esperit prega i intercedeix per ells, i Déu els pren en gràcia. I així és el nostre bon fra Joan. Per això tothom el vol en la seva companyia. No és gens beat; no és gens esquinçat; és honest, joiós, decidit, bon company; treballa; s’aplica; defensa els oprimits; conforta els afligits; ajuda els malaltissos; guarda els closos de l’abadia.

–Faig molt més—digué el monjo—, car, tot despatxant al cor els nostres aniversaris i matines, alhora faig cordes de ballesta, poleixo matrassos i cairells, faig xarxes i rets per afagar conills. No m’estic mai ociós. Però, vinga a beure, a beure aquí! Porta el fruit, que són castanyes de boc d’Étroc: amb bon vi novell quins jutges de pets no faríem! Vós encara no esteu prou fet al most aquí dins. Per Déu, jo bec a tots els abeuradors com un cavall de jutge eclesiàstic!

Gimnaste li digué:

–Fra Joan, traieu-vos aquestes candeles que us pengen del nas.

–Ha, ha!—digué el monjo—. ¿Què potser estic en perill d’ofegar-me que ja estic amb l’aigua fins al nas? No, no. Per què? Perquè del nas surt bé, però no hi entra, perquè està ben antidotat amb suc de sarment. Oh, amic meu, qui tingués botes d’hivern d’un cuir així, ardidament podria pescar otres, que mai no es xoparien.

–Per què fra Joan té un nas tan formós?—digué Gargantua.

–Perquè–respongué Graganyot—així ho ha volgut Déu, que ens fa d’igual manera i per a igual fi, segons el seu diví arbitri, com un terrissaire els seus vaixells.

–Perquè fou dels primers a la fira dels nassos—digué Pornòcrates—. En prengué un dels més macos i més grans.

–Tira endavant!—digué el monjo—. Segons la vertadera filosofia monàstica, és perquè la meva dida tenia les mamelles flonges: tot mamant, el meu nas s’hi enfonsava com dins de mantega, i allà s’inflava i creixia com la pasta dins la pastera. Els durs mugrons de les dides fan els infants camussos. Però guaita, guaita! Ad formam nasi cognoscitur ad te levavi… Jo mai no menjo confitats. Patge, beguda! I torrades!

Anuncis