Segurament mai sabrem el grau de coneixement que mossèn Joan Segura tenia de l’expoliació de patrimoni artístic al qual estava sotmesa Santa Coloma, protagonitzada pel seu nebot Esteve Puig, però en qualsevol cas és indubtable que la seva obra va contribuir a tots aquells qui intentem fer recerca històrica d’aquesta Vila. A continuació, transcric el discurs de Manuel Armengol en commemoració del 50è aniversari de la seva mort

image

En la casa núm. 18 de la Plaça Nova nasqué, el dia 30 de Març de 1844, un dels homes més preclars que havien de veure la primera llum a Santa Coloma. Fou batejat l’endemà, fill de Josep Segura i Magina Valls. Més endavant, com que de casa seva en deien “cal Pepet”, ell seria anomenat pels íntims Mossèn Joan Pepet.

Als deu anys (1854) ingressà al Seminari de Vich, on cursà una brilla carrera—amb diploma d’honor—i essent ordenat sacerdot l’any 1868 pel Bisbe Antoni Jordà, amb qui va anar a Roma a la conclusió provisional del Concili Vaticà. Renuncià al doctorar i tot seguit es reintegrà a la seva vila nadiua, on passà a ser organista parroquial i arxiver. Fou beneficiat de Santa Maria de Bell·lloch, on organitzà el culte i la litúrgia aconseguint que assolís el nivell de màxim esplendor de la casa.

Com a organista va recollir cançons populars i trossos de música sagrada per amenitzar els actes i festes, corregint i ampliant segons les necessitats vàries partitures i component-les de nou si no s’adaptaven a les seves concepcions d’allò que havien d’ésser aquells cants en la solemnitat que es preparava.

Un dia, per centèsima vegada, assisteix a un espectacle que el tenia adolorit: els nois es barallaven a pedrades, amb una briositat i assiduïtat colpidora. “D’on ve el mal?—es preguntava ell—. De la falta d’educació”. Les escoles a Santa Coloma eren poques, insuficients i inadequades. Eren migrades i estaven mal regides, doncs només s’enyanyava a cops de palmeta. Mossèn Segura es plany d’aquell mal general i decideix posar-hi remei. Cal una educació que sigui, a més a més, una inculcació de la doctrina cristiana. Una educació que sembli les bones i pietoses costums en l’ànima dels infants.

Col·labora amb els Governa en la instal·lació a la vil·la de les Germanes Carmelites 1882), provisionalment al carrer Major núm. 9. Més tard aquest col·legi es traspassa al núm. 20 del Raval de Santa Maria. Al cap de poc temps (1888), s’instal·lava a Santa Coloma un col·legi dels Germans Maristes. S’instal·len provisionalment als números 3 i 5 del Raval de Santa Maria, a casa de Mossèn Esteve Puig—nebot de Mossèn Segura—.

Més tard, Mossèn Segura fa donació d’uns edificis del número 16 del Raval de Santa Maria on, a més de l’escola, s’hi trasllada el Centre Catòlic d’Obrers, les seves Germandats, el Sindicat Agrícola i altres associacions que ell fomentà i ajudà. Aquest aspecte, com tots els altres de la seva actuació, no té altre fi que fer bé als demés. Els temes socials l’atreuen i són la clau de la volta que uneix el sacerdot a l’home. Tota la seva missió seglar és aquest complement social de la seva tasca apostòlica. Per això en la seva obra històrica hi està tan mestrívolament presentat l’estat social i humà de la vila.

Mossèn Segura formava part d’aquell estol d’homes benemèrits que creà, impulsà i aconseguí el gran moviment d’elevació que coneixem amb el nom de Renaixença. En els seus anys al Seminari de Vich fou un estudiant que es feu estimar per tots els qui el voltaven: professors i condeixebles.

Entre els estudiants és corrent que es formin cèl·lules de cinc o sis individus que, per llur amistat, per atracció ideològica o per admiració intel·lectual, s’agrupen i formen entre ells el cenacle on són plantejats i discutits tots els problemes de tots els ordres que cada un dels components va descobrir. En aquests cercles reduïts, la personalitat de cadascú irradia la seva projecció en el futur i influeix en la formació dels companys. Quan en aquest grup hi ha un home d’altes qualitats, la influència benefactora és definitiva sobre els que com ell tenen una visió clara de la seva missió. L’amistat entre el Dr. Collell, Mossèn Cinto i Mossèn Segura és la prova de què sobre d’ells va irradiar una afinitat de percepció que els va fer amics per tota la vida.

                                                                                                 * * * *

cs

Si Mossèn Segura, oint les reiterades invitacions de Mossèn Cinto, de Careta i Vidal molts altres, hagués anat a Ciutat, s’hagués deixat dur per la fama que les seves aptituds i les mans amigues li brindaven. El seu nom fóra, a no dubtar, un dels grans noms de la nostra terra. Per altra banda, tenia poderoses raons per quedar-se a Santa Coloma.

Posseïdor d’una hàbil intel·ligència que el feia copsar i relatar les coses que passaven enfront seu amb una vivacitat i una riquesa de matisos excepcional, qualitat que l’atreia d’una manera poderosa vers aquells trets folklòrics de la Segarra, vers aquelles figures, cançons, paisatges i costums, que l’estudiar-les i catalogar-les satisfeia plenament totes les il·lusions que d’infant emplenaven la seva avidesa de saber i que després de gran va comprendre que podien ésser una arma en la lluita pel millorament del seu poble.

Us deia fa poc des de les pàgines del periòdic “La Segarra” la simpatia que teniu guanyada en tots els medis culturals i científics pels vostres reiterats neguits de fer coses, del poc corrent que és en una població de la importància numèrica de la vostra en tenir una Associació Arqueològica. De l’existència latent d’un Museu que espera la seva definitiva i seria instal·lació.

“Els Monuments són la història vivent i palpitant dels pobles”, escrigué Mossèn Segura, i un Museu s’omple amb petits monuments que són certament la història viva perseverada pels homes, per l’exemple i coneixement dels que vindran. Jo vull aprofitar l’oportunitat de tenir-vos aquí reunits per demanar-vos que col·laboreu abnegadament en aquesta obra del Museu que cal començar.

Mossèn Segura era un treballador infatigable.

Homenatgeu-lo fent coses pel vostre poble. Coses que dignifiquin: que eduquin; que enlairen la cultura dels vostres fills. Heu de crear aquest Museu, dediqueu-li una Sala; conserveu i restaureu les velles tradicions com ell feia; procureu que els vostres infants cerquin en el dibuix o la pintura, en la música o l’escultura, en la literatura o en la història, o en el folklore.

El millor homenatge que podem fer-li és procurar que aquesta inquietud cultural, que venturosament com hem remarcat perdura entre vosaltres, sigui sempre la llum que il·lumini els fills de Santa Coloma de Queralt.

Manuel Bassa i Armengol

Anuncis