Lluís de Requesens i Santa Coloma fou el fill gran de Lluís de Requesens i Relat i Constança de Santacoloma. Cambrer d’Alfons el Magnànim, visqué en la seva cort durant el període de joventut. L’any 1430 és nomenat procurador reial a la ciutat, la vegueria i el Camp de Tarragona com a recompensació per haver lluitat contra Castella. Quan els seus germans Galceran [important personatge de la política catalana, mireu l’entrada a aquest bloc de 28 d’abril] i Bernat marxen a la guerra de Nàpols (1432) ell es queda a Catalunya per administrar el patrimoni de tots tres. A continuació transcrivim nou composicions d’aquest poeta.

gat

ANS DE MOLT TEMPS VEUREU LOS CONFESOS

Ans de molt temps veureu los confesos
morir a colps per pagueses que dien,
e quant an dit xufen se·n e se·n rien,
e son tots tals menors, prehiquados.
E troben se ab gent que es grosera
que·ls fan creure tot contre veritat;
mas, quant veuran lo mal lur e barat,
obs los sera que muden de manera.

Mirau que ffan confesant a les dones.
Dien si an fet pler a nengun hom.
Si dien hoch, dien que no son bones
e que per so perdran lo lur renom.
Hoch mes avant que per aquel peccat
Deu no les vol acullir prop de si,
e ffan tant mal e senbren tant veri
que tal peccat no·l veuran perdonat.

Ver es e sert la dona que s’esta
de fer per hom, viu en peccat mortall,
car prese·s mes que si ffeye lo mall
e menyspressa aquella qui ho ffa.
Vivint axi viu en peccat d’ergull,
e com se mor de so pas no·s penit,
e lo peccat porte se·n l’esperit
dins en infern hon Balsabuch l’acull.

E la qui fa so de que l’om a pler
viu en peccat mas farta l’apetit,
pren sa pena e dexa lo delit.
Aquest peccat paradis li fa ’ver,
car lo peccat, com es a part possat,
li fa pensar l’anuig que Deu n’a ’gut.
Aso pensant, lo peccat remogut,
virtut li·n ve qu’a nom homilitat.

Muyren, donques, aquets enganados
que van dient que les dones tals sien,
que ’xi dient en infern les envien
e tolen los hu dels delits milos.
Aquets aytals prech Deu que mala fi
puguen els fer e·l diable·ls se·n port
l’arma e·l cors, e que tot lur deport
mentre viuran sia poch e mesqui.

A vosaltros qui teniu lo cami
de paradis, prech Deu que vostra sort
ffas’aribar les altres a tal port,
mas lunyant vos gran tros de Puigdalfi.

L’ACAPTADOR VESAT DE PETITESA

L’acaptador vesat de petitesa
a demanar james se pot estar,
ni·l poden fer lexar se n’acaptar
en son jovent ni ’ncara ’n sa vellesa,
e lo pus mal que a ell poden dir
es dient li que Deu li faça be.
Hoynt aço, de dir mal no·s rete,
tant ha d’enuig que no u pot sofferir.

E jo, qui cuyt temps ha de fam morir,
tant no deman qu’un petit be no he,
e mal algu dich vos que dir no se
si be·m veig clar que no·m volen hoyr.
Deman en loch hon ha molta riquesa
e gran mester me fa lo demanar,
tant mes pus fort quant no·m volen donar;
e·m port’al cars de dir qualque peguesa.

Sovent deman, no y he punt de paresa,
d’aquest peccat no me·n poden blasmar;
mas res no·m val tot mon porfidiar
abans la trob molt dona descortesa.
Al demanar, dich vos no puch fugir,
hoc apres mort pens que demanare
so que deman, e james cessare;
tant m’es forçat per mon voler complir.

La nit somni, de jorn pens e sospir
e quant sera ne quant ne que fare
ne que pusch dir ne com me captendre
de tant trist cas que ja son par no mir.
E dich vos, cert, que y tinch ten fort encesa
ma voluntat, que res no y pot bastar
en fer m’un punt d’aquest voler lunyar;
tant e tant fort amor en mi s’es mesa.

A totes gents requir per gentilesa
qu’en aquest fet me vullen ajudar;
la hon deman sien bons a pregar
no·m leix morir per tal mal de pobresa.
Si son donar jo puch aconseguir,
res d’aquest mon a tant no presare
e per tal jorn festa tots anys colre,
car aço es tot mon ben avenir.

Dona de mi, amor me fa sentir
a vos temps ha, de qui james no·m ve
sino tot mal. Donques, jo com pore,
si no·m donau, tal cosa sostenir?

NO HA MOLTS JORNS, PARLANT AB UNA DONA

No ha molts jorns, parlant ab una dona
yo li digui que lo y volia fer,
e respos me que·m costara diner
si la volgues, si no, que·s fera bona.
E con yo viu que·n demanava paga,
ffuy refredat e perdi lo voler;
ab tot aço, ella hach tal saber
que·m retorna, parlan, parlan, la saba.

Dient qu’ella, per dret alt que avia,
volia fer tot lo que yo volges;
mas, pregave·m que negu no u sabes,
car, si u feya, gran mal jo li faria.
E torna dir que del paguar volia
que fos jutge jo a ma voluntat,
e res no vol fins que u aja asajat,
e que miras l’obra quina seria.

Yo, que he vist sa bona cortesia
e fet aço que jo volia fer,
e he trobat en ella tant de pler
que, sert, vos dich que m’aura cada dia,
no dich qui es ne per res no u diria,
ans pens tots jorns com la pore paguar
a ma honor, que no·m puxa blasmar,
e que de mi ella contenta sia.

Pensant, pensant, jo he trobada via
en pagar la justamen sens engan,
dient axi: qual es lo menys afany
ab que ella diners guanyar poria.
Ella·m respos que, sertes, lo filar,
de que·n donan huyt diners per la liura
e a y mester sis jorns en acabar,
e mor de fam, que de ço no pot viura.

Com dix aço, me·n vench gran pietat,
e jo digui: «Dona, jo us vull pagar.
Vejam quant es lo temps que del filar,
ffotent, perdeu, e sie us esmenat
comtant d’aço per temps e per porrata.
E, si voleu, digau m’o, que de grat
yo us pagare com hom justifficat,
ara, ara, si donchs la mort no·m mata».

Com ella viu que tan petit seria,
pres s’ · plorar e dix: «Huda, mesquina!
Mala·m levi! A mi, qui so tan fina
me fan aço! Verament, ans morria!
E, gens de mi, no sa·n poran xuffar
negunes gents que tal mercat jo faça,
que jo no vench de tals ne de tal rassa
que ’xi us dejau vos de mi aressar».

Vives hoint nostre porffidiar
respos axi: «Yo, per ben avenir
de ’bdos les parts e per los mals cobrir,
vull que lexeu en aquets fets jutgar
una dona qui es en mig la plassa,
que d’aquests fets hom la pot coronar».
Som acordats, ans que no pladejar,
que tingam bo quesvulla qu’ella·n fassa.

A vos, donches, qui sabets be tal cassa,
me recoman, pus que m’avets jutgar,
e supplich vos que us vulla recordar
la amistat e que mon fet sa fassa.

NO SE SI VES, NO HA MOLTS JORNS PASSATS

No se si ves, no ha molts jorns passats,
com jo digui que saber no volia,
car lo saber, sertes, no conexia
que res valgues als desaventurats,
e mes com pens que los grosses e fats
han tot aço que saben demanar,
nunque estich sensa esmaginar
qu’es lo per que qu’axi son endressats.

Conech ne molts que stan desesperats
perque veuhen lo mon axi anar.
Aquests atals me fan tots jorns pensar,
que·ls vey aptes e no son res presats.
No se que s’es ne que·s puxa estar,
ans pens tots jorns e com hi entraria,
e crech que tost aure trobada via
segons aço qu’ara us vull rahonar.

Crech be ajats hoit a molts perlar
com Jesucrist procura los mudoros,
e donchs, que cal entristir ne fer morros
a negun hom ne que·l cal congoxar?,
car, pus que Deus es llur procurador,
de res no·s deu negu merevellar.
Aço’s de ço que·ls aptes fa plorar,
e per ço han los grosers gran honor.

Huylls falaguers, de vos esper favor,
a qui volch Deus tot son poder donar
de sobre mi abaxar ho muntar,
supplich vos, donchs, que·m donets vostr’amor.

NO VULL ANAR EN LOCH UN DONES SIEN

No vull anar en loch un dones sien,
car si jo y vaig cove que ’ure pençar,
e cascun jorn me farte de plorar
esmaginant los temps com se cambien,
E plaurie·m de punt en punt morir
com ve que pens que la qui·m senyoreja
per res al mon no puch fer que la veja,
e per ço plor jamegant e sospir.

Hulls falaguers, mal haja qui mal mir
com jo no us veig! De que muyr de enveja.
Mes vostr’amor axi·m capitaneja
que, nunque us ves, tostemps vos vull servir.

NO VULL SABER, DE RES NO VULL APENDRE
No vull saber, de res no vull apendre,
ans lo que se vull tot renunciar,
pus que jo veig lo mon axi anar
que res no val contra sort a deffendre.
Valegue·m, donchs, bona sort si·l plaura
e lo saber romangua ’n un depart,
car yo no vull en mi manya ni art,
ans tinch per bo ço que la sort fara.

Hulls fallaguers, si la sort ho volra,
si be us teniu que no us veig sino tard,
ella·m dara de vos o part o guard,
e guard vos be qui gordar vos pora.

NUNQUE DIRE QUI ES LA QUE JO HAM

Nunque dire qui es la que jo ham,
ans sera ’xi que lla hon signare
de res al mon menys cura no aure,
pus veig que tots falçamen nos anam.
E, per aço, mudare de cami,
pensan tostemps com pore desfressar
lo que sera e la gent enganar;
mas, qui pora fer ho de fi en fi?

Magarita, no vullas plus de mi
d’aço que has, car no pot pus muntar
mon bon voler. Pensa que vull guardar
que no diguen: certes, aço va ’xi.

RETORN, RETORN NOSTRA BONA ‘MISTAT

Retorn, retorn nostra bona ’mistat,
pus que amor de mi no s’es partide,
ne·s partira mentra que dur ma vida
ans ne stare tostemps anemorat,
car ja no veig res que bastant hi sia
en fer m’un punt a vos a desamar.
Supplich vos, donchs, vullau a part possar
lo qu’es estat e qu’es estat se sia.

SI US PAR AMOR QUE HAGUES PROU DURAT

Si us par Amor que hagues prou durat
la desfavor que de vos he haguda,
seria dret ara·m fesseu ajuda
en aquest cas, que·m so enamorat
de dona tal qu’es d’onestat amigua,
e ço que vull d’ella es tan petit
que·m par raho de pendre u ab despit
si als no fa ni en mos fets se trigua.

Mon paradis, si ’b vos puch fer ma ligua,
no·m fara por bo ni mal espirit,
ne visio de dia ni de nit
me spantara si vostr’amor me ligua.

DISPUTA MASDOVELLES-REQUESENS

Masdovelles

Dones d’un senyn, dues son, he bondat,
e d’un saber he d’una gran ballesa:
l’un’es gentil, l’altre·s troba pagesa,
mas en virtuts estan en agualtat.
A l’una pot un cavalier triar:
a·m preguat molt lo vulla consellar.
Mossen Lluys: prest per vos ait me sia,
qual li dire que prengue per aymia.

Requesens

Grans dies ha que tinch deslliberat
que molt mes val, per dreta gentilesa,
la dona tal q’axi s’es ben deffesa
de sso que·ls seus an mal acustumat.
Per sso dich jo q’es mes digne d’emar
la qui no vol en res pagesegar,
e ve d’equells a qui semblar deuria;
aquesta tal vos dich que jo pendria.

Masdovelles

Mossen Lluys: si vos, d’emor tocat,
voleu per vos la dona ben apresa,
venint de gent hon no·s troba destresa,
per los custums un han perseverat,
al cavaller no deveu consell dar
llex la gentil, qui vol als seus semblar,
car molt fa mes la qui te dret sa via,
que l’altre qui, los seus llexant, desvia.

Requesens

De mal en be, tot sso qu’es trespostat
jutgar jo veig, per una gran bonesa,
e tal ho fa, si be aveu compresa
la qui desus per mi jo he triat;
e pas amor axi no·m fa perlar,
mas la raho m’o fa veure ben clar;
e per so us dich q’en mi te senyoria
la qui mes fa, he sobre sso morria.

Masdovelles

Mossen Lluys: no sia mal trectat
lo cavaller per vostr’amor ensesa,
car la raho per vos al devant mesa,
fa per la part qui semble·l perentat
en tot volent sa natura mostrar;
l’altre vos dich, llouant, tenir en car
la deu tot hom, pero la milloria
la part se·n duu qui no te pegesia.

Requesens

Si jo, desus, contre mi he perlat,
seguons dieu, he dita gran paguesa,
mas tant no mir que no us he per admesa
vostra raho, que jo aga peccat;
e per so us prech me vullau declerar
un he dit tal qe vos pux’ajudar,
e dich vos cert que jo·m comdemnaria
james trobar, si tal peccat tenia.

Masdovelles
Mossen Lluys: may fonch per mi pensat
lo vostro dir fes per la part hoffesa
per vos, llouant aquella c’aveu presa
no gens ab dret, mas sol per volentat;
mas dich que fa la raho, sens duptar,
sol per la part que ti[n]ch e vull reunar,
qui per molts es demenada tot dia,
volent aver s’amorosa paria.

Requesens

Naturalment, tot hom vol sser preat,
e per asso molts ne fan molt’anpresa
ffins a morir, tro tant que s’an sotsmesa
la un los va la naturilitat;
e so ben çert, que no m’i cal duptar,
que gentilment se pot senyoregar
la qui he dit, que per a mi volrria;
l’altre us dira que rey meraxeria.

Masdovelles

Mossen Lluys: l’om de gentil part nat,
tira de çert a sa naturalesa,
sa par servint, en qui sta mils abtesa,
que no la part qui us te fort sopjuguat,
la qual serviu, pus la us fa tant amar
amor, dient al cavaller sa par
prengue per ell, car molt s’abaxaria
l’altre triant, qui de grau muntaria.

Requesens

Baxar no·s pot nengun anamorat,
ne·s pot reptar que·n fassa may malesa,
car hamor ha de si tal soptilesa,
que fa·l que vol e del pus asenat;
per so·m sembre no·s puxa alleguar
lo qu’eveu dit, ne·m faria mudar
d’openio, c’amor pas no u volrria,
hoc mes raho qui no m’o consentria.

Masdovelles

Mossen Lluys: molt anau desviat,
que del poder d’amor ni de s’altesa
jo no dich res, car be veg a baxesa
fa l’alt venir, e·l bax ha prest muntat;
mas dich val mes al cavall[e]r finar
ab sa semblant, qui·s deu d’ell contentar,
e vos, si us vol, preneu la companyhia
de la qui sta pres’entre gent julia.

Requesens

Si be mirau, vos sou desconsertat,
que la raho be l’e jo per entesa:
d’emor veg es tota nostra contesa,
e per so, dich, james no fonch baxat
home del mon, pus no·l poden blesmar
si amor l’a volgut mal cativar,
d’on per millor no·s descativeria,
car llibertat an ell no·s trobaria.

Masdovelles

Mossen Lluys: l’om qui te llibertat
en allegir, crech no fa saviesa,
ans pens comet crim de megestat llesa,
si·l menysvalent es per ell may llestat
e·l per vos dit no·s pot verifficar,
que·l cavaller es franch e pot llestar,
al voler seu, he paguesa faria
si la millor per sa part no prenia.

Requesens

Tro sus a tant que m’agau clar provat
lo cavaller e com te sa frenquesa,
no·m fara star un patitet paresa,
que no stigua en lo ffet despertat;
e pas no pens vostro porffidiar
valegue res, ans aureu a callar,
e aureu dit fort gran descortesia
en vostro dir, un dieu dich falsia.

Masdovelles

Mossen Lluys: com per Deu fonch creat
l’ome primer, per virtut incompresa,
franch lo creya, dant li seyn, spertesa,
perque be fes; mal no li fonch vedat;
e sso per tant que pogues meritar,
ell hobrant be, ho mal, desmeritar;
e deves vos crech salve cortesia
reunant la part que tinch e prench per mia.

Anuncis