Ahir vaig començar a llegir “Història somiada”, d’Arthur Schnitzler. De seguida vaig pensar que Kubrick s’havia inspirat en aquesta novel·la per dirigir “Eyes wide shut” i, efectivament, així és. Us en transcric un fragment per animar-vos a llegir-la. Jo gairebé he acabat i val molt la pena.

ews

La mirada d’Albertine va transformar-se, es va tornar freda i impenetrable. Fridolin va deixar que les mans d’ella rellisquessin de les seves, com si l’hagués atrapada en una mentida, en una traïció; però ella va dir:

–Ah, si sabessis…–i es va tornar a quedar en silenci.

–¿Si sabés…? Què vols dir amb això?

Ella li va respondre amb una estranya duresa:

–Més o menys el què t’imagines, estimats.

–Albertine… ¿Vols dir que hi ha coses que no m’has explicat?

Ella va assentir i va abaixar la vista amb un estrany somriure. Uns dubtes incomprensibles, absurds, van assaltar Fridolin.

–No ho acabo d’entendre—va dir—. No tenies ni disset anys quan ens vam prometre.

–Setze de complerts, sí, Fridolin. I tanmateix…–el va mirar serenament als ulls—, no va dependri de mi que arribés verge al matrimoni.

–Albertine…!

I ella li va explicar:

–Va ser al Wörthersee, poc abans que ens prométessim, Fridolin. Una bonica nit d’estiu, un jove molt atractiu s’estava davant la meva finestra, que donava a un prat molt extens; parlàvem, i durant la conversa, escolta què pensava: quin jove més agradable i encantador…, només hauria de pronunciar una paraula, que, per descomptat, hauria de ser l’adequada, i baixaria a reunir-m’hi i aniria on em portés…, al bosc, potser…; o encara seria més bonic anar amb barca pel llac…, i aquella nit jo li donaria tot el que em demanés. Sí, això pensava…. Però aquell jove encantador no va pronunciar la paraula; només va besar-me delicadement la mà… i l’endemà al matí em va preguntar… si volia ser la seva dona. I jo li vaig dir que sí.

Fridolin li va deixar anar la mà, disgustat.

–I si aquella nit—va dir a continuació—qualsevol altre hagués estat davant la teva finestra per casualitat i se li hagués ocorregut la paraula adequada, per exemple…–mentre pensava què havia de dir, ella va fer un gest de rebuig amb els braços.

–Qualsevol altre, qui fos, hauria pogut dir el que volgués…, però no hauria servit de res. I si no haguessis estat tu qui s’estava davant la finestra—li va somriure—aquella nit d’estiu tampoc no hauria estat tan bonica.

Ell va fer una ganyota burleta amb la boca.

–Això ho dius ara, potser ara t’ho penses. Però…

Van trucar a la porta. La minyona va entrar i va dir que la portera de la Schreyvogelgasse havia vingut a buscar el doctor per portar-lo a casa del conseller àulic, que tornava a estar molt malament. Fridolin va dirigir-se al rebedor, va saber per la missatgera que el conseller àulic havia tingut un atac de cor i que estava molt greu, i va prometre anar-hi de seguida.

–¿Te’n vas…?–va preguntar-li Albertine mnetre ell es preparava ràpidament per sortir, i ho va fer am un to tan desagradable que semblava que ell hagués volgut ofrendre-la deliberadament.

Fridolin va contestar, una mica sorprès:

–Hi he d’anar.

Ella va sospirar lleugerament.

–Espero que no sigui gaire greu—va dir Fridolin—; fins ara sempre ha superat els atacs ambtres centigrams de morina.

La cambrera li havia portat l’abric de pell, Fridolin va fer un petó a Albertine al front i a la boca, força distret, com si la conversa de l’última hora ja se li hagués esborrat del pensament, i va sortir corrents.

Arthur Schnitzler (1925)

Anuncis