almirall

EL CARÀCTER CASTELLÀ

Lo poble castellà és un dels més marcats que hi ha entre els actuals pobladors d’Europa, a on tant s’han barrejat i fins confós les antigues races, varietats i grupos. Per certes condicions, no tindríem cap reparo en col·locar-lo en un dels extrems de l’escala, l’altra extrem de la qual ocupés la gent anglosaxona. Si aquesta és la més completa representació del positivisme basat en lo sentit pràctic individualista, aquell és la genuïna expressió de l’idealisme, apoiat en lo més inconstant afany d’abstraccions.

Don Quijote i John Bull no s’han pogut comprendre ni les compendran jamai. Sempre es compadeixaran l’un a l’altre. A John Bull no li cap al magí que Don Quijote sospiri encara per lo recobro de Gibraltar, que de res li serviria, puix que li sobren a dotzenes los ports buits de barcos i òrfens de comerç. Després de tants anys com fa que el posseeix, no pot encara comprendre l’afany que sent l’altre per a recobrar-lo; però positivista com e´s, tot arronsant les espatlles i somrient de compassió, va augmentant cada dia ses fortificacions inexpugnables, i hi sosté constantment una guarnició que és quasi un exèrcit, disposada a totes hores a acudir al toc d’alarma.

A Don Quijote no li entra al cervell Que John Bull sigui capaç de donar a Irlanda l’autonomia, com faanys que l’ha deixa pendre al Canadà, a l’Austràlia, al Cap de Bona Esperança i a la majoria de les colònies en què hi abunda l’element europeu, i el compadeix des del fons de la seva ànima. Quan, fa pocs dies, ha llegit que tot aquell garbueix dels carrers de Londres, amb tota aquella trencadissa de vidres i desaparició de joies i rellotges al crit de socialisme, no ha donat lloc a cap mida extraordinària ni pretext per a fussellar-ne algunes dotzenes o centenars, en nom de l’ordre i dels grans principis ultratjats, l’ha pres verdaderament per boig rematat.

Si a Madrid hagués succeït la centèsima part de lo que ha passat a la capital d’Anglaterra, Don Quijote, armat de totes armes i amb veu tan pavorosa com la que féu en la Venta quan la cregué convertida en nou Campo de Agramante, no sols hauria proclamat l’estat de sisi tfins en les discutides Carolines i omplert de morts i ferrits carrers i places, sinó que hauria amenaçat a cel i terra, pretenent que les demés nacions seguissin lo seu exemple i fessin grans escarments en prevenció de lo que podria tal vegada ocórrer.

Per a evitar perills ideals va expulsar els jueus i morescs, subjectant-se tot satisfet al mal real de consumar la despoblació del país i la ruïna del comerç i de les indústries, i lo que ha fet no una sinó cent vegades més. Don Quijote no s’escarmenta mai, i fins quan se veu caigut i macat pels blaus de les bastonades rebudes en defensa d’una donzella encantada, no espera sinó que torni a semblar-li que la mateixa o una altra demana quart i ajuda, per alçar-se com pugui i anar tot tintinejant a cercar qui torni a amidar-li l’esquena.

EL CARÀCTER CATALÀ

Lo caràcter català no és un caràcter harmonitzat com alguns pocs n’hi ha hagut i n’hi ha en lo món. És també desequilibrat, com lo castellà, si bé que peca pel costat oposat. En lo temperament d’aquest predominen les facultats imaginatives que el fan idealista i apassionat per l’abstracció, en tant que en lo nostres les reflexives se sobreposen a les imaginatives, i aquest desequilibri nos fa propenses a presentar-nos com interessats i mesquins.

Les facultats refleives, ademés, sempre han pres en nosaltres un aspecte poc agradable, puix que ens han portat a mirar amb indiferència, sinó amb menyspreu, les qüestions de forma. Jamai hem donat gran importància a les vestidures ni de les nostres persones ni de les nostres idees. De les continuades deliberacions dels nostres cossos representatius, no ens queda quasi ni un discurs que s’hagi fet popular per les pompes de l’oratòria. Si en conservem alguns amb tals condicions, com lo que va pronunciar en Pau Claris en moments solemnes, dem-ne gràcies no a capcronista de la terra, sinó al foraster Melo, a la inventa del qual deu aquella pompa potser més que a l’eloqüència del canonge de la Seu.

Tan poca importància donaven los nostres passats al poliment de la forma, que el caràcter distintiu de tots los monuments que van deixar-nos és la sobrietat, que arriba en molts casos a la sequedat i aridesa. Alçaven un gros edifici i no es cuidaven d’adonar-lo ni quasi decorar-lo. Les parets de la Llotja, les de la Catedral, les del Saló de Cent se presenten nues i pelades. Ni una làpida, ni un sepulcre, ni una pintura mural distreuen l’atenció del que les contempla. Uns domassos o tapisseries eren lo guarniment que es permetien en les grans festivitats. Aquestat sobrietat, veïna de l’aridesa, és general a tot Catalunya. En cap de ses ciutats, viles ni castells coneixem un sol edifici amb decoracions permanents. Si algun se’n troba, pot quasi assegurar-se abans de veure’l, que la decoració és obra posterior a la unió amb Castella.

I és tant més digna d’atenció aqueixa sobrietat severa en quant les ciutats lliures catalanes havien arribat al cim de l’esplendor i del poder en l’època en què més florien les arts en los pobles amb els quals estaven en més directe i continuitat contacte. Barcelona sabia lo que en aquest punt feien Venècia, Gènova, Pisa, Florència i demés ciutats amb les quals competia, però jamai va venir-lo lo desig d’imitar-les. Aquesta és la prova eloqúent de que el nostre caràcter era ben marcat i ens dava personalitat pròpia.

Valentí Almirall.

Advertisements