Aquest estiu he llegit els 5 primers llibres de “L’ase d’or”, d’Apuleu. M’ha quedat la sensació que els escriptors antics tenien més sentit d’humor que els moderns… Us deixo un fragment

aseor

Tant bon punt (trist de mi!) vaig sentir això, una sur freda em va amarar; les entranyes se’m van regirar amb una taul tremolor, que fins la llimotxa, remoguda pel meu sotragament, ballava, baegant, sobre la meva esquena. Però la dolça Pàntia: “¿Per què, doncs”, digué, oh, germana, no comencem per espacejar aquest, a manera de bacants, o bé per lligar-li els membres i tallar-li la virilitat?”

A aquestes paraules, Mèroe (talment, a la fi, mera cert aleshores, que el seu nom era realment el de la persona de les enraonadies de Sòcartes): “No”, va fer, “val més que deixem almenys aquest en vida, per tal que amuntegui una mica de terra sobre el cos d’aquest pobrisssó”. I girant de l’altre costat el cap de Sòcrates, per la banda esquerra del coll li enfonsà fins al pom tota l’espasa, i després, acostant-hi que n’aparegués enlloc ni una gota. Això jo ho vaig veure amb els meus ulls. I encara, perquè res no alterés, segons que em penso, la santedat del sacrifici, havent introduït la dreta per aquella ferida, fins arribar a les entranyes, la bona Mèroe, després de furgar, en tragué el cor del meu trist companyó, mentre la gola, seccionada per aquell cop, com de sageta, deixava escapar per la ferida un crit, o més aviat una ranera confusa, i exhalava l’alè a borbolls. Pàntia tapà amb l’esponja la ferida amplament badada, dient: “Oh esponja, tu que ets nada en mar, ten compte de no passar pel riu!” Havent fet això, s’aparten, i entertirada la llitotxa, eixancarrant-se sobre la meva cara, buiden la veixiga fins a amarar-me d’un bany d’orina immundíssima.

Encara no havien acabat de passar el llindar, vet aquí que les portes tornen a dreçassasr-se, intactes, a llur primitiu lloc: les pollegueres tornen a ficar-se a llurs forats, les barres tornen als batents, els forrellats tornen a córrer-se dins els tancadors. Però jo, en l’estat en què em trobava, encara agemolit per terra, sense esma, un i gelat de fred i amarat de pixum, com si acabés d’eixir de les enranyes de la mare, més ben dit, mig mort, o encara, supervivent a mi mateix i pòstu, o, ben cert, candidat a una creu ja aparellada: “Què serà de mi”, vaig dir, “quan demà de matí aquest home aparegui degollat? A qui semblarà versemblant el què digui, dient ver?”

“Almenys hagués cridat assistència, si un homenàs com tu no podia ressistir a una dona. ¿Un hme t’és degollat davant dels ulls i calles? Però, vejam! ¿Per què no has estat, també tu, víctima d’un atracament semblant? ¿Per què llur crueltat ferotge hauria perdonat el testimoni del crim, gairebé com qui diu, per assegurar la denúncia? Doncs, ja que t’has escapolit a la mort, ara vés a ajuntar-te a l’altre” .

Això és el que, ara i adés, considerava en mi mateix, i mentrestant la nit anava cap al dia. Per tant, em va semblar que el millor que podia fer era escapar-me furtivament abans no claregés, i mirar de trobar el camí, baldament fos d’esma. Prenc el meu farcell i, ficant la clau al pany, descorro els forrellats. Però aquelles fidels i honrades portes que, de nit, s’havien esbatanat per llur propi impuls, amb prou feines s’obriren, amb molta dificultat, després d’haver-hi introduït llur clau un reguitzell de vegades.

“Ep tu! On ets?”, vaig dir. “Obre les portes de l’hostal, que vull fer via abans que no claregi”. El porter,ajaçat per terra vora l’entrada, respongué, encara mig adormit: “Què dius? ¿Per ventura ignores que els camins estan infestats de lladres, tu que vols començar a fer via de nit? El que és si tu, sabent-te culpable d’alguna malifeta, desitges morir, sàpigues que nosaltres no som tan caps-de-carbassa que vulguem orir per tu”. “L’alba”, vaig dir, “ja no es farà esperar gaire. I demés, ¿què poden prendre els lladres a un vianant que no pot ésser més pobre? És que no saps, ximple, que ni deu atletes poden despullar qui va un?” Retut i endormiscat es girà de l’altra costat, tot dient: “Què sé jo si has degollat al teu camarada, aquell amb qui vas arribar anit, i ara confies la teva salvació a la fuga!”

Recordo que en aquell moment, badant-se la terra, vaig veure el pregon Tàrtar i el ca Cèrber mirant-me fit a fit a punt de devorar-e. I cert, no se m’amagava que si la bona Mèroe havia estalviat el meu coll, no ho havia pas fet per misericòrdia, sinó per crueltat de reservar-me la creu.

Apuleu

Anuncis