Fa 120 anys, Joan Maragall ho tenia molt clar. La veritable independència és la mental. No es pot ser un país genuïnament autònom si es segueix ancorat a la lògica mental d’una nació políticament més poderosa. Maragall fins i tot es mostra massa emfàtic en aquest aspecte. Seria profundament estúpid menysprear les grans aportacions que la cultura castellana ha aportat a la humanitat, però sense conferir-li un estatus preponderant. Els catalans hem de preguntar-nos què volem aportar a la humanitat. Per fer-ho, hem d’obrir-nos al món, especialment a Europa, en igualtat amb les altres nacions.  Encara que pugui regalar-nos uns quantes riures, no és bo prestar l’atenció que actualment estem prestant a la política i a la premsa madrilenya. 

joan maragall

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya a no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

Això no ens ha de costar gaire ensvers les manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d’una part el centre intel·lectual d’Espanya ja en produeix ben poques i d’altra part la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens aparten d’aquell centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s’han adonat de què a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se’n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen als nostres escriptors i artistes, els adulen, s’aprofiten de la seva susceptibilitat per qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de al intel·ligència puguen donar per viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran: “Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadre com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m’haig de privar d’aquesta honra i d’aquest profit?”

Està bé no privar-se’n: que tradueixin el llibre, que comprin el quadre: però res més. I sobretot quan pintem un altre quadre o escrivim un altre llibre no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo; perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel·lectual. Altres diran: “Enviem-hi llibres i quadres, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l’Espanya”. Això e´s una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual, perquè an aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en compte de dominar-la ens dominaria a nosaltres. Hem viscut massa temps plegats; la influència de la instrucció oficial i de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per aquella tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens fa absolutament ineptes per a assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en sentit nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per venir ells a nosaltres o siga per anar nosaltres an ells, no pot ésser sinó en detriment de la integritat i de l’evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l’esperit català i tot l’esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d’home dèbil, o a un interès massa petit.

I ara que he dit el que hem d’evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer, que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d’avui són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels què viuen de renda, dels industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre a on van a distreure’s.

joan maragall1

Doncs bé, envers això s’hauria de fer una veritable lliga—sense comissions ni juntes, per l’amor de Déu!—, una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient: “No llegiré ca periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid”. Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d’aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre personal en convèncer als altres de què no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentre depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d’aquí, fins els d’esperit més català, ens en diuen prou i massa.

En quan a teatre, s’ha de fer una guerra mort al génere chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea què el flamenquisme i el xulisme son el salt endarrera d’una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra; que per divertir-se valen deu mil vegades més gèneres com les gatades d’en Pitarra, les peces amb música d’en Morera, l’hermós humorisme barceloní d’en Vilanova, els arrgeglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però que al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentre que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de podersofrir sinó com gràcies i treballs estrambòtics d’una tribuna africana d’aquestes que de vegades se’ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra er edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat i amb certa llàstima. Diguem que els que s’ho miren amb altres ulls i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d’ésser una obra patriòtica, e´s una obrade misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir aquests espectacles, en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tant o més meritori que ho fou l’anar a redimir als captius de Marruecos.

Pensem que el dia que Catalunya s’hagi deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí queencara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molta avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual sigui completa, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa

(1895)

Joan Maragall

Advertisements