Acostumo a compartir les reflexions del sociolingüista Pau Vidal a Vilaweb i Núvol. Ara ha publicat “100 insults imprescindibles” (Cossetània Edicions), una lectura ideal per riure una bona estona aquest estiu. Us recomano que el compreu. Fins ara, només coneixia una norma general en el camp de la insultiologia, referent a la sexualitat. Les dones són insultades per un excés de libido mentre que els homes som incriminats per un defecte. Nosaltres som gilipolles, reprimits, eunucs, marica… Elles són putes, meuques, barjaules, verres… També soprèn que estigui mal vist parlar de “subnormals” o “mongols”, i en canvi acceptem “cretins” o “idiotes”, que també fan referència a greus malalties.

A mi m’agraden especialment els insults que responen a paraules compostes. Accepto que tenen poca aplicació real, i gairebé s’usen únicament en el terreny de la literatura, però que voleu què us digui? M’agraden les imatges que evoquen: “flipamandonguilles”–amb les variants “al·lucina pepinos” o “somiatruites”–, “bufanúvols”, “titabullida” o el magnífic i cacofònic “desvirgagallines”

Aprofito per aclarir el nom d’aquest bloc: “Menjadàtils”. Entre els meus cercles, unes quantes persones m’han preguntat l’origen del nom. Uns quants (majoritàriament homes) es pensen que fa referència al cunnilingus; d’altres, més ingenus o romàntics, agafen el significat literal de la paraula i creuen que tracta d’una persona innocent, que es dedica a menjar dàtils. Quan em vull fer l’interessant (sovint) dic que és una expressió totalment premeditada que precisament perseguia aquest objectiu: ser porc i anodí al mateix temps. La veritat és més senzilla: vaig sentir la paraula a la cançó “Amazones a sa lluna”, d’Antònia Font, i em va fer gràcia.

INFELIÇ

Representant ben genuí dels insults malparits, els que ofenen més que no sembla. Atenent al significat estricte, infeliç fóra una mica menys greu que desgraciat, però aquell aire de condescendència i el to de superioritat que sempre l’acompanyen el fan terriblement irritant. Per acabar-lo de convertir en una arma letal, n’hi ha prou de procedir-lo d’un innocent “pobre”: ser tractat de pobre infeliç pot convertir el més manyac dels homes en un assassí incontrolat.

Alerta, però, perquè és una arma de doble tall. A l’hora de dir-lo, el to veu ha de ser més aviat baix (gairebé mussitant) i s’ha d’allargar (un pèl, no gaire) la O de pobre, alhora que es fa que no (discretament) amb el cap, com dient “no té remei, això no hi ha cristo que ho arregli”. Per això generalment es fa servir més a l’esquena que no pas a la cara del destinatari, just quan l’infortunat que ens acaba d’explicar la seva desgràcia, que tanmateix està convençut que remuntarà, s’allunya carrer enllà Per sort ell ja no ho pot sentir, però si per casualitat nosaltres passàvem per allà (o fins i tot érem l’interlocutor del qui després ha trobat l’amic desolat) resarem per no haver-nos-ho de merèixer mai. No cal dir que tot plegat en fa una expressió d’ús restringit.

Sense arribar a la categoria d’ofensa, “pobre innocent” de vegades es pot intercanviar amb l’anterior. Escena: el clàssic milhomes de sobretaules fa una hora que es vanta de les mil virtuts que Déu li ha dat i que, naturalment, només aprecia ell. Quan arriba el moment de cantar les excel·lències de la muller (a qui també inclou en el capítol de propietats), dona fidel i submisa com n’hi ha poques, gireu-vos lleugerament cap al comensal que teniu al costat i xiuxiuegeu l’expressió, en veu prou alta perquè la senti l’interfecte. El sarau està assegurat.

PENQUES

Encara que a primer bot hi hauria la temptació de relacionar el tarannà mandròs del destinatari amb el verb pencar, un ràpid exercici de revisionisme històric ens demostrarà que la cosa no va per aquí. La penca és la part més carnosa de la fulla de certes plantes com ara la col, la bleda i l’atzavara, i especialment de la carxofa, i en aquest sentit és molt present en la gastronomia valenciana. De la cansalada es va passar a la carn humana, i així va néixer l’expressió tenir bones penques, és a dir, bons palpissos. I és probable que aquest fos el germen de la nostra, perquè qui està gras o entrat en carns sol ser el qui no sua (la cansadala) perquè no fot ni brot.

PANOLI

És un producte autòcton, concretament de Tortosa cap avall, contracció de “pa en oli” (pamboli a Mallorca, en el mateix sentit, tot i que allà la recepta no és cap conca sinó més aviat un pa amb tomàquet), una mena de coca molt senzilla que justament per això es va fer servir per designar el qui era beneit o ignorant.

punset.

Tros de quòniam!

TROS DE QUÒNIAM

Què és un quòniam? Qui es va inventar aquesta imprecació? I sobretot, perquè només un tros? Resposta número u: un quòniam no és cap cocodril ni bèstia prehistòrica. És una conjunció llatina que vol dir “perquè”.

Resposta número dos: fou pres del llenguatge eclesiàstic per caricaturitzar el talòs que, en el transcurs d’una discussió escolàstica, es llançava a argumentar engegant un bon “quoniam” i tot seguit callava perquè no sabia què dir.

Resposta número tres: en paraules de l’autor del Diccionari històric del valencià col·loquial, “l’expressió ‘tros de’ seguida d’un substantiu té un caràcter ponderatiu de la paraula que segueix”. Per això un tros d’ase és més ase que un ase sencer, i la mateixa amb tros d’animal.

CURT DE GAMBALS

Pregunta de Trivial: què és un gambal? a) un art de pesca de crustacis; b) un que corre molt; c) un jugador hàbil a fer trampes; d) corretja per subjectar les cames d’un pres.

Com sempre, la resposta bona és l’última. En realitat, el gambal també és la cama o gamba mateixa (de persona o d’animal), de manera que l’expressió “ser curt de gambals” funciona tant amb un significat com amb l’altre: si tens les cames curtes, no aniràs gaire enlloc, perquè les teves passes també ho seran; i si les tens llargues però te les lliguen amb una corretja o cadena com les dels galiots, doncs la mateixa.

marhuenda_2

LLEPACULS

Diccionaris, autoritats i pompeus vocacionals fa anys que intenten que cedeixi part de la seva vitalitat a llagoter, sinònim més útil per a ocasions no tan informals, amb resultats no cal dir que escassos. Personalment, sóc partidari de la variant llepa (reducció de llepaire), que té l’avantatge que serveix tant per a situacions molt col·loquials com un poc més formals.

Si la vida et dóna sorpreses, els diccionaris encara més. El dia que ensopegues amb un mot anomenat inflaconys t’agafa un cobriment només de pensar a quin estrany artefacte deu donar nom, i et calme suna mica (però només una mica) quan descobreixes que és un serrà menut, és a dir, un peix. Per això, quan, tot buscant parents del llepaculs et topes de morros amb llepafigues dónes per fet que no pot ser el que sembla i que segur que serà un altre peixarrot depravat (al capdavall, bé existeix el llepapedres, oi?), o a tot estirar un ocell, que també n’hi a de ben estranys. Doncs no: és el què sembla. Utilitzable, per tant, com a terme despectiu de lesbiana.

Pau Vidal ’14

Anuncis