Mercat (1910 aprox.)

El mercat de Santa Coloma (1910)

 

 

El centre principal de la fira és la plaça Major, prou espaiosa i voltada de porxos. Aquí veuràs les parades dels marxants de teixits de cotó; allà, els que venen mantes, tapaboques i altres articles de llana; en una filera trobaràs els ferreters de tall i obra, amb rengleres de ganivets, destrals, golfos, panys, frontisses i demés ferreteria; en altra, els couers amb ses caputxines, llumeneres i morters lluents com or; en altra, els torronaires d’Agramunt, am grosses piles de tauletes de torró d’avellana; ocupen bon espai els sabaters forasters amb ses perxes verticals plenesd etotes de penjolls de sabates fines i grosseres, petites i grans, amb grossos claus i cuiro doble pels pagesos, i amb brodats fets sobre el llustrós arol per la gent més fina; en altre, els calderers amb fileres de vermelles i florejades calderes, paelles i xocolateres d’aram; en altre, els llauners amb ses llanternes, escumadores i mil menuts articles de llauna; en altre, nombroses parades de variada quincalla, sempre voltades de nois i noies que devoren amb els ulls, l’un aquella gran trompeta que sembla la d’un nunci, l’altra aquell gros cavall de cartró de pèl blanc amb platges negres que camina damunt d’una post amb quatre rodes. El corder, l’espardanyer, el gorraire, l’escloper, el droper, el drapaire, el xerraire dentisa, muntat en son carro i pregonant les virtuts de son omnipotent elixir; tot fa cap a la gran plaça, tot hi cap, i de tota ella s’alça un confús murmuri de crits i paraules que la fan semblar a la famosa Babel

Joan Segura. “A estones perdudes”, obra publicada post mortem (1910)

Amb tot, però, el cnavi és més en la part superfical, que en el fons mateix, ja que qui hagi conegut l’edat d’or del tipisme de les fires encara trobarà en els tractes i transaccions tota aquella tradició anecdòtica que les feren tan populars. Si rebusca, sobretot en el firal d’naimals—no tot ho ha ha acaparat la benzina encara—se sentirà trasplantat en els seus bons temps, i s’hi endinsa una mica, veurà que sembla com si aquell ritme perdurés i tot plegat és igual avui que molts anys enrera. El tipus del mateix tractant, garlaire, murri, vermell de cara, sempre amb mig caliquenyo a la boca, sempre a punt d’aprofitar l’atabalament de la víctima amb la seva vèrbola

Francesc Martí, Agost ’34 (La Segarra)

Anuncis