Per aquesta entrada, no calen gaires descripcions. Millor que llegiu els poemes i opineu per vosaltres mateixos. Només subratllar el què ja he escrit altres vegades: que la sensibilitat i el cinema són dues cares de la mateixa moneda. Una vida curta (es calcula que 30 anys), però intrèpida.

catul

VI

Flavi, si aquella que fa les teves delícies no fos desplaent i grossera, en parlaries a Catul i no podries estar-te’n. Però estàs enamorat de qui sap quina bagassa febrosenca, i et fa vergonya de confessar-ho. Perquè, que a les nits no dorms sol, ho proclamem, baldament muts, la teva cambra olorosa de les garlandes de flors i de l’oli de Síria, i els coixins igualment aixafats l’un i l’altre i el cruixidor sondroll i el vaivé del teu llit desballestat. Car, aquestes coses, de res no serveix callar-se-les, de res. ¿Per què? No mostraries uns flancs tan consumits si no fessis ximpleries. Per això, tot el que et passi de bo i de dolent, digues-m’ho. Vull posar-vos als núvols, amb versos gentils, a tu i la noia que estimes.

XXIII

Furi, tu que no tens n un esclau ni una arca ni una xinxa ni una aranya ni un fogó, però tens un pare i una madastra les dents dels quals poden rossegar fins i tot una pedra, t’ho passes bé amb el teu pare i amb la fustegassa de la muller del teu pare No és gens estrany; perquè tots esteu bons, païu bé, no teniu por de res, ni d’incendis,ni d’ensulsides que us esclafin, ni de malvestats, ni de metzines arteroses, ni d’altres casos de perill. I encara més, teniu uns cossos més secs que la banya, o que una altra cosa més eixuta, si n’hi ha, a causa del sl, del fred i de la fam. ¿Com no t’ho has de passar bé i ésser feliç? Ets lliure de suor, lliure de saliva, de flegmes i de refredats nasals. I, a aquesta netedat, afegeix-n’hi encara una de més neta: tens el cul més polit que un saler i en tot un any no cagues més de deu vegades, i allò que fas és més sec que una fava o que els còdols; si ho esmicolessis o ho freguessis amb les mans, no se t’arribaria a embrutar ni un dit. Aquests avantatges tan venturosos, Furi, no els menyspreïs ni els tinguis per cosa cosa; i aquells cent mil sestercis que sols demanar, deixa’ls estar; ja ets prou feliç

XXV

Tal·lus, marieta, més flonjo que el pelatge d’un conill, que el greix d’una oqueta, que el lòbul d’una orelleta, que el flàccid penis d’un vell, que una bruta teranyina, i també, Tal·lus, més rapaç que una tempesta arrabassadora a l’hora en què la deesa mostra els femellers badallant, torna’m el mantell que m’has pispat, el mocador de Sètabis i els brodats de Tínia, que tu, imbècil, llueixes com si els haguessis heretat dels avis. Tot això, amolla-ho ara de les teves urpes i torna-m’ho, no sigui que unes roents fuetades deixin llurs senyals vergonyosos en els teus flancs tovets com la llana i en les teves delicades manetes i sondrollis d’una manera insòlita com una barqueta sorpresa en la mar grossa quan s’enfureix el venturosos

XXXII

T’ho prego, dolça Ipsitil·la meva, la meva delícia, el meu encís, invita’m a venir a casa teva a passar la migdiada. I, si m’hi invites, fes més encar: que ningú no passi el forrellat a la porta d’entrada i que no se t’acudi d’anar-te’n, sinó resta a casa i prepara’t a rebre nou carregades seguides. Si, doncs, hi estàs disposta, invita’m ara maeix, perquè, havent dinat, m’he ajagut i, sadoll i de sobines, enasto la túnica i el mantell.

LXIX

No t’estranyis, Rufus, que cap dona no vulgui posar sota teu la seva cuixa delicada, per més que la temptis oferint-li robes fines o el reclam d’una gemma de gran transparència. El que et perjudica és un maliciós rumor que diu que, en el clot de les teves aixelles, hi habita un horrible boc [pudor a les aixelles]. Totes li tenen por. I no és estrany; és una bèstia ben repulsiva i cap noia galana no jauria am ell. Per això, fes desaparèixer aquesta pesta turmentadora dels narius o deixa d’estranyar-te si fugen de tu.

LXXXV

Odio i estimo. Com m’ho faig, potser demanes No ho sé, però sento que és això el què em passa i em torturo.

XCVII

No trobo pas—valguin-me els déus—que hi hagi cap diferència entre olorar-li la boca o el cul a Emili. No és gens més neta l’una ni és gens més brut l’altre; tanmateix, el seu cul, encara, és més net i millor, perquè aquest no té dents. La boca té unes dents d’un pam i mig, i unes genives com la caixa d’un carro vell i, a més, un rictus com el que té, en temps de xafogor, el cony badat d’una mula que pixa. Se’n tira moltes, ell, i va fent-se el galant. ¿I no l’envien al molí, amb l’ase? I si alguna se li arrima, ¿no la creurem capaç de llepar el cul d’un botxí xacrós?

XCIX

Et vaig robar, mentre jugaves, melós Juvenci, un petonet més dolç que la dolça ambrosia. Però no me’n vaig sortir pas sense càstig; car recordo que durant més d’una hora vaig estar clavat dalt d’una creu mentre m’excusava i n podia, amb totes les meves llàgrimes, calmar ni una miqueta una ràbia com la teva. Car, a penes comeses la meva malifeta, t’eixugares amb tots els dits i els llavis, que t’havies ben ruixat, per tal que no hi restés res d’allò que hi havia deixat la meva boca, com si fos la porca saliva d’una meuca immunda. I, encara més, no vas cessar de lliurar-me, pobre de mi, a un amor punyent i de turmentar-me de tantes maneres que aquell petonet que era d’ambrosia se’m va tornar més amarg que l’amarg el·lèbor. Ja que aquest és el càstig que imposes al meu malaurat amor, mai més més, des d’ara, et robaré cap bes.

VIII

Pobre Catul, deixa de fer bogeries i, allò que veus que s’ha perdut, dóna-ho per perdut. Brillaren, en altre temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia una noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà mai estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaven, ben cert, per a tu uns dies lluminosos. Ara ella ja no ho vol: no ho vulguis tu tampoc, insensat; i, si ella fuig, no la persegueixis ni visquis entristit, ans resisteix amb cor fort, mantént-te ferm. Adéu, amiga! Cataul ja es manté ferm i no et requerirà contra el teu voler. Però tu et planyeràs quan no et veuràs requerida. Ai de tu, pèrfida! Quina vida t’espera! ¿Qui et vindrà ara a cercar? Qui et trobarà formosa? Qui estimaràs ara? ¿De qui dirant que ets ets? Qui besaràs? A qui mossegaràs els llavis? Però tu, Catul, resoludament, mantén-te ferm.

 Catul, s.I abans de la nostra era

Anuncis