PONTILS

 

Pontils

 

Pontils, capdavanter de la Segarra, mena de perdiu deturada entre l’horta i els rostolls, somriu al bon sol mentr eels pobles, que riu amunt i enllà de les collades fan renglera, es refreden taciturns i emboirats. Al juny, quan els camps hi ha els amuntegaments de les garbes, bé diríeu que la bresca dels edificiss és una garba més, deixada a sol i serena. Quan som a la tardor, les amples parades de terra rogenca, ben llaurades i apariades per la sembra, òrfenes d’arbrat i de vinya, semblen prolongar-se mab les amples teulades del poble que serven el seu mateix color i mostren els solcs agermanats dels rengles de teules.

La tarda, encara càlida, decau en dolçors de llum i coneix un airet que, en passar per l’arbreda, competeix amb el riu i els torrent a enviar llur flauteig, finestres endins de les cases, on tresquen les minyones. L’espadanya ombreja la teulada de l’església amb el retall assolellat dels arcs. El fesolar és groc. Els xops fan una ombra llarga que creua les cases i encara rumbegen llustrosos, igual que jovenetes sense senderi. Diríem que són sabedors que se’ls apropa el mal temps i es donen amb luxúria trèmula a la carícia de l’aire i del sol. Semblen inflar-se les rames i glatir les fulles. L’hivern implacable els caurà al damunt i, ben aviat, es mostren despullats de fullatge, ossosos igual que velles decrèpites. Però servaran la guàrdia damunt de Pontils, que somriurà voltat pel vellut del sembrats incipients i, amb l’esquifida vileta, també somriuran les aigües de l’enxup i dels riuets”.

 

VALLESPINOSA

 

Vallespinosa

 

Vallespinosa ocupa un paratge on mil tons de color s’entremesclen amb meravellosa justesa. ¿Gosaríeu comptar les tonalitats de verd que donen els arbres? Verd tendre del cirerer, argentat de l’alzina, obscur de la branca de pi, ufanós de la fulla de freixe, verd de la vinya, de l’ametller, de l’arbocer, de les mates arrapadisses de vermell, de blau, de plom i de terra que hi ha en aquest minúscul tros de naturalesa que emmarquen els cingles de Vallespinosa? ¿Qui gosaria? Aquell plom de les soques ennegrides per la intempèrie té quelcom de blavís, aquell vermell de la taca de l’espadat grogueja i així cap color no és prou simple i una infinita harmonia agermana tots els matisos. En aquesta migdiada de juny el sol estén llur mantell d’inefable transparència damunt les mil gradacions de color i le sclapes del roquisser, l’aigua, el rostoll, la parada nua, les parets del poblet, l’arbreda i l’erm, tot és brillant i llur to natural es mostra cobert d’una tènue capa daurada. Res no és estrident i la contemplació d’aquesta acordada suavitat de matisos ens endolceix l’esperit i l’omple de pau i placidesa

Josep Iglésies, 1948

 

Anuncis