El valor del temps

Creu-me, car Lucili, guarda’t per a tu mateix, i el temps que fins avui hom et prenia, o hom et sostreia, o se t’escapavam recullo i aprofita’l. Persuadeix-te que és tal com t’ho escric; certes hores ens són arrabassades, certes altres en són sostretes, certes altres se’ns escolen. La pèrdua més vergonyosa és, però, la que prove de la negligència. I si bé t’hi fixes, la major part de la vida es apssa fent mal, una gran part no fent res, i tota la vida altra cosa que el què deu fer-se.

Qui m’esmentaràs que apreciï en res el temps, que sàpiga el valor d’un dia, que entengui que cada dia mor una mica? Car ens enganyem a esguardar la mort en l’esdevenidor, gran part d’ella essent ja passada. Tota aquella part de la nostra vida que és darrera nostre és del domini de la mort. Fes, doncs, car Lucili, allò que escrius que fas: arreplega totes les hores. Assegurant-te bé el dia d’avui, serà com dependràs menys del de demà. Tot ajornant-la, la vida s’escola.

Totes les coses, car Lucili, ens són estranyes, només el temps és nostre: en possessió d’aquesta única cosa, fugissera i llenegosa, ens posà la natura, que ens desposseeix de tot el què vol. I és tanta l’estultesa dels mortals, que tots es creuen obligats a l’agraïment per haver rebut aquelles coses petites totalment menyspreables, de la pèrdua de les quals hom pot refer-se, però ningú es creu en deute per haver rebut el temps, essent així que és l’única cosa que ni agraint-la no pot recompensar-se.

 TRIA DELS AMICS

Has encomanat, segons m’escrius, a un teu amic lletra que m’ha estat tramesa; després m’adverteixes que no li comuniqui pas tots els assumptes pertocants a tu, per tal com tu mateix no acostumes a fer-ho: amb què, en ua mateixa lletra dius que és amic i ho negues. Si, doncs, has emprat aquest mot tan restringit com una denominació general i li has dit amic de la mateixa manera que anomenem barons honorables tots els candidats, i com, si no ens recordem del nom, saludem amb el nom de senyors a tots els qui trobem, així passi.

 Però si tens algú per amic en el qual no confies tant com en tu mateix, t’equivoques greument i no coneixes prou la força de la veritable amistat. Delibera amb l’amic sobre tota cosa, però primer sobre ell mateix: un cop contreta l’amistat, cal confiar-hi; però abans de contraure-la, cal judicar-ne. Però aquells qui, trencant els preceptes de Teofrast, judiquen abans d’estimar, i no estem després de judicar, capgiren l’ordre dels deures. Pensa molt de de temps si algú ha de ser admès en la teva amistat. Un cop t’ha plagut de decidir-ho, accepta’l amb tot el cor i parla-li amb tanta llibertat com atu mateix.

 Tu viu talment que no t’encomanis cap secret, que no puguis encomanar-lo fins el teu enemic; però per tal com ocorren certes coses que el costum ens fa tenir ocultes, comparteix amb l’amic tots els afanys, tots els pensaments teus. Si el creus fidel, l’hi fiaràs, puix alguns han ensenyat d’enganyar, tement d’ésser enganyats, i amb llurs sospites donen un dret a ésser infidel. ¿Perquè m’he de guardar cap paraula davant l’amic? ¿Per què no m’he de creure sol davant d’ell?

Alguns expliquen a tothom que troben les coses que només s’han de confiar als amics, i descarreguen en qualsevol orella allò que els prueix; d’altres, per contra, temen de la confiança àdhuc dels més íntims, i, si podien, ofegarien dintre d’ells tot secret, malfiats fins d’ells mateixos. Ni l’una cosa ni l’altra no ha de fer-se, car totes dues són vicioses, tant confiar-se a tothom com no confiar-se a ningú, sinó que jo diria que el primer d’aquests vicis és més noble i el segon és més segur.

Semblantment, blasmaràs alhora els que són sempre inquiets i els que sempre jeuen en la inacció. Car aquella activitat que frueix en l’agitació, més que activitat, és remenament d’una ànima neguitosa; i altrament, aquesta quietud que té tot moviment per molestós, no és quietud, sinó laxitud i esllanguiment.

Així, doncs, guarda en la teva memòria això que he llegit en Pomponi: “Talment alguns s’han refugiat en els racons ombrívols, que creuen que tot el que és a la llum és enterbolit”. Cal entremesclar aquestes coses: cal que l’ociós treballi i el treballador reposi. Consulta la naturalesa, i ella et dira que ha fet el dia i la nit.  Estigues bo.

Sèneca

Anuncis