bufanda_2685953

Aquesta vila nostra, de temps immemorial que ha estat teixidora per excel·lència. No parlarem del fus i la filosa perquè aniríem molt lluny, més de cent anys enrere quan sols h havia una minoria de teixidors, però sí de quan aquest art es va estendre, que va ésser durant les últimes dècades del segle passat.

Ja hi havia teler de mà, de 6, 8 i 10 calques per les cases particulars on hi teixien els avis i algunes dones, i a mida que passaven els anys s’hi anava posant gent més jove, que treballaven per—diguem-ne fàbriques—que tenien cura d’anar a vendre a fora. Després de Catalunya, el mercat més fort era València i la regió de la Mancha. A aquesta última hi enviaven els nois a fer d’aprenent “per a espavilar-los”. Per això e aquells pobles hi ha molts comerços de teixits que eren de colomins que prosperaven i s’hi establien.

No hi havia electricitat; per tant, tot es feia a mà, i amb l’ajut de llums de ganxo i més tard, de carbur. A les fàbriques, que en deien la quadra, els ordien les peces a mà i feien les bitlles per la trama amb màquines mogudes per una mula, que anava rodant tot el dia al voltant del “boigit”. Allí entregaven la feina un cop teixida. Hi havies dues o tres dones del poble, nuadores d’ofici, que anaven per les cases a nuar les peces, a tant els cent nusos.

Els gèneres que més es fabricaven eren llanetes amb aquelles ratlles de colors virolats. Algunes d’elles amb unes boniques sanefes, fins i tot brodades. S’empraven per a faldellins per a les dones; també les famoses “6 i 6” verda i negra, que usaven per a davantals tots els carnissers de Madrid, d’altres en feien fundes d’escopeta; així com el típic manil, teixit només amb colors groc i vermell, que els camperols de València en feien tovalles per anar a berenar a l’horta. Tots aquells colors els feien dos tintorers del poble i un de Valls.

Més tard s’instal·laren algunes màquines de vapor i l’any1913 vàrem tenir electricitat i la cosa ja va canviar totalment en venir els telers mecànics. La fabricació es va renovar, les fàbriques es varen ampliar i se’n van muntar de noves.

Amb l’experiència dels anys i l’ajut d’aquells teixidors tota la vida bregats amb els fils, les pues, les llançadores i les calques del teler de mà, tan capacitats que semblaven que sortien d’una acadèmia, s’anaven fabricant nous articles: llençols, patens, franel·les, camiseria, tapisseria, drils i mocadors de llana per a infants i dones. Aquestes, que encara no portaven abric, s’abrigaven amb mocadors de llana i a cada regió d’Espanya els portaven diferents de teixit, de grandària i de colors, tan variat era, que semblava un vertader folklore. Se0n feien tants, que per a fer el serrell, fora de la fàbrica hi havia les serrelleres algunes de les quals tenien a casa fins 25 noies i dones a fer nusos.

Més endavant van sortir les bufandes fines i de bona qualitat, que per la varietat i bon gust en els dibuixos i colorits, van ésser l’orgull de la nostra indústria. Un vertader treball d’artesania que s’escampà per tota la nació, i durant els anys 30 al 36, àdhuc se n’enviaven a França, a Suïssa i a Bèlgica.

Hi va haver una època que tothom treballava a la fàbrica i els teixits eren, probablement, la més gran font d’ingressos que tenia el poble. També hi havia instal·lats telers a Bellprat i a les Piles, que treballaven per a Santa Coloma.

Al periòdic “La Segarra” de l’any 1933, l’amic Santiago Mundi, en glossar i enaltir la nostra vila, va dir que tot eren espigues i telers. Així eren, però avui les espigues han prosperat i augmentat enormement i, en canvi, els telers han anat molt a menys. No queda cap fàbrica petita i de les grans, les unes han tancat, una altra s’ha cremat i ja en queden poques i el més greu és el fantasma de la crisi tèxtil que afecta tot Catalunya. Però un poble treballador com el nostre, no per això es desanima i espera que la situació millorarà, i si no podem teixir, farem alguna altra cosa que s’hi assembli. El cas és no adormir-se

Josep Domingo

Anuncis