La traductora d’aquesta obra de Tom Sharpe, mort fa poc d’un any a Llafranc, tradueix “The Gropes” per “Els Grope”. Com que l’article anglès “the” no té gènere, és difícil saber com ho hauria traduit Sharpe. Jo m’he decantat per l’opció femenina perquè, en aquesta família, són les dones les qui porten la veu cantant. Si no sabeu que llegir aquest estiu, aquesta petita novel·la és una opció molt divertida i entretinguda

les grope

Una de les coses que més em sorprenen de la vella Anglaterra és que encara s’hi poden trobar famílies que viuen a la mateixa casa que van construir els seus avantpassats segles enrere, i en terres que han estat seves des d’abans de la conquesta normanda. Els Grope, de la casa pairal Grope Hall, són una d’aquestes famílies.

Sense riqueses ni títols, ni sense haver despertat mai l’enveja dels veïns més poderosos i influents que ells, els Grope sempre s’havien mantingut al marge, treballant la terra i conservant els mateixos cognoms des del segle XII, i així havien anat fent, sense interessar-se gens ni mica per la política, la religió ni per res que els pogués causar problemes. En la majoria dels casos no es tractava d’una decisió conscient. Tot al contrari, tenia a veure amb la inèrcia i la seva tendència natural a no tenir descendents ambiciosos i hàbils.

Els Grope de Grope Hall viuen al comtat de North-umberland. Diuen que són descendents d’un víking danès, un tal Awgard el Pàl·lid, que s’havia marejat tant durant la travessia pel mar del Nord que havia abandonat els altres víkings que saquejaven el convent d’Elnmouth. En comptes de violar monges, es va llançar als braços compassius d’una criada que va trobar al forn de pa i que no acabava de decidir si volia o no volia que la violessin. Com que no era gens bonica i els víkings l’havien rebutjada dues vegades, l’Ursula Grope va estar molt contenta que l’Agward, ben plantat com era, l’escollís; i se’l va endur lluny d’aquella espantosa orgia del convent saquejat, cap a l’aïllada vall de Mosedale i a la cabana feta de pans d’herba en què havia nascut. El seu pare, un porcater beneit, en veure aparèixer la seva filla, a qui esperava no tornar a veure mai més, acompanyada d’aquell gegant, l’Awgard el Pàl·lid, es va espantar tant que no es va quedar pas per esbrinar quines eren les veritables intencions del víking, sinó que va fugir cames ajudeu-me i l’última vegada que el van veure va ser a York venent castanyes torrades. Havent salvat l’Agward dels horrors del viatge de tornada a Dinamarca, l’Ursula va voler tant sí com no que el víking li salvés l’honor de monja no violada i complís el seu deure. És així que, segons diuen, es va funar la nissaga dels Grope.

tom sharpe

Tom Sharpe

L’Agward es va canviar el cognom pel de Grope, i els escassos habitants de la vall de Mosedale estaven tan esgarrifats per la seva mida i pel seu temperament tan melanconiós, que l’Ursula, ara senyora Grope, va aprofitar l’ocasió per fer-se mestressa de milers d’hectàrees de terres ermes i finalment mundar la dinastia dels Grope.

Amb el pas dels segles, a causa de la llegenda de la família i de l’obscur secret del seu origen, les generacions Grope posteriors es van mostrar sempre reservades. És clar que no els va costar pas gaire, això. Els Grope duien la sang aquella mateixa propensió a la malencolia i aversió a viatjar que haiva tingut l’Awgard.

Però eren les dones de la dinastia les qui exercien una influència més profunda. Sens dubte, la fundadora del llinatge havia quedat marcada psicològicament pel fet que els víkings, que normalment no eren gaire exigents quan triaven les seves víctimes, l’haguessin rebutjada dues vegades perquè no la creien digne de ser violada. Un cop va haver aconseguit l’Agward, va decidir no deixar-lo anar mai més. També estava decidida a no deixar anar els milers d’hectàrees que s’havia fet seves gràcies al posat trist i a la fama de perillós del seu home. El fet que el víking en realitat fos un desertor i li fes feresa el mar li facilitava totes dues coses. L’Agward no sortia mai de casa i fins i tot es negava a anar al mercat de Brithbury, o la fira de sanadors de porcs que es feia cada any, o als combats de lluita lliure al fang de Well-wark Fell. La seva dona i les seves cinc filles eren qui s’encarregaven d’aconseguir bons tractes i qui es lliuraven a les activitats dubtoses de la fira. Com que les filles eren altes i fermes com el seu pare, de qui també havien heretat els cabells rogencs, i al mateix temps tenien l’aspecte poc agraciat i la determinació de la seva mare, ningú mai no posava en dubte quin seria el resultat dels esmentats combats de lluita al fang. En aquest sentit, com en tot allò relacionat amb les dones Grope, predominava la línia materna. Efectivament, mentre en totes les altres famílies el fill més gran heretava la propietat, a la dels Grope passava a l’inrevés, i la filla més gran era qui es feia mestressa de les terres de la família.

Aquesta tradició va arribar a arrelar tan fermament que arreu corria el rumor que les escasses vegades que el primer fill era un nen, l’estrangulaven així que naixia. Tant si era cert com si no, el cas és que al llarg dels anys els Grope van tenir un nombre insòlit de nenes, tot i que potser més que a l’infanticidi masculí, calia atribuir-ho al fet que, fos per pròpia voluntat o per culpa de la manifesta masculinitat de les dones Grope, els homes amb qui es casaven tendien a ser una mica efeminats.

Seguint la tradició imposada per la fundadora, els nuvis tenien l’obligació d’adoptar el cognom Grope. Molt sovint erne obligats a casar-se per la força. Cap home prou viril no hauria proposat mai, per pròpia iniciativa, ni anant borratxo, de casar-se amb cap senyoreta Grope; a més a més, potser per la mania que tenien les noies Grope de desafiar els solters de la contrada a un combat delluita al fang de la fira de Wellwark, l’espectacle va anar perdent al·licient fins que va desaparèixer. Fins i tot els lluitadors més fornits dubtaven abans d’acceptar el repte. Hi havia hagut massa joves que havien sortit de la prova mig asfixiats pel fang i incapaços de negar que durant el combat s’haguessin declarat a les seves rivals. A més, les noies Grope estaven molt unides i no acceptaven un rebuig. Un dia fatídic, a un promès que, així que es va poder treure el fang de la boca, va cometre la temeritat de dir que s’estimaria més morir que convertir-se en el senyor Grope davant de l’altar, el van enfonsar al fang i no el van aixecar fins que es va complir el seu desig.

fang

“Et vols casar amb mi?”

Per acabar-ho d’adobar, els nens Grope que aconseguien sobreviure al part, els triaven la professió. Es feien sacerdots si sabien llegir i, si no en sabien (a la majoria no els donaven l’oportunitat d’aprendre’n), els enrolaven en un vaixell i no els tornaven a veure pràcticament mai més. Cap home assenyat no hauria tornat a Grope Hall per seguir els passos dels seus predecessors i guardar ramats i feinjear a la cuina sense poder parlar abans que la dona o la sogra.

Era impossible fugir. En èpoques anteriors de la història de la família hi havia hagut un o dos marits que havien aconseguit arribar al mur de paret seca que envoltava la propietat dels Grope, i un fins i tot havia passat a l’altra banda. Però el paisatge era tan desolat i els homes quedaven tan cansats després de satisfer l’apetit voraç de les seves dones al llit que eren incapaços d’arribar més enllà. Uns gossos conillers molt simpàtics i ensinistrats per localitzar marits esgarriats els obligaven a tornar a Grope Hall i, després d’una bona reprimenda, les dones els feien anar a dormir sense sopar.

Fins i tot en temps més indulgents, les dones Grope continuaven dominant els seus homes i procuraven que la finca no cridés l’atenció. Naturalment, la casa no tenia res a veure amb aquella primera cabana feta de pans d’herba on l’Ursula havia portat l’Awgard el Pàl·lid. No es podia esperar de les generacions de dones decidides, casades amb marits efeminats que no paraven de parlar-los de cortinatges de seda, sostres de guix i cadires venecianes de color verd, i de la intimitat i comoditat que oferien els vàters interiors comparats amb les comunes de terra a l’aire lliure, que deixessin la casa tal com era al començament. De tota manera, els canvis van venir lentament, de mica en mica. No s’hi malbaratava res ni s’hi afegia res massa ostentós, almenys per fora, que pogués cridar l’atenció. Fins i tot es van tornar a fer servir els pans d’herba per omplir les escletxes que hi havia entre els terres de fusta de les habitacions de dalt i els sostres del pis de baix i així esmorteir els soroll de les activitats conjugals.

Certament, era impossible trobar ni un sol home del districte disposats a acostar-se a una senyora Grope i, si bé el costum dels combats de lluita lliure al fang i les seves horroroses conseqüències havia desaparegut feia segles, el record d’aquelles terribles espectacles encara era viu en el veïnat. De fet, aquell record, en certa manera, encara afavoria la prosperitat de la qual gaudien els Grope. Només calia que una senyoreta Grope comparegués al emrcat de Brithbury perquè es buidés la plaça de tots els homes casadors, i perquè baixés el preu del bestiar si la senyora comprova, o pugés si venia.

L’arribada del ferrocarril ho va canviar tot. Es podia anar de Manchester a Liverpool i tornar amb un promès, encara que ell no sabés que es casaria fins que no es trobava davant del reverent Grope i era obligat a dir “Sí, ho vull” a la capelleta que hi havia darrere la casa. El fet que uns quants nuvis ja fossin casats i tinguessin dona i fills es passava per alt alegrement, perquè aquesta prova de la seva fertilitat encara els feia més atractius. A més a més, així tenien un motiu molt oportú i perfectament comprensible per canviar de cognom. I al mateix temps, saber que els podien processar i que el podien caure llargues condemnes de presó acusats de bigàmia els creava un lligam a Grope Hall que, potser, d’una altra manera, no haurien tingut.

Tom Sharpe, 2009

Advertisements