La mort d’un fill deu ser la pitjor cosa que pots passar. No crec que cap altra experiència et pugui trasbalsar tan fort . El dol no només t’enfronta amb la tragèdia que l’ha causat. T’obliga a encartar-te amb totes les incerteses que has acumulat al llarg de la vida, que d’una manera o altra has anat superant, i que de cop apareixen despullades.  La Mercè Castro ha recollit la seva experiència a “Palabras que consuelan”, un llibre molt bonic i tendre sobre la necessitat de mirar sempre endavant. Sempre. 

Mercè-Castro

La mort d’un fill és una gran desgracia. Com aconsegueixes reenganxar-te al món després de passar una experiència tan dramàtica?

El temps no ajuda, només la teva actitud personal. Has de treballar molt les pors. Passant el meu dol vaig adonar-me que la vida mai m’havia exigit tanta activitat. És un moment que requereix molta intuïció. És com estirar i afluixar una corda. Per una banda, no has de fer el què no t’agrada; per l’altra, t’has d’obligar a fer coses que et facin sentir millor. I en això només et pots guiar per el cor. Jo recomano tenir molta paciència amb tu mateix, saber que ha començat un nou període de la teva vida que pot ser llarg, demanar ajuda professional, i estar disposada a tot tipus d’emocions, sabent que totes les que sentis són normals.

Quan l’experiència és molt recent, com podem ajudar els afectats per la mort d’una persona molt propera?

En aquells moments, no cal dir res. Només agafar la mà, abraçar la persona, mirar-la amb tendresa, oferir-li un somriure i dir “estic aquí per el què necessitis”. La paraula que diguis li pot fer mal. No ens han educat a enfrontar-nos a una persona que està passant per el dolor. El llenguatge del cos és més important. Cal abraçar des del cor. Si estàs espantat, millor que no abracis. O oferir-te a ajudar-lo en allò que necessiti. Cadascú ha de ser honest amb sí mateix, i preguntar-se què pot oferir-li a aquesta persona.

El dol reobre antigues inseguretats que ja creiem superades.

Tots portem una història. Per això tots els dols són diferents. No es pot dir: “Aquestes són les eines que s’han de seguir”. Com que no sabem què fer-ne, acostumem a posar les emocions sota l’estora. Totes les emocions que anem retenint són un desgast, i en un moment en què la vida et posa entre l’espasa i la paret, apareixen de cop. Aleshores t’has d’enfrontar amb tots aquests fantasmes oblidats.

Perquè ens costa tant parlar de la mort dels éssers estimats?

La nostra societat ha viscut durant molts anys d’esquena a la mort. Com si parlar-ne fos una cosa de mal gust, o com si l’estiguéssim atraient… Jo penso que és tot la contrari. Si hi ha una cosa segura, és que tots hem de morir. Si tenim sort i vivim els suficients anys, haurem de viure la mort de moltes persones estimades. És important preparar-se per la mort. Ajuda a estimar més la vida.

palabras que consuelan

Poses molt èmfasi en dos aspectes: deixar anar llast per quedar -te amb allò essencial, i regalar-te petits detalls que et facin sentir millor.

Tots passem moments de crisi existencial. Aleshores, adquireix molt valor l’amor que puguis donar i rebre. Són coses senzilles. Quan estem a una UCI no és important els diners que tenim al compte corrent, els títols universitaris o el prestigi social, sinó que ens agafin la mà amb tendresa i amor. Que hi hagi persones que ens estimin per la nostra essència. És una llàstima que només ens n’adonem en moments crítics. M’agradaria que les persones ho apliquéssim en la nostra vida quotidiana, quan no estem en una situació de vida o mort. Ben mirat, en una situació de vida o mort hi estem sempre. Mai sabem quan morirem. L’accident del meu fill va passar en un segon.

També reivindiques sentiments aparentment negatius, com la tristesa o la ràbia, per superar el dol.

És imprescindible sentir-ho. La ràbia no canalitzada et pot fer emmalaltir. Ara bé, a mi m’agrada distingir. Mentre el dolor és inevitable, el sofriment és opcional. Quan una persona està en dol, no es pot permetre viure amb el sofriment. Ha de tenir la convicció serena que sortirà del tràngol. Per un mateix, i com un homenatge a les persones estimades que han marxat: “m’heu deixat l’herència de l’amor, jo ara mateix estic un temps perduda, però tard o d’hora tornaré a sentir l’amor per la vida”

Com viu una mort sobtada un adolescent?

La mort, per als adolescents, és una cosa molt llunyana . A més a més, mai havien vist uns pares tant destrossats i perduts. En Jaume no es va permetre desmuntar-se fins que no ens va veure millor. Els hi hem de donar espai perquè també puguin plorar. Facilitar-los ajuda terapèutica perquè puguin expressar les seves emocions ambivalents. Han de tenir un lloc on expressar-se, independent dels pares, perquè amb ells intenten mantenir la sensació de “normalitat”. Per al meu fill Jaume va ser una experiència molt dura, però també va ser un gran aprenentatge. Ha après a valorar les coses d’una manera que potser no hauria fet.

Quines coses has après del procés de dol?

Ningú que estigui en un tanatori per un ser estimat podrà entendre que allò li portarà coses beneficioses. En aquell moment, això no ho vols ni sentir. Et fa mal que t’ho diguin. Quan deixes el dol enrere és quan te n’adones de quantes coses, referents a l’essència de la vida, t’ha regalat la persona que ja no hi és. Jo he après a no ser tan exigent. He valorat molt més que el meu fill Jaume tingués la capacitat d’ajudar altra gent en moments difícils enlloc de que fos el primer de la seva promoció. He après a comunicar-me diferent amb la gent, de cor a cor. Com que sé que és no poder o no voler sortir del llit, quan ara fa un dia bonic penso: “Que bé! Quin dia més esplèndid!”

Guillem Carreras. Juliol ’14

Advertisements