Frederic Clascar Sanou (1873-1919) va viure dels 4 als 12 anys a Santa Coloma de Queralt. O sigui, de 1878 a 1885. Era fill de Manuel Clascar i Raminunda Sanou i Morera, la qui va fer de mestra a la nostra Vila fins a la seva mort Els seus avis, colomins, eren Manuel Sanou i Rosa Morera. A Santa Coloma hi va aprendre les primeres lletres. Per més informació, compreu el llibre de Josep M. Mas Solench, “Frederic Clascar i Sanou, entre l’ortodòxia i la política”, editat per l’Abadiat de Montserrat. 

clascar foto

 

 Entre l’ortodòxia i política

Després d’haver repassat la vida i els escrits de Mn. Frederic Clascar hem de convenir, com expressàvem en iniciar aquest text, que es tracta d’un personatge atractiu, però complex i, per això mateix, difícil d’assolir. El seu interès intel·lectual es va manifestar en els més diversos camps dintre una certa unitat que es recolzava en el regionalisme religiós de Josep Torras i Bages i el catalanisme conservador d’Enric Prat de la Riba. Els seus temes passaven de la filosofia a la litúrgia i la pietat popular, des de la sociologia a l’ensenyament, del periodisme als estudis bíblics, i sempre va prestar una atenció decidia a la perfecció de la llengua, que va contribuir a normalitzar al costat de Pompeu Fabra i Josep Carner. Per això ens ha semblat oportú recollir en aquest colofó els trets més significatius que es desprenen de la seva trajectòria vital i de la seva producció literària.

I

Encara adolescent va sentir vocació pel sacerdoci i de la mà de Torras i Bages va ingressar, primer al seminari de Vic i, després, al de Barcelona. Des de l’època d’estudiant va manifestar les seves possibilitats d’investigador del pensament i es va abocar plenament a la filosofia. El seu Estudi sobre la filosofia a Catalunya en el segle XVIII encara avui és considerat com el text més complet d’aquest període de la filosofia a casa nostra. En la monografia registra per primera vegada tot el moviment innovador desenvolupat a la Universitat de Cervera.

Sabia que no es podia sostenir l’existència d’una filosofia catalana, però sí, en canvi, la presència dels filòsofs catalans en la història de la nostra cultura, que per a ell anaven de Ramon Llull i Lluís Vives fins a Jaume Balmes, Xavier Llorens i Barba o Eugeni d’Ors. Tanmateix, va arribar a un punt que va declinar aquesta dedicació a favor de l’estudi i la traducció de la Bíblia, tasca en la qual va esmerçar tota la seva capacitat de llengües i els extensos coneixements exegètics adquirits a través dels millors autors europeus.

II

Encara estudiant de sacerdot es va involucrar en el moviment catalanista de Prat de la Riba. Es portaven poca diferència d’edat i es varen sentir atrets per una autèntica amistat, que va durar tota la vida, malauradament massa curta per a ambdós. Tenia dinou anys quan Mossèn Clascar va començar a col·laborar a La Veu de Catalunya. Aquesta publicació només era un setmanari, però en esdevenir diari va continuar-hi vinculat i va actuar d’assessor i censor sempre que els directors, Enric Prat de la Riba i Raimon Caselles, li ho demanaven.

Per a ell el periodisme era l’instrument necessari per divulgar l’ús de la llengua i amb ella les idees catalanistes “baix l’aspecte pràctich i ecònomic”. Per això considerava important l’exercici del periodisme, que va practicar durant tota la vida perquè “avui és una necessitat de la vida social”, i anticipava l’interès dels diaris en la difusió dels idearis religiosos i polítics. “La propaganda es fa necessària per la premsa, qui és la que comunica més les passions i les idees”. Ell mateix, des de 1897, defensava i divulgada la idea regionalista a través de La Veu, perquè “lo regionalisme és una verdadera escola social, qui abraça tot conunt que se’n diu civilització d’un poble”.

III

La llengua per a Mossèn Frederic Clascar és la base en la qual s’assenta tota l’activitat que va desenvolupar en els diversos camps de la seva dedicació. L’ “enamorat de la llengua”, aquest qualificatiu és el que li dóna el seu amic Lluís Nicolau d’Olwer. Perquè, certament, tota la trajectòria intel·lectual i, fins i tot pastoral, està marcada pel seu interès en la purificació del lèxic i l’ortografia del català per retornar a la nostra llengua la brillantor que havia perdut durant segles de deixadesa. Ja en un treball primerenc, escrit en col·laboració amb el seu amic Norbert Font i Sagué, afirmava que “entre les manifestacions del esperit d’un poble ocupa’l primer lloch la llengua, doncs aquesta li és com ingènita, és sa pròpia vida, la seva ànima”.

En un discurs a uns Jocs Florats, publicat pòstumament, es refereix a la llengua, el parlar, com “un signe que enclou abscòndita una realitat, i és una comunió de germania”, perquè “la paraula és dita i feta, la formula és eficaç, i allí on se diu, allí brolla la deu d’aigua viva. La projecció social de la llengua és el misteri. La llengua no és sols el lèxic ni tan sols la sintaxi. “La llengua és el tresor d’aquesta Seu on se celebra el solemne ofici de parlar”, perquè “El parlar és cosa sagrada, és la flor de la vida humana”. Aquestes són les raons per les quals dedicà tota la vida a perfeccionar i enaltir la nostra parla.

Havia iniciat la seva dedicació a les lletres en plena etapa modernista, però ben aviat es va trobar immergit en el noucentisme entre Prat de la Riba, Eugeni d’Ors i Josep Carner. Així ho reconeix el mateix Ors en una de les seves glosses, en comentar les traduccions al català i referint-se concretament a la versió de l’Evangeliari que “té en curs de publicació altre filòleg ple de l’esperit del Noucents, aquest inquiet sacerdot humanista que és Mossèn Clascar”,

nietzsche

Per Clascar, la religió és la manifestació de la individualitat màxima de l’individu. Per això, malgrat les diferències evidents que mantenen, han comparat sovint les seves idees amb les de Nietzsche

IV

Del sacerdot, del catalanista i del filòleg es deriva l’educador. Per a Mossèn Clascar, “Primer de tot, la llengua”, però “l’escola ha sigut sempre la fornal de les noves idees y la idea catalanista és nova, no està encara conscient y desperta en lo cos de poble y cal que el poble ho sàpiga y se’n entere y faça ab les veus escampades encara de renaixement”. Perquè “les revolucions totes s’han apoderat de les escoles, perquè l’element jove, ja de si addicte a les coses noves, porta la idea al entusiasme y amor y arriba allí hon no va ni hi arriba may lo seny”. D’aquí la seva conclusió: “Cal, doncs, que aquestos jóvens s’interessen per lo renaxement actual”. I no s’està d’assenyalar els objectius de les accions a emprendre: crear escoles “hon s’ensenye a escriure en català”; fomentar el catalanisme “perquè no té massa i cal fer-la”; i, per tant, “vulgarisar l’ús de la llengua i les idees catalanistes baix l’aspecte pràctic i econòmich”, i aquí ve el periodisme que “avuy és una necessitat de la vida social”. Finalment, “vulgarisar la història de Catalunya” per mitjà “de biblioteques populars”; i també teatre històric “que és el que manca”, i societats corals que “han de contribuir més que res a nostre renaxement”. Aquest era l’ideal del seu programa.

V

En un moment determinat de la seva vida pren la decisió de dedicar tots els seus esforços a la traducció de la Bíblia a partir dels textos originals. Fins llavors pràcticament l’Església “s’havia acontentat amb traduccions de la Vulgata”, però Mossèn Clascar, amb un gran esforç personal, “s’encara amb el text hebreu”, com escriu Joan Fuster, i aconsegueix “moments d’augusta plenitud expressiva amb el recurs infal·lible d’un llenguatge suculent” i afegeix “sempre ajustat a l’esperit i a la lletra de l’escriptura hebrea”

Sense deixar d’atendre les necessitats de formació del poble cristià a través de publicacions sobre litúrgia i pietat, amb esperit inquiet i amb una impaciència que el portava a dedicar-hi les nits senceres, cosa que va perjudicar la seva salut en gran extrem, va traduir diversos llibres de la Bíblia i publicà, en vida, les memorables versions d’El Gènesi i del Càntic dels Càntics i pòstumament L’Èxode. Encara va deixar altres llibres traduïts que varen servir de base i punt de partida i referència per a altres traduccions posteriors. És en aquestes traduccions on Mossèn Clascar deixa l’empremta del seu llenguatge més depurat, “partint d’una retòrica de seminari, l’empelta d’un aspecte del noucentisme”

VI

Arribats aquí cal que ens preguntem, però, com era Mossèn Clascar? Molts dels literats amics seus han escrit sobre la seva impressionant figura física i la seva presència social. Hem escollit la que ens sembla més completa perquè abasta la seva personalitat física i moral: “Alt, fornit, de rostre morenenc, ample front i esguard mogut i penetrant. Ple de raó i vessant de sentiment; amb audiències de gegant i tendreses de nin i intuïcions de geni i candideses de novici. Amant de l’interlocució dels mestres i amic de la conversa i l’amistat—nosaltres ho recordem amb l’amor—dels joves, neòfits del saber, sens altra glòria que’l tresor de llurs ensomnis”. Per la seva banda Gaziel també el recorda en una reunió a l’Ateneu: “Su figura corpulenta había alcanzado, en los últimos años, el pleno desarrollo de la madurez y, con ella, una engañosa expresión de fortaleza y resistència vitales. El rostro moderno y carnoso; el calor, encendido; la frente amplia y robusta; el pelo lacio negro, brillante, con una sombra de melena rozando la albura del cuello cuello planchado, los ojos un tanto saltones y abortargados però alegres y vivos; la boca grande, constantemente distendida por un secreto instinto de sacerdotal contención, que le obligava a reprimirlas cerrando bruscamente los labios”.

Va sentir el sacerdoci amb tota integritat. Malgrat que la seva vocació s’inclinava per la vida intel·lectual i que la parròquia més aviat li era un llast per desenvolupar els seus projectes, no va deixar mai de complir amb les seves obligacions pastorals i moltes vegades anava a dir la missa matinal sense haver-se ficat al llit. Volia aprofitar el temps perquè comprenia que el temps se li escapava. Amic com era dels literats catalans, no deixava mai d’aconsellar-los en l’ordre social, moral o religiós quan li demanaven consell.

Volia fer cap a tot perquè estava convençut de les mancances de Catalunya. El seu objectiu, des de la seva adolescència, era servir les necessitats espirituals de l’Església, però també políticament treballar per “l’edifici grandiós de la nacionalitat catalana”. Perquè per a ell, com escrivia ja als vint-i-quatre anys, política “no és ni’l comerç, ni la indústria, ni l’art, ni l’autonomia; política no és res d’açò, sinó que és tot açò”. I arrodonia el seu pensament: “Si Catalunya és nació, té dret a la vida, y no a una vida qualsevol, sinó a una vida pròpia y en tots los ordres y rams de la civilització”.

 Josep M. Mas i Solench

Advertisements