El que és important, em sembla, no és tant defensar una cultura l’existència de la qual no ha impedit mai que l’home passi gana, sinó més aviat extreure’n, d’allò que anomenem cultura, idees amb una força imperiosa idèntica a la de la fam. 

Antonin Artaud

hamsun

Al llarg de l’entrada aniré intercalant les portades dels llibres que he llegit i m’han agradat de Hamsun.

Un home jove arriba a una ciutat. No té nom, ni casa ni feina: ha vingut a la ciutat per escriure. Escriu. O, més exactament, no escriu. Passa gana.

La ciutat és Cristiania (Oslo); l’any, el 1890. L’home jove deambula pels carrers: la ciutat és un laberint de fam, i tots els dies són iguals. Escriu articles que no li han demanat per un diari local. Es preocupa pel lloguer, la roba que se li desintegra, la dificultat de trobar el proper àpat. Pateix. Gairebé es torna boig. Mai no es troba a més d’un pas del col•lapse.

Tot i així, escriu. De tant en tant aconsegueix vendre un article, per trobar un remei temporal per al seu suplici. Però està massa feble per escriure amb regularitat i rarament pot acabar els fragments que ha començat. Entre els seus treballs frustrats hi ha un assaig titulat Crims del futur, un tractat filosòfic sobre la llibertat de la voluntat, una al•legoria sobre un incendi en una llibreria (els llibres són cervells), i una obra ambientada a l’edat mitjana, El senyal de la creu. El procés és ineludible: ha de menjar per escriure. Però si no escriu, no menja. I si no pot menjar, no pot escriure. No pot escriure.

Escriu. No escriu. Vaga pels carrers de la ciutat. Parlar amb si mateix en públic. Foragita la gent. Quan, per casualitat, hereta alguns diners, els dóna. És desallotjat de la seva habitació. Menja, i després ho vomita tot. En un moment determinat, té un breu filtreig amb una noia, però no en treu res sinó humiliació. Està afamat. Maleeix el món. No mor. Finalment, sense un motiu aparent, puja a bord d’un vaixell i deixa la ciutat.

Aquesta és l’estructura bàsica de la primera novel•la de Knut Hamsun, Fam. És una obra mancada d’argument, acció, i—exceptuant pel que fa al narrador—personatge. Pels estàndards del segle XIX, és una obra en què no passa res. La subjectivitat radical del narrador elimina eficaçment les preocupacions bàsiques de la novel•la tradicional. Igual que els plans de l’heroi per fer una “marrada invisible”, quan Hamsun, en un dels seus assaigs, arriba al problema de l’espai i el temps, aconsegueix prescindir del temps històric, el principi organitzatiu bàsic de la narrativa del segle XIX. Només ens dóna una versió de les pitjors lluites de l’heroi amb la fam. A d’altres moments, menys difícils, en els quals la fam ha estat apaivagada—encara que poden durant tant com una setmana—se’ls treu importància amb una o dues frases. El temps històric és esborrat en favor d’una duració interna. Només amb un inici arbitrari i un final arbitrari, la novel•la reprodueix fidelment els capricis de la ment del narrador, seguint cada pensament des del seu misteriós inici a través de totes les divagacions, fins que es dissipa i el següent pensament comença. Allò que passa és permès que passi.

Aquesta novel•la no pot ni reivindicar ni tenir un valor social positiu. Tot i que Fam ens posa a les urpes del patiment, no n’ofereix un anàlisi, no conté cap crida a l’acció política. Hamsun, que, ja vell, es va convertir al feixisme durant la Segona Guerra Mundial, i mai no es va preocupar dels problemes de la injustícia de classe, i el seu heroi—narrador, com el Raskolnikov de Dostoievski, no és tant un ésser desvalgut com més aviat un monstre de l’arrogància intel•lectual. La llàstima no juga cap paper dins de Fam. L’heroi pateix, però només perquè ha triat patir. L’art de Hamsun és tal que ens impedeix rigorosament sentir cap mena de compassió pel seu personatge. Des del començament mateix queda clar que l’heroi podria no passar gana. Les solucions existeixen, si no a la ciutat, almenys marxant-ne. Però animat per un orgull obsessiu i suïcida, les accions del jove contínuament revelen un profund menyspreu pels propis interessos.

Vaig arrencar a córrer per castigar-me a mi mateix. A gambades vaig deixar enrere un carrer i un altre. Amb crits sufocats, vaig impulsar-me endavant, i, en voler aturar-me, m’anava cridant amb ràbia a mi mateix en silenci. Mentrestant havia arribat a Pilestredet. Quan per fi vaig aturar-me, i gairebé a punt de plorar de ràbia de no poder córrer més lluny, tot el cos em tremolava i em vaig llençar damunt una escala. Alto!, em vaig dir. Per torturar-me de debò, em vaig aixecar i em vaig forçar a quedar-me dempeus, i vaig riure’m de mi mateix, delectant-me en la meva pròpia extenuació. Al cap d’un parell de minuts, per fi em vaig donar permís per asseure’m assentint amb el cap, i fins i tot aleshores vaig triar el lloc més incòmode de l’escala.

Ell cerca allò que és més difícil en ell mateix, buscant el dolor i l’adversitat de la mateixa manera que altres homes busquen el plaer. Ell passa gana, no pas perquè ho hagi de fer, sinó per una obsessió interna, com si lluités contra una vaga de fam contra ell mateix. Abans que el llibre comenci, abans que el lector hagi esdevingut el testimoni privilegiat del seu destí, el crus de l’acció de l’heroi ha estat fixat. Un procés ja s’ha engegat, i tot i que l’heroi no el pugui controlar, això no vol dir que no s’adoni d’allò que fa.

En aquell moment era plenament conscient d’estar fent una barrabassada sense que hi pogués fer res. […] Tot i sentir-me un perfecte desconegut per a mi mateix en aquell instant, víctima total d’influències invisibles, res no passava al meu voltant sense que no me n’adonés.

Havent-se retirat en una solitud gairebé perfecte, ell ha esdevingut alhora el subjecte i l’objecte del seu propi experiment. La fam és el mitjà pel qual es produeix aquesta escissió, el catalitzador, per dir-ho d’alguna manera, de la consciència alterada.

M’havia adonat perfectament que quan passava gana durant uns quants dies seguits semblava com si el cervell se m’escolés silenciosament del cap i em deixés buit. El cap se’m tornava lleuger i absent, ja no en sentia el pes damunt les espatlles.

fam350

Si és un experiment, tanmateix, no té res a veure amb el mètode científic. No hi ha controls, ni punts de referència estables—només variables. Aquesta separació de ment i cos tampoc no pot ser reduïda a una abstracció filosòfica. No som en el camp de les idees. És un estat físic, assolit sota condicions d’extrema coacció. Ment i cos han estat afeblits; l’heroi ha perdut el control sobre els seus pensaments i les seves accions. I amb tot, persisteix a intentar controlar el seu destí. Aquesta és la paradoxa, el joc de la lògica circular a què es juga a través de les pàgines del llibres. És una situació impossible per a l’heroi.

Perquè ell s’ha conduït deliberadament al límit del perill. Deixar la fam no significaria vèncer, voldria dir senzillament que el joc s’ha acabat. Ell vol sobreviure, però tan sols sota les seves pròpies condicions: una supervivència que el portarà cara a cara amb la mort.

Dejuna. Però no com ho faria un cristià. Ell no nega la vida terrenal esperant una vida celestial; senzillament no accepta viure la vida que li ha estat donada. I com més temps fa dejuni, més s’immisceix la mort en la seva vida. S’aproxima a la mort, s’arrossega fins al límit de l’abisme, i un cop allà, s’hi aferra, incapaç de moure’s ni endavant ni enrere. La fam, que obre el buit, no té el poder d’omplir-lo. Un breu moment de terror pascalià ha estat transformat en una condició permanent.

El seu dejuni, doncs, és una contradicció. Persistir-hi significaria la mort, i amb la mort el dejuni acabaria. Ell, per tant, ah de seguir viu, però només fins al punt que això el mantingui al límit de la mort. Hi ha una resistència a la idea d’acabament, per tal de reservar la possibilitat constant del final. Perquè el seu dejuni no planteja una fita ni ofereix una promesa de redempció, la seva contradicció ha de romandre irresolta. Com a tal, és una imatge de desesperació, generada per la mateixa passió devoradora que és la malaltia respecte de la mort. L’ànima, desesperada, cerca devorar-se ella mateixa, i com que no pot—precisament perd l’esperança—s’enfonsa encara més en la desesperació.

A diferència d’un art religiós, en el qual la degradació d’un mateix pot jugar un paper purificador final (poesia meditativa del segle XVII, per exemple), la fam només simula la dialèctica de la salvació. En el poema de Faulk Greville, “Down in the depth of mine inequity”, el poeta és capaç de mirar en un “fatal mirall de la transgressió” que “mostra l’home com a fruit de la seva degeneració”, però ell sap que aquest és només el primer pas en un procés amb dos aspectes, ja que és en aquest mirall que Crist es revela “morint pels mateixos pecats./ I des d’aquell infern que jo temia, per alliberar-me, vine…” En la novel•la de Hamsun, malgrat això, un cop les profunditats han estat sondades, el mirall de la meditació continua buit.

Ell roman al fons, i cap déu no vindrà a rescatar el jove. No pot ni comptar amb els puntals de la convenció social per mantenir-se dempeus. Està desarrelat, sense amics, despullat d’objectes. L’ordre ha desaparegut per a ell; tot ha esdevingut aleatori. Les seves accions no estan inspirades per res que no sigui un caprici o un impuls ingovernable, la tediosa frustració del descontentament anàrquic. Empenyora la seva armilla per tal de donar almoina a un captaire lloga a un carruatge per anar a buscar un conegut imaginari, truca a les portes d’estranys, i repetidament pregunta l’hora a policies que passen, només perquè li ve de gust. No es delecta en aquestes accions, però. Aquestes resten profundament inquietants per a ell. Mentre intenta frenèticament estabilitzar la seva vida, per tal de posar fi als seus vagarejos, trobar una habitació, i posar-se a escriure, el frustra el dejuni que ha iniciat. Un cop comença, la fam no allibera la seva víctima—progenitora fins que la seva lliçó no s’ha fet inoblidable. L’heroi és pres contra la seva voluntat per una força que ell ha creat i es veu obligat a respondre a les seves exigències.

pan

Ho perd tot—fins i tot ell mateix. Arriba al fons d’un infern impiu, i la identitat desapareix. No és un accident que l’heroi de Hamsun no tingui nom: a mesura que el temps passa, és veritablement despullat del seu jo. Aquells noms que tria per donar-se a ell mateix són tots invencions, convocades sense pensar-ho. No pot dir qui és perquè no ho sap. El seu nom és una mentida, i amb aquesta mentida la realitat del seu món s’esvaeix.

Escodrinya la foscor que la fam ha creat per a ell, i allò que troba és un buit de llenguatge. La realitat ha esdevingut una confusió de noms sense coses i coses sense nom per a ell. La connexió entre el jo i el món s’ha trencat.

Em vaig quedar ajagut una estona amb els ulls clavats en la foscor, aquella massa fosca sense fons que arribava a comprendre. Em semblava exageradament fosc i sentia com la seva presència m’oprimia. Vaig aclucar els ulls, em vaig posar a cantar a mitja veu i em tombava d’una banda a l’altra del jaç per distreure’m, però debades. La foscor s’havia apoderat de la meva ment i no em deixava en pau. I si em fongués en un sol cos amb la foscor?

En el moment precís que més tem de perdre la possessió d’ell mateix, de sobte imagina que ha inventat un nou mot: Kuboa¬—una paraula en cap llengua, una paraula sense significat.

Havia entrat en la bogeria alegre de la fam. Em sentia buit i sense dolor i el meu pensament estava desbocat.

Intenta pensar en un significat per a la seva paraula, però només se li acut el que no vol dir, que no és ni “Déu”, ni “parc d’atraccions”, ni “fira de bestiar”, ni “forrellat”, ni “albada”, ni “emigració”, ni “companyia de tabac”; ni “història inventada”.

No, de fet, la paraula era apropiada per significar una cosa “espiritual”, un sentiment, un estat d’ànim—que no ho podia entendre. I m’ho rumio per mirar de trobar una cosa relacionada amb l’esperit.

Però no se’n surt. Veus, però no les seves, comencen a destorbar-lo, a confondre’l, i s’enfonsa encara més en el caos. Després d’un violent atac, en el qual s’imagina morint-se, tot torna a la calma, sense cap so excepte el de la seva pròpia veu que li retorna des de la paret.
Aquest episodi és el més dolorós del llibre. Però és només un de molts exemples de la malaltia del llenguatge de l’heroi. Al llarg de la narració, les seves entremaliadures molt sovint prenen la forma de mentides. Després de recuperar el seu llapis a la casa d’empenyorament (l’havia deixat per accident dins la butxaca d’una armilla que havia venut), diu el propietari que és amb aquest mateix llapis que ell va escriure el seu tractat de tres volums sobre cognició filosòfica. Un llapis insignificant, admet, al qual l’uneix una relació d’afecte. A un home vell en un banc del parc li recita la fantàstica història d’un tal Mr. Happolai, l’inventor del saltiri elèctric. Mentre demana a un dependent que li emboliqui la seva darrera possessió, una esparracada flassada verda que li fa massa vergonya dur a la vista, explica que realment no és la flassada el que vol embolicar, sinó el parell d’inestimables gerros que hi ha plegat a dins. Ni tan sols la noia que festeja és immune a aquest tipus de ficció. Inventa un nom per a ella, un nom que li plau per la seva bellesa, i es nega a anomenar-la de cap altra manera.

Aquestes mentides tenen un significat més enllà d’un acudit del moment. En el regne del llenguatge la mentida té mateixa relació amb la veritat que el mal té amb el bé en el regne de la moral. Aquesta és la convenció, i funciona si creiem en ella. Però l’heroi de Hamsun ja no creu en res. Les mentides i les veritats són una sola cosa per a ell. La fam l’ha conduit a la foscor, i no hi ha un camí de retorn. Aquesta equació de llenguatge i moral esdevé l’essència de l’episodi final a Fam.

El meu cap va recuperar la claredat i vaig entendre que m’estava morint. Vaig estirar les mans i em vaig empènyer cap enrere per separar-me de la paret. El carrer continuava rodant. Em vaig posar a esbufegar de ràbia i vaig lluitar amb tota l’ànima contra la meva misèria, mantenint-me ferm amb valentia per no caure. No tenia intenció de desplomar-me, volia morir dempeus. Un carro de treball va passar per davant a poc a poc i veig que va carregat de patates, però per ràbia i pura obstinació m’empatollo a afirmar que no són patates sinó cols, i juro amb vehemència que són cols. Sentia prou bé el que deia i deliberadament vaig insistir amb renecs en aquesta mentida, una vegada rere l’altra, tan sols per la satisfacció de cometre un perjuri flagrant. Em vaig embriagar amb aquest pecat sense precedent, vaig aixecar tres dits, i en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, vaig jurar amb llavis tremolosos que es tracta de cols.

victoria_1

Aquest és el final de la història. Ara només queden dues possibilitats per a l’heroi: viure o morir; i ell tria viure. Ha dit que no a la societat, no a Déu, no a les seves pròpies paraules. Més tard aquell mateix dia deixa la ciutat. Ja no hi ha cap necessitat de continuar el dejuni. La feina ja ha estat feta.

Fam: o retrat de l’artista adolescent. Però aquest és un aprenentatge que té poca cosa en comú amb les primeres lluites d’altres artistes. L’heroi de Hamsun no és un Stephen Dedalus, i amb prou feines hi ha cap paraula a Fam sobre teoria estètica. El món de l’art s’ha traduït al món del cos—i el text original ha estat abandonat.

Fam no és una metàfora: és el quid del problema mateix. Si altres, com Rimbaud, amb el seu programa per al trastorn voluntari dels sentits, ha convertit el cos en un principi estètic per ell mateix, l’heroi de Hamsun rebutja rotundament l’oportunitat d’utilitzar aquestes deficiències a favor seu. Està feble, ha perdut el control sobre els seus pensaments, i tot i així continua lluitant per aconseguir lucidesa en els seus escrits. Però la fam afecta la seva prosa de la mateixa manera que li afecta la vida. Encara que estigui disposi a sacrificar-ho tot pel seu art, fins i tot sotmetre’s a les pitjors formes de degradació i patiment, tot el que realment ha dut a terme és que escriure li sigui impossible. No es pot escriure amb l’estómac buit, qualificant-lo de bufó o de boig. Malgrat els indicis, ell sap què està fent. No vol tenir èxit. Vol fracassar.

Està passant alguna cosa nova, a Fam s’està proposant un pensament nou sobre la natura de l’art. En primer lloc és un art indistingible de l’artista que el fa. Això no vol dir que es tracti d’un art d’excessos autobiogràfics, sinó més aviat un art que és l’expressió directe de l’esforç d’expressar-se en ell mateix. Dit d’una altra manera, un art de la fam. Un art de mancança, de necessitat, de desig. La certesa es deixa vèncer pel dubte, la forma deixa pas al procés. No hi pot haver cap imposició arbitrària d’ordre i, comença sabent que no hi ha respostes correctes. Per aquest motiu, esdevé essencial fer preguntes correctes. Un les troba vivint-les. Per citar Samuel Beckett:

El que dic no implica que d’ara endavant no pugui haver-hi forma en art. Només vol dir que hi haurà una forma nova, i que aquesta forma haurà d’admetre el caos i no intentarà dir que el caos és una altra cosa. […] Per trobar una forma que aculli el desastre, que és la tasca actual de l’artista.

Hamsun dóna el retrat d’aquest artista en els primers nivells del seu desenvolupament. Però és en la història de Kafka, Un artista de la fam, que l’estètica de la fam rep la seva elaboració més meticulosa. Aquí les contradiccions del dejuni mantingudes per l’heroi de Hamsun—i l’atzuzac artístic a què porta aquest dejuni—s’uneixen en una paràbola sobre un artista l’art del qual consisteix a dejunar. L’artista de la fam al mateix temps és i no és un artista. Encara que vol que les seves actuacions siguin admirades, insisteix que no ho haurien de ser, perquè no tenen res a veure amb l’art. Ha triat fer dejuni només perquè no podia trobar cap menja que li agradés. Les seves actuacions, per tant, no són espectacles per al divertiment dels altres, sinó la resolució d’una desesperació privada que ell ha permès que els altres mirin.

Com l’heroi de Hamsun, l’artista de la fam ha perdut el control sobre si mateix. Més enllà del recurs teatral de seure dins la seva gàbia, el seu art no difereix de la seva vida en cap aspecte, fins i tot allò que hauria estat la seva vida si ell no s’hagués convertit en un intèrpret. No prova de complaure ningú. De fet, les seves actuacions no poden ser ni enteses ni apreciades.

Probablement ningú no podria observar l’artista de la fam durant tota l’estona, dia i nit, i per tant, ningú no tindria proves de primera mà que el dejuni hagués estat veritablement rigorós i continu; només l’artista mateix ho sabria; estava condemnat, doncs, a ser l’únic espectador completament satisfet del seu propi dejuni.

Aquesta no és la clàssica història d’un artista incomprès, però. I és que la naturalesa intrínseca del dejuni es resisteix a la comprensió. Sabent-se d’entrada una impossibilitat, i autocondemnant-se a un cert fracàs, aquest és un procés que avança asimptòticament envers la mort, destinat a no abastar ni la fruïció ni la destrucció. A la història de Kafka, l’artista de la fam mor, però només perquè ell renuncia al seu art, abandonant les restriccions que li han estat imposades pel seu director. L’artista de la fam arriba massa lluny. Però aquest és el risc, el perill inherent en qualsevol fet artístic: s’ha d’estar disposat a donar la vida.

Al final, l’art de la fam pot ser descrit com un art existencial. És una manera de mirar la mort a la cara, i per mot vull dir mort tal com la vivim avui: sense Déu, sense esperança de salvació. La mort om el brusc i absurd final de la vida.

No crec que hàgim arribat gaire més lluny que això. Fins i tot és possible que hàgim esat aquí molt més temps del que estem disposats a admetre. En tot aquest temps, però, només uns quants artistes han estat capaços de reconèixer-ho. Cal coratge, i no gaires de nosaltres estaríem disposats a arriscar-ho tot per res. Però això és el que passa a Fam, una novel•la escrita el 1890. El personatge de Hamsun s’allibera sistemàticament de qualsevol creença en qualsevol sistema, i al final, mitjançant la fam que s’ha autoimposat, no arriba a res. No hi ha res que el faci continuar—i amb tot, continua. Camina de dret cap al segle XX.

Paul Auster. 

Advertisements