pere calders1

El senyor Esteve Rodamitjana i Puigcerola havia travessat la ratlla de l’edat madura de la manera que bonament havia pogut. No es queixava mai de les punxades als genolls ni d’aquella mena d’anar-se-li’n el cap que l’afligia a vegades a l’hora de llevar-se, o a mig matí o a mitja tarda. Un orgull recòndit li vedava d’explicar les seves misèries als altres, però ell no s’enganyava pas. Cada dia, en afaitar-se, es contemplava una estona al mirall, sense fer-se il·lusions, amb un esperit crític ple d’objectivitat.

El nas li havia crescut sense concert: declinava, tendia a penjar, i queia pel cantó de les berrugues i de les taques sense concessions a l’estètica. Els ulls es tornaven molls i feien bosses a les parpelles que, per acabar d’adobar-ho, eren bosses de colors, entre el morat i un to blavenc, amb illes de gris i tocs vermells. I les galtes? Aquí sí que n’hi havia per desmoralitzar-se. Anaven prenent l’aire de butxaques d’una americana atrotinada i li produïen la impressió que, d’un moment a l’altra, s’haurien d’ajupir per collir-les de terra.

Els cabells no eren tan cridaners, es retiraven a manyocs com si abandonessin la lluita, però deixaven irresponsablement camp lliure, cada cop més a la descoberta, a un front que avançava sense que es pogués saber ben bé on volia anar. Del sotabarba i del coll ell mateix s’estimava més fer veure que no els veia, però eren allí i no se’n podia desentendre. D’una banda, hi havia espais que recordaven una pell d’elefant sense adobar, i de l’altra, ací i allà, apareixien unes protuberàncies flàccides que feien pensar en els nius de les erugues processionàries.  En resum, el senyor Rodamitjana era imparcial, just, i quan algú li deia que no aparentava l’edat que tenia, l’hauria esclafat a bufetades.

Però la vida feia el seu curs (quin remei!) i el senyor Rodamitjana fructificava. Això vol dir que va arribar-li el primer nét, un trasbals que va agitar tota la família. Tingué lloc una concentració en una clínica de la part alta de Barcelona, amb un personal que s’havia de repartir l’àmbit disponibles amb altres concentracions que també hi acudien a causa de l’imparable creixement demogràfic. Les habitacions eren plenes de flors i de gent, i unes i altres es desbordaven fins a inundar els passadissos. El senyor Rodamitjana anava una mica perdut i rebia empentes, tothom el saludava sense fer-ne gaire cas, com si fos un comparsa, perquè encara no havia arribat el moment de la seva entrada en escena.

Però va arribar, naturalment. En el fons ho sabien tots, ja ho tenien apuntat i après. De cop, va entrar a l’habitació una infermera amb un paquet als braços i un posat solemne. Tots van obrir-li pas i ella va dipositar el conjunt de l’embolcall en un bressol de plàstic i níquel, d’aquests que no es bressen.

Va haver-hi un tumult, la gernació es va agombolar al voltant del petit jaç.

–Oh, oh!—van exclamar tot de veus alhora—. És igual que el seu avi. Quina cosa més exacta!

Aleshores sí que el senyor Rodamitjana va merèixer una atenció general. L’estireganyaven amablement, aconduint-lo cap al centre d’interès, arrossegant-lo per vèncer la petita resistència que oposava, degut a una prevenció molt natural.

El senyor Rodamitjana va contemplar la criatura. El part havia estat difícil, llarg i el nen—li havien dit que era un nen—estava embotonat, amb els ulls inflats i closos. Tenia un color violaci, desigualment repartit, i quatre cabells apegalosos, amb una clenxa d’un centímetre escàs feta a corre—cuita. Se li veien uns bonys a la galta dreta i al front, deformadors, que li donaven un vague aspecte a tubèrcul: “No és res”, havia dit la infermera. “És que l’hem hagut d’ajudar amb instruments. Demà ja no se li notarà. És un nen preciós”

Sí, sí… La veritat era que de moment s’assemblava a l’avi, i ningú no s’havia estat de remarcar-ho amb sevícia.

–Sembla mentida—va exclamar la tia Florentina—. Mai no havia vist dues cares tan idèntiques… Ja pots estar ben content, Esteve!

Doncs no, no ho estava. Sentia malfiança, li feia l’efecte que aprofitaven l’ocasió per cantar-li unes veritats que eren objecte de simulació els dies de cada dia. I ara, apa, tots a abocar allò que s’aguantaven, aprofitant un moment propici per a engegar-ho.

Es va apartar del bressol i se’n va anar cap ala sortida, a poc a poc, ple dignitat. Des de la porta, es va girar i digué:

–Hi podeu fer molta broma i barrejar les felicitacions amb les befes. Que us faci bon profit!

S’aturà un instant i, després, va alçar els ulls (amb una ampla mirada circular) perquè li havia vingut a la memòria una estranya sentència que el seu pare, que en pau descansi, utilitzava sovint.

–Si dureu prou—prosseguí—, ja vindreu a bord a menjar galetes.

I va desaparèixer donant un cop de porta.

Pere Calders

Advertisements