Conec un catedràtic de Sociologia que, per més inri, és un acusador sexual i participa com a tertulià en el programa de ràdio de la Júlia Otero. (Amb aquest currículum, navegarà a tota hòstia per les ribes del Leteu). L’única cosa bona que en De Miguel—aquest és el cognom del bitxo en qüestió—va fer per els alumnes de la meva generació és recomanar-nos “La campana de vidre”, de Sylvia Plath.

plath

 

 

Sovint s’ha definit “La campana de vidre” com una novel·la feminista. És una definició que no m’acaba de convèncer. Existeix el risc que el personatge sigui vençut per l’etiqueta, i que la seva vida importi molt menys que la seva condició. Entenc i comparteixo la necessitat de reivindicar la llibertat femenina (com qualsevol tipus de llibertat), però mai secundaré la subordinació de l’art a la política. O el què és el mateix, l’expressió a la reivindicació.

La història de “La campana de vidre” és esplèndida per la complexitat del personatge, perfectament dibuixat per Plath, no pas per la seva vàlua moral. Els defensors de l’etiqueta “literatura feminista” cauen en una gran contrasentit.  Tot i que la intenció és bona, el resultat és nefast. Lluny de reivindicar el paper de les bones escriptores, aquesta etiqueta  (com totes les etiquetes) només aconsegueix limitar l’abast de les seves obres. Sylvia Plath, seguint aquestes esquemes, ja no és una magnífica novel·lista; més aviat hem de parlar d’ella com una de les grans escriptores feministes de la segona meitat del segle XX. La diferència és notable.

Molts crítics literaris creuen que homes i donen tenen un estil narratiu diferent. I segurament tenen raó. És un debat obert que, en qualsevol cas, no crec que tingui gaire importància. Només existeixen dues maneres d’escriure: bé o malament. El sexe, la llengua o l’ètnia de l’artista són tant importants com el número de pigues que tingui als seus genitals.

 

 

 

LA CAMPANA DE VIDRE

Va ser un estiu estrany, xafogós, l’estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què feia a Nova York. Sóc estúpida pel que fa a això de les execucions. Pensar que et poden electrocutar em mareja, i no hi havia res més a llegir als diaris—titulars que em miraven amb ulls esbatanats des de cada cantonada i a les boques dels metros, amb pudor de cacauets rancis. No tenia res a veure amb mi, però no podia evitar de pensar com seria, que et cremessin viva tot al llarg de cada nervi.

Creia que en tot el món no hi podia haver cap altra cosa pitjor.

Nova York ja era prou mala cosa. A les nou del matí la falsa frescor de camp humit, que, d’alguna manera, s’havia escolat durant la nit, s’evaporava com la punta de la cua d’un somni dolç.  Miratges grisos al fons de les seves gorges de granit, els carrers roents tremolaven al sol, els cotxes feien espetecs de llum i la pols seca i cendrosa se’m ficava als ulls i em baixava pel coll.

campana de vidre

Vinga sentir parlar dels Rosenberg per la ràdio i al despatx fins que no me’ls podia treure del cap. Era com la primera vegada que vaig veure un mort. Després, durant setmanes, el cap del mort—o el que en quedava—surava en els os amb pernil de l’esmorzar i darrere la cara d’en Buddy Willar, que tenia la culpa que jo l’hagués vist, i de seguida em vaig sentir com si portés el cap d’aquell cadàver penjat d’un cordill, com un globus negre i sense nas i fent pudor de vinagre.

Sabia que alguna cosa no marxava, aquell estiu, perquè només podia pensar en els Rosenberg i en com n’havia estat, d’estúpida, en comprar-me tots aquells vestits cars i incòmodes, que penjaven a l’armari com peixos morts, i com tots els petits èxits que havia recollit tan feliçment a la universitat feien llufa davant les façanes de marbre i vidre de la Madison Avenue.

En teoria era el millor moment de la meva vida.

En teoria jo feia morir d’enveja milers d’altres universitàries com jo de tot Amèrica que no haurien volgut res més que rondar amb aquelles mateixes sabates de xarol negre del número 27 que m’havia comprat a Bloomingdale’s un migdia amb un cinturó de xarol negre i una bossa de xarol negre que hi feien joc. I quan va sortir la meva fotografia a la revista on nosaltres dotze treballàvem—bevent martinis amb el meu cosset escotat, d’imitació de lamé de plata, que sortia d’un nuvolot de tul blanc, en alguna cúpula de moda, en companyia d’una colla de joves anònims d’estructura esquelètica superamericana que havien llogat per a l’ocasió—tothom es devia pensar que jo m’ho passava d’allò més bé.

Vés quines coses podien passar en aquest país, devien dir. Una noia que viu en un poble de no res durant dinou anys, tan pobre que no es pot ni comprar una revista, i a i li donen una beca per anar a la universitat i hi guanya un premi o dos i acaba fent córrer Nova York com si fos el seu auto particular.

Però jo no feia córrer res, ni tan sols a mi mateixa. Tot just anava trontollant de l’hotel a la feina i a les festes i de les festes a l’hotel i ala feina com un autobús adormit. Suposo que m’hauria d’haver sentit contenta com la majoria de les altres noies, però no acabava de reaccionar. Em sentia molt era i molt buida, com es deu sentir el centre d’un tornado, arrossegant-se tristament enmig de tot el mullader del seu entorn.

Sylvia Plath, 1963

Advertisements