Un llibre fantàstic en totes les accepcions del terme. Llàstima que Calvino degenerés com va degenerar!

italo calvino

 

Enmig d’aquests judicis oposats, Cosimo s’havia tornat boig de debò. Si abans anava vestit de pells de cap a peus, ara va començar a guarnir-se el cap amb plomes, com els aborígens d’Amèrica, plomes de puput o de verdum, de colors llampants, i a més del cap en portava d’escampades pels vestits. Va acabar per fer-se fracs totalment coberts de plomes, i a imitar els costums dels diversos ocells, com el picot, i treure dels troncs cucs i larves i vantar-se’n com d’una gran riquesa.

També pronunciava apologies dels ocells a la gent que s’aplegava sota els arbres a sentir-lo i a riure-se’n: i va passar de ser caçador a fer d’advocat dels plumífers i ara es proclamava mallerenga, ara xibeca, ara rupit, amb els camuflatges del cas, i feia discursos acusant els homes, que no sabien reconèixer en els ocells els seus amics de debò, discursos que eren a més acusacions a la societat humana, sota forma de paràboles. Fins i tot els ocells s’havien adonat d’aquest canvi d’idees, i se li acostaven, fins quan a sota hi havia gent escoltant-lo. Així ell podia il·lustrar el seu discurs amb exemples vivents que indicava a les branques del voltant.

Per aquesta virtut que tenia, entre els caçadors d’Ombrosa es va parlar molt de fer-lo servir de reclam, però ningú va gosar mai disparar als ocells que se li posaven a prop. Perquè el baró, fins i tot ara que havia perdut tant el senderi, continuava imposant un cert respecte; li feien broma, sí, i sovint tenia sota els seus arbres una trepa de pillets i ganduls que li feien riota, però també era respectat, i escoltat sempre amb atenció.

Els seus arbres ara estaven entapissats de fulls escrits i també de cartells amb màximes de Sèneca i Shaftesbury, i d’objectes: grapats de plomes, ciris d’església, falçs, corones, bustos de dona, pistoles, balances, lligats els uns als altres en un cert ordre. La gent d’Ombrosa passava hores mirant d’endevinar què volien dir aquells trencaclosques: els nobles, el papa, la virtut, la guerra, i jo crec que alguna vegada no tenien cap significat, sinó que servien només per agusar l’enginy i fer entendre que fins i tot les idees més poc corrents podien ser encertades.

Per menjar, tenia unes provisions misterioses, però deixava que li oferissin plats de sopa o de raviolis si alguna ànima bona els hi anava a portar fins a dalt, amb una escala. De fet, havia nascut una mena de superstició, entre la gent de classe baixa, que fer una ofrena al baró portava bona sort; senyal que provocava temor o benevolença, i jo crec que era això últim. Que l’hereu del títol de la baronia de Rondò es posés a viure de caritats públiques em va semblar un fet inconvenient; i vaig pensar sobretot en el nostre difunt pare, si ho hagués sabut. Pel que fa a i, llavors no tenia res a reprotxar-me, perquè el meu germà sempre havia menyspreat la comoditat de la família,  i m’havia firmat un document segons el qual, després d’haver-li passat una petita renda (que se n’anà gairebé tota en llibres), no tenia cap deure envers ell. Però ara, en veure’l incapaç de procurar-se aliment, vaig provar de fer pujar allí on era, amb una escala de mà, un dels nostres lacais amb lliurea i perruca blanca, amb un quart de gall dindi i un vas de borgonya damunt d’una safata. Em pensava que ho rebutjaria, per una d’aquelles misterioses qüestions de principis.

Italo Calvino, 1957

 

 

Anuncis