birkenau

El fum de Birkenau, de Liana Millu, és un dels testimonis europeus més intensos sobre el camp de concentració femení d’Auschtitz—Birkenau: en tot cas és el més conmovedor dels italians. Està format per sis relats, i tots s’articulen al voltant dels aspectos més específicament femenins de la vida mínima i desesperada de les presoneres. Vivien en condicions força pitjors que les dels homes, i això per diversos motius: la menor resistència física davant de feines més feixuges i humiliants que les que s’imposaven als homes; el turment dels afectes familiars; la presencia obsessiva dels crematoris, les xemeneies dels quals, situades al bell mig del camp femení, ineludibles i innegables, infesten amb el seu fum despietat els diez i les nits, els moments de treva i d’il·lusió, els somnis i les tímides esperances.

L’autora apareix rarament en primer pla: és un ull penetrant, una consciencia admirablement vigilant que enregistra i transcriu, en un llenguatge sempre digne i mesurat, uns fets que tanmateix están fora de tota mesura humana. Tots els relats es tanquen amb una nota apagada, amb un toc fúnebre: és una vida que s’ha extingit, i és significatiu que aquestes morts individuals, personals, totes tràgiques i totes diferents, peses més, es graven més fort en la nostra sensibilitat que els milions de morts anònimes que reflecteixen les estadístiques.

Lily, enviada a la mort amb un gest indiferent fet amb la mà per la seva kapo, que la tem com a rival amorosa.

Maria, que entra al camp sense confessar que està embarassada i que amaga l’embaràs faixant-se el ventre, perquè vol que la criatura neixi. I la criatura neix, en la confusió nocturna del barracó brut i atapeït, sense llum, sense aigua, sense ni un drap net, enmig de la follia col·lectiva i de la pietat revifada de les presoneres més endurides (i aquesta és, segurament, la página més memorable del llibre): però el momento de passar llista és sagrat, no hi ha de faltar ningú, la partera i el nen es dessagnen, quan s’acaba el recompte ja són morts.

Bruna torna a trovar Pinin, el seu fill adolescent, en un camp proper: s’abracen a través del filat electrificat i queden fulminats. La russa Zina es juga la vida per facilitar la fuga d’Ivan, que no coneix, però en el qual distingeix una semblança imaginària amb el seu marit Grigori, mort a mans dels nazis. Les dues germanes holandeses, una de les quals escull l’opció del bordell, i l’altra en renega i en rebutja estoicament els regals. La dona enamorada, indecisa entre dues eventualitats possibles: mantener-se Fidel al marit, i morir de gana, o bé cedir, deshonrar-se, però sobreviure per ell.

De cadascun d’aquests itineraris humans se’n desprèn, de manera inhumana, una aura de tristesa lírica, mai contaminada per la cólera o el lament trasbalsat; i de dolorosa saviesa del món, cosa que demostra que l’autora no va patir en va.

Primo Levi, 1947

Advertisements