Història d’una persona increïble. Una persona a qui no es pot creure, volia dir…

 gestalt

 

DIVENDRES 14 DE DESEMRBE

Cada divendres a la nit, si no he quedat amb ningú, m’agrada fer un tomb per Gràcia. Passejo pels carrers més transitats, em fixo en la gent, m’aturo a un bar desconegut que faci bona pinta, prenc un còctel de la llista, i torno relaxat a casa. Així aconsegueixo buidar el pap, i oblidar totes les persones que, en intervals de 10 minuts, entrevisto telefònicament de 2 a 10.

Fa una setmana, en una d’aquestes sortides noctures, vaig trobar-me el Ferriol. És la persona més divertida que coneixo. Gairebé no ens veiem mai, però ha persistit entre nosaltres una amistat sòlida, desacomplexada, sense compromissos. Pensant-hi bé, es una relació força estranya. Normalment, les persones que es freqüenten poc tendeixen a tractar-se amb distància. Mesuren mil·límetricament les paraules. En Ferriol no és un d’aquests tipus. És directe i agosarat com un cec amb una pistola.

Estava passejant el gos a la plaça de la Virreina. No és gaire habitual veure un pastor alemany a Barcelona. Quan li vaig recriminar que no recollís la merda, em va comentar que feia la “ruta de la monarquia”. Ha ensinistrat la bèstia perquè deixi als seus excrements en llocs concrets: comença a l’Avinguda Príncep Astúries, segueix a la Plaça Juan Carlos I, i es reserva l’últim dipòsit per la Plaça de la Virreina. Després de mirar la cartellera del Verdi, gairebé sempre fa una parada extra. Si es porta bé, i embruta allà on ha d’embrutar, en Ferriol l’atiborra de pinso a la Plaça de la Revolució.

M’agrada la personalitat d’en Ferriol perquè sempre té una resposta per a tot. No pot marxar d’un lloc sense dir l’última paraula.

“A tu et pot semblar incívic, però als monàrquics els encanta que en Capullo vagi deixant regalets a les seves places i avingudes. Pensa que la brutícia és l’estat natural de la monarquia”.

“Què vols dir? Que tenen la sang bruta per haver fornicat sempre entre sí?”

“Més senzill. Simplement els agrada la brutícia. Creu-me: una cort de porcs i una cort de reis no es diferencien en gaires coses”.

El raonament seguia sent absurd, però ja havia aconseguit dibuixar-me un somriure d’orella a orella. Seguia, però, sense entendre una cosa. En Ferriol sempre havia odiat els gossos. En parlava amb un menyspreu superb que no hauria utilitzat ni per referir-se al seus pitjors arxienemics. Lleials, babossos, cridaners, sempre els havia posat a parir per qualsevol excusa.

“I segueixen sense agradar-me—va contestar la meva pregunta—. Com molta gent, vaig comprar-me un gos perquè estava convençut que així podria apropar-me més fàcilment a les divorciades de Gràcia. Rien de rien! Quan vaig adonar-me de la mentida, li vaig canviar el nom al quisso. Així es com el Cutzi es va convertir en el Capullo”

“Ja sé que no t’agraden els gossos, però posar-li Capullo…”

“Perquè no? El gos no sap què volen dir aquestes tres síl·labes. Simplement es veu interpel·lat quan les identifica. I jo puc insultar els vianants fent veure que el crido. A ell li és igual, i jo m’ho passo de puta mare”

pastor alemany

Ara sí, vaig veure’m obligat a reconèixer la genialitat del seu argument.

“A Gràcia, els gossos tenen molt predicament. Grenyes, rastes i crestes s’apropen de seguida a acariciar-lo. He conegut moltes persones interessants gràcies en Capullo! No sé per què, però es forma una estranya camaderia entre les persones que passegen el gos. L’altra dia un noi força demacrat em va preguntar si tenia cocaïna. Potser creia que es podia permetre’s aquestes confiances amb mi només pel fet que teníem el mateix animal”.

“El vas aviar, doncs…”

“No. Jo mai avio a ningú. Crec sincerament que sempre es poden aprendre coses de qualsevol persona. Simplement li vaig dir la veritat. Que les úniques ratlles que tinc són les que deixen els àcars al menjador de casa. Que havia pensat comprar una aspiradora nova, però que podia esperar-me si creia que el seu nas podia treballar millor. Li vaig dir molt seriosament. Després de pensar-ho una estona, el noi va declinar l’oferta”.

El meu estòmag va començar a protestar. Tenia una gana que m’alçava. O enganyava el meu cervell amb un còctel ben carregat o el satisfeia amb un d’aquests shawarma que et deixen encarcarat a la cadira. Vaig proposar-li a en Ferriol veure’ns el següent dissabte. No m’agrada planificar la meva vida, però necessito tractar amb persones que em distreguin. Quaranta hores setmanals preguntant les mateixes preguntes, i escoltant les mateixes respostes, fan que et replantegis molt profundament la utilitat de les teves converses. Ara mateix, tipus originals com en Ferriol són gairebé curatius.

 

DISSABTE 22 DE DESEMBRE

Aquesta vegada ens hem trobat al “Zitzània”. Pels qui no coneixeu el Zitzània, és un bar situat prop d’aquella plaça que té a la vora. Abans d’arribar-hi, he passat la tarda fent una visita turística a la Hardie, una noia alemanya que avui dormirà al meu pis. Des de que vaig registar-me al “Couch surfing”, m’he convertit en un expert amb la llengua, i en les llengües.

El sopar ha estat molt amè i entretingut. La Hardie, que durant aquesta tarda m’ha semblat força reservada, m’ha sorprès gratament amb les seves ocurrències. He aprofitat la seva visita al lavabo per sucar el calamar del meu entrepà a la romana en el Ron amb Cola. M’encanta provar aquestes combinacions, tot i que la majoria de gent, menys comprensiva, només pensa que estic fent el marrano.

Tornant del lavabo, la Hardie gairebé tomba la taula d’una parella suïssa (almenys l’home portava l’escut del país helvètic en el seu polo) de mitjana edat.  Mentre es reincorporava amb nosaltres, li ha preguntat al Ferriol si res del què havia dit aquella nit era cert.

“Per què m’ho preguntes? Creus que he mentit en alguna cosa?”

“Crec que les teves històries són massa divertides per ser reals”

“D’això es tracta, no?—ha respòs en Ferriol, adoptant per primera vegada des què ens coneixem una actitud sèria—. Què importa si una història ha passat o no? El planeta és gradiós, l’univers és infinit… Si una història no ha passat aquí, segur que ha passat en una altra banda”

La Hardie l’ha mirat estranyada, qui sap què estaria preguntant-se. En Ferriol, visiblement satisfet amb sí mateix, ha continuat el seu discurs. El soroll del Zitzània, cada vegada més estrident, ens ha obligat a xisclar com  bèsties ferides.

“Només hi ha dues situacions en la vida en què és necessari dir la veritat. Quan el tio de l’ambulància et pregunta què t’has pres, i quan la teva xicota et pregunta si vols tenir un fill. Si dius la veritat, les dues respostes et poden salvar la vida”

la mentida

Quanta saviesa acumulada en tan poques paraules!

“En la resta de situacions, si la realitat és avorrida, mentir és una obligació. L’amistat es valora per el respecte que tens als amics. Fe’ls-hi perdre el temps, explicant històries trivials, vulgars i rutinàries, no crec que sigui una forma gaire convincent de mostrar aquest respecte”.

Els ulls de la Hardie han sortit de la seva orbita. Jo no sabia si recolzar el Ferriol, amb qui estava d’acord, o bé buscar la complicitat de la Hardie, que vindria a dormir a casa. He recordat una sentència del gran Christoper Hitchens: “hi ha dos tipus d’oportunitats que mai es poden menysprear: sortir a la tele i fer un clau”.

“Entenc que vols dir, Ferriol, però aquesta actitud et converteix en un farsant. Ens estàs dient que ningú pot confiar en la teva sinceritat”

“Admeto que sóc un farsant, però ningú podrà dir que no sóc sincer”.

Un peu ha tocat el meu peu. He mirat la Hardie: xoc o fregament? Mentrestant, el cambrer calb del Zitzània ha demanat ajuda als cuiners. Aviat hi hauria brega! Només surten de la cuina, amb cara de mala llet, els punys clossos, i els draps sobre l’espatlla, si cal posar-se serio amb un client que l’està liant massa. Ens hem mirat l’escena, expectants…

“La majoria de gent—ha continuat en Ferriol—intenta fer creure que les coses què expliquen són veritat, encara que les seves vides estiguin dominades per la mentida. No cal obrir els diaris, ni pensar que és una aficció de jutges, periodistes, polítics o Pere Navarro…”

La Hardie i servidor hem assentit amb el cap. Des del carrer, es sentien les primeres hòsties. Gairebé tots els clients del bar havien sortit fora per presenciar l’espectacle. Fins i tot la propietària, una vella molt polida, cordial i educada, ha sortit per gravar l’atonyinament. Més d’un guiri deu haver aprofitat  el desgavell per marxar sense pagar. Les poques taules que seguien ocupades escoltaven les nostres disgressions filosòfiques. “Com deuen avorrir-se!”, he pensat.  Impassible al món, en Ferriol ha seguit ordenant els seus pensaments. He hagut d’interrompre’l.

“Ets l’òstia, Ferriol! Has d’acceptar que no pots anar pel món creant-te un personatge. Quan la gent es fa gran, madura”.

“Sí és així, jo prefreixo fer-me petit. Només es podreix la fruita que és madura! Deixaré de crear el meu personatge quan tu deixis de fer veure que ets una persona honrada. Vols fer aquest pacte? A tu et mou la vanitat, a mi el plaer. Estàs disposat a fer aquest canvi?”

cerveses

No tinc esma per entrar en aquests jocs. Són les 11: 30 de la nit. Ha estat un dia llarg, i tinc ganes de marxar a casa.  La Hardie, que ja no sap a on ha de mirar, fa glopets de canari al seu White Russian. Els seus ullets mig tancats, la rialla tonta al seu rostre… No cal que begui més. Millor que la porti al llit. I qui diu portar, diu endur…, que gairebé són sinònims.

Enfilem Passeig de Gràcia en dirección al pis. En Ferriol és un tio interessant, però massa motivat. Ja tinc prous problemes intentant que cap cotxe atropelli la meva invitada; no necessito que ningú em mossegui l’orella amb les seves teories (lògicament inventades) sobre la veritat i la mentida. Ara entenc el rampell de l’usicida. Perquè no calles d’una puta vegada? Jo només vull arribar al pis per gaudir del cos semiabri de la meva amiga alemanya. No cal que parlis més perquè m’adoni que només hi ha una espècie pitjor que el farsant. El xarlatà.

Guillem Carreras. Desembre ’11

 

Anuncis