Serguei Dovlatov

Serguei Dovlatov

Aquesta història va passar fa divuit anys. En aquella època, jo estudiava a la Universitat de Leningrad.

Els edificis de la universitat eren a la part vella de la ciutat. La combinació d’aigua i pedra crea en aquest lloc una atmosfera especial, majestuosa. En aquestes circumstàncies es fa difícil ser un dropo, però jo me’n sortia.

Al món existeixen les ciències exactes. Per tant, també existeixen les ciències inexactes. Entre les inexactes, em sembla que el primer lloc l’ocupa la filologia. O sigui que em vaig fer estudiant de la Facultat de Filologia.

Al cap d’una setmana, una noia prima amb sabates d’importació es va enamorar de mi. Es deia Àssia.

L’Àssia em va presentar els seus amics. Eren tots més grans: enginyers, periodistes, operadors de càmera. Fins i tot n’hi havia un que era encarregat d’una botiga. Anaven ben vestits. Els agradaven els restaurants i els viatges. Alguns tenien cotxe propi.

Llavors tots em semblaven misteriosos, forts i atractius. Volia formar part d’aquell cercle. Més endavant, molts d’ells van emigrar. Ara són jueus normals de mitjana edat.

La vida que portàvem exigia despeses importants. Normalment se’n feien càrrec els amics de l’Àssia. Això m’incomodava extraordinàriament.

Recordo que el Dr. Logovinski em va posar quatre ruble a la mà dissimuladament mentre l’Àssia demanava un taxi…

Les persones poden dividir-se en dues categories: els qui pregunten i els qui responen. Els qui fan preguntes i els qui responen enfadats, arrugant el front.

Els amics de l’Àssia no li feien preguntes. I jo no feia res més:

–On has estat? Qui t’has trobat al metro? D’on has tret aquest perfum francès?

La majoria de gent considera irresolubles els problemes que tenen na solució que no els convé gaire. I no paren de fer preguntes, tot i que no volen sentir respostes sinceres…

Ras i curt, em comportava com un impertinent i un imbècil.

Vaig començar a tenir deutes. Creixien en progressió geomètrica. Cap al novembre, havien arribat als vuitanta rubles. Una xifra monstruosa, en aquella època.

Vaig saber què eren les botigues d’empenyorament, amb els rebuts, les cues i aquella atmosfera de tristesa i de pobresa.

Quan tenia l’Àssia a prop, aconseguia no pensar-hi. Però tan bon punt ens acomiadàvem, els pensaments sobre els deutes m’envaïen, com un núvol negre.

Em despertava amb una sensació de desgràcia. Trigava hores per oblidar-me a vestir-me. Vaig planejar seriosament atracar una joieria.

Estava convençut que tots els pensaments d’un pobre enamorat eren criminals.

En aquell moment els meus progressos acadèmics havien minvat sensiblement. L’Àssia era mala estudianta de sempre. Al deganat van començar a comentar la nostra condició moral.

Vaig adonar-me que, quan un home està enamorat i té deutes, la seva condició moral esdevé tema de conversa.

Ras i curt, tot era terrible.

Un dia passejava per la ciutat buscant sis rubles. Havia de recuperar l’abric d’hivern de la botiga d’empenyorament. I em vaig trobar en Fred Kolésnikov.

En Fred fumava, recolzat a la barana de llautó de la botiga Elisséiev. Sabia que era un estraperlista. L’Àssia ens havia presentat un cop.

Era un noi alt, d’uns vint-i-tres anys, amb un color de pell poc saludable. Mentre parlava, es passava la mà pels cabells, nerviós.

Vaig acostar-m’hi sense pensar:

–Que puc demanar-li sis rubles fins demà?

Quan demanava diners, sempre conservava un to distant, perquè a la gent li fos més fàcil dir-me que no.

–Evidentment—va dir en Fred, traient una cartera petita i quadrada.

Em va saber greu no haver-n’hi demanat més.

–Agafi’n més—va dir en Fred.

Però jo, com un imbècil, vaig protestar.

–Anem a dinar—va fer—.Vull convidar-lo.

Es comportava d’una manera senzilla i natural. Sempre he tingut enveja dels qui ho aconsegueixen.

Sergei Dovlatov

Advertisements