ase

Solia tornar de les meves passejades nocturnes pels carrers de la ciutat passant per la Djema el Fna. Se’m feia estrany travessar la plaça gairebé buida a aquella hora. Ja no hi quedaven ni acròbates, ni artistes, ni encantadors de serps ni homes que menjaven foc. Un homenet seia arraulit en un racó, tot sol, amb un cistell ple d’ous al davant. No hi havia res al seu voltant. Llums d’acetilè cremaven aquí i allà  la seva olor s’escampava per tota la plaça. A les parades de menjars encara hi quedaven alguns homes que menjaven el seu plat de sopa. Semblaven molt sols, com si no tinguessin on anar. Tot el voltant de la plaça era ple de gent que hi passava la nit. Alguns jeien, d’altres restaven asseguts a terra, però tots tenien el cap cobert amb la caputxa. Dormien immòbils, ningú no hauria sospitat que sota aquells mantells hi respirava alguna cosa.

Una nit vaig observar al centre de la plaça un gran cercle d’homes estranyament il·luminats per llum d’acetilè. El joc d’ombres i llums conferia a les cares i als cossos alguna cosa de cruel i inquietant. Vaig sentir la música de dos instruments indígenes i la veu d’un home que parlava amb vehemència. M’hi vaig acostar i, quan vaig trobar un forat per on podia veure què passava a l’interior del cercle, hi vaig descobrir un home amb un bastó ala mà que etzibava un reguitzell de preguntes a un ase.

Aquell ase era el més pobre de tots els pobres ases d’aquella ciutat. Se li veien tots els ossos, estava famèlic, tenia el pèl ple de raspadures i segur que era incapaç de portar qualsevol càrrega per petita que fos. Hom s’estranyava que encara s’aguantés dret. L’home hi mantenia un diàleg còmic. Maldava per convèncer-lo d’alguna cosa. Com que l’ase es mostrava tossut li feia grans riallades. O es potser es tractava d’un conte el protagonista del qual era un ase. El cas és que després d’un llarg parlament de l’home, el pobre animal va començar a voltar molt a poc a poc al ritme de la música. L’home brandava de pressa i més, cridava, per tal de mantenir l’ase en moviment. Les seves paraules em van sonar com si ell mateix també representés un paper còmic. La música continuava, els homes ja no podien parar de riure, i per efecte de la llum, semblaven ben bé devoradors d’homes o d’ases.

M’hi vaig quedar molt poca estona i per tant no sé com va acabar allò. El sentiment de rebuig va ser més fort que la curiositat. Ja feia temps que havia posat més afecte en els ases d’aquella ciutat. A cada moment m’indignava per la manera com eren maltractats, malgrat que no podia fer-hi res. Però mai no havia vist un ésser que pogués inspirar més pietat, i tornant cap a casa em consolava pensant que no passaria d’aquella nit.

L’endemà era dissabte i vaig anar d’hora a la Djema. La plaça era plena de gom a gom. Espectadors, actors, cistells i parades s’agombolaven; era difícil obrir-se camí enmig d’aquella gernació. Vaig arriar a l’indret on la nit abans hi havia l’ase. Em costava de creure allò que veia: l’ase hi tornava a ser. En aquell moment estava tot sol. Vaig observar-lo amb atenció; era ell, no hi havia cap dubte. El seu amo era a la vora parlant tranquil·lament amb uns homes. Encara no s’havia format la rotllana de gent entorn d’ells. Els músics no hi eren, la representació encara no havia començat. L’ase tenia el mateix posat de la nit d’abans. Amb la llum del dia el seu pèl es veia encara més lleig que de nit. Em va semblar molt més miserable, famolenc i vell.

De sobte vaig adonar-me que hi havia algú darrere meu i vaig sentir unes paraules fortes molt a prop de la meva orella, però no vaig entendre res. Vaig girar-me i per un moment vaig perdre l’ase de vista. L’home que havia sentit cridar s’obria pas cap a mi a través de la multitud, però aviat vaig veure que les amenaces no anaven dirigides contra mi sinó a un altre; vaig tornar a ocupar-me del meu ase.

No s’havia mogut del lloc, però ja no era el mateix ase. Entre les potes del darrere li penjava un membre dirigit cap endavant. Era més fort que el bastó amb el qual l’amenaçaven la nit abans. En el lapse curtíssim que jo l’havia vist, sentit o olorat. No sé què havia passat pel seu cervell. Però aquell ésser miserable, vell i dèbil, que amb prou feines s’aguantava dret, que ja no només servia per a diàlegs absurds i que era més maltractat que qualsevol altre ase de Marràqueix, aquell ésser tan poca cosa, sense carn, sense força, sense pèl, encara conservava tant de plaer en el cos que només de veure’l vaig oblidar la seva misèria. Moltes vegades hi he pensat. I encara em pregunto què quedava d’ell quan jo ja no veia res. I desitjo que qualsevol ésser tan mortificat com aquell ase trobi una mica de plaer en la seva misèria.

Elias Canetti, Les veus de Marràqueix

Advertisements