Y si a mí tumba os acercáis de visita el día de mi cumpleaños

                        Y no os atiendo, esperadme en la salita hasta que vuelva del baño

                        A quién le puede importar después de muerto que uno tenga sus vicios

                        El día del juicio puede que Dios sea mi abogado de oficio.

 

 

L’escena és entranyable i surrealista. Sabina ha mort, però abans de ser enterrat definitivament, decideix escapar-se un moment de la caixa de fusta i regalar-se unes últimes ratlles. L’actitud del poeta és perfectament comprensible. Cada vegada que vaig a un enterrament, en surto amb la ferma convicció de no morir-me mai. “Si les meves últimes hores de llum solar han de ser tant penoses—sospiro—, no val la pena”.

Pensar-hi ja m’esgarrifa. Copets a l’espatlla, encaixades de mans, promeses benintencionades, discursos poètics farcits de metàfores existencialistes sobre la vida… Quina vergonya haver provocat tot això! L’amfitrió d’una festa és el responsable que els seus invitats s’ho passin bé. Els funerals no haurien de ser una excepció. El cristianisme va inventar-se set pecats capitals, i en canvi, va oblidar l’única gran profanació que pot cometre qualsevol persona: avorrir als altres o avorrir-se un mateix. (La mateixa paraula ja ho indica: avorrir-se és allò que fan els burros)

Entre les obligacions de qualsevol ciutadà, preparar un espectacle entretingut per el seu propi enterrament hauria de ser una de les més importants. Imagineu-vos la llibertat creativa d’un autor que no ha de témer ni la censura ni la crítica de les persones més properes. Es podrien viure situacions realment curioses! Únicament les persones que han mort prematurament haurien de quedar alliberades de l’organització d’aquesta celebració.

 

party

 

Moltes persones ens sentim cohibides quan hem d’expressar els nostres sentiments. Tenim por a exposar-nos excessivament si manifestem l’amor o la repugnància que sentim per la gent del nostre entorn. Una representació com aquesta ens brindaria l’oportunitat d’acomiadar-nos sense cap tipus de por ni prudència. Les últimes esquitxades de color en una vida sobrada de grisos.

Els dramaturgs són conscients de la importància de tancar bé les seves obres. El públic abandona el teatre amb la sensació que s’ha endut de la darrera escena. Si el final ens deixa indiferent és poc probable que retinguem de què anava l’argument. Al meu entendre, tots hauríem d’aspirar a portar una vida tant intrèpida com la dels personatges teatrals. Ja que no podem controlar què serà de nosaltres, almenys ens mereixem la possibilitat de preparar un desenllaç igual de digne. Tan catàrtic com sigui possible. La millor esmena a una existència dominada per la submissió i la cordialitat.

Els soporífers rituals de les cerimònies funeràries són una gran injúria a la memòria del difunt. Retre culte a la vida hauria de ser completament incompatible (de facto, ja ho és) amb aquests protocols interminables. Quina persona mínimament assenyada escolliria aquest himne a la narcolèpsia anomenat “enterrament” com a homenatge a una persona estimada?

Les paraules més sentides són aviat oblidades si es pronuncien en un context depriment. Les accions més grotesques i estrafolàries, en canvi, són capaces d’arrencar un somriure passat molt temps. És una llei humana molt comprensible: les persones no recordem els fets, sinó les sensacions agradables que ens han causat aquests fets. Seria bonic que poguéssim escollir quina és l’última empremta que volem deixar en els altres.

 

Si la vida fos com el teatre…

 

Personalment, m’agradaria que les persones que m’estimen passessin una bona estona rient-se de qualsevol tonteria. No sé què organitzaria, tinc vàries idees. Potser gravaria un CD per interpel·lar els assistents a la festa amb bromes càustiques; potser contractaria una parella d’actrius perquè representessin còmicament les escenes més absurdes de la meva vida; potser deixaria roba especialment absurda dins un armari, i demanaria a diferents persones que vestissin el meu cos rígid de la forma més carnavalesca possible. Si em decantés per aquesta última opció, deixaria tot tipus de maquillatge als més petits perquè juguessin amb la meva cara com si fos Mister Potato. Així aprendrien a tractar la mort amb naturalitat.

L’única cosa que tinc clara és que obligaria totes les persones menors de 50 anys a veure’s tres xarrups de José Cuervo abans de sotmetre’ls a les preguntes del “Jo mai mai…” que hauria preparat a continuació. Vés a saber quines bestieses rocambolesques els hi faria fer! L’infern hauria de tenir adreça postal perquè em poguessin enviar la gravació del show. Allà baix, l’eco de les meves rialles enderrocaria muntanyes.

Guillem Carreras, Juny ‘14

Anuncis