Segur que molts encara recordeu el Manolo! Jo que vaig néixer 10 anys després de la seva mort, n’he sentit parlar a forces persones

Image

 

Aquesta és la notícia que ens va arribar just en el moment que havíem tancat l’edició del segon número de “La Segarra”. Ha mort el Manolo gitano, nostra com la més vella i la més jove de les tradicions de Santa Coloma. Representatiu i persistent com un costum arrelat en el poble. Com una figura que destaqués en un retaule o una mena de diable inofensiu recorrent els carrers fent tentines.

Sempre havíem vist el Manolo rondant pels carrers de la vila. De parar, no parava enlloc; no posava arrels de cap manera, i la seva independència no l’identificava amb ningú. Però dintre el seu cervell un bon xic obtús, on el temps s’escolava entre boires, sense presses, sense pauses, sense alts i baixos que el poguessin alterar, podem saber quins pensaments hi havia?

El Manolo no era tràgic. No era tampoc repulsiu en el sentit de la seva persona, a diferència d’altres que en el seu cas s’abandonen de seguida. Anava clenxinat i portava l’americana cordada, calçava sabates i a vegades a l’hivern, quan feia molt fred, una bufanda al coll. En les festes més assenyades se la posava blanca. I a l’estomac una gran quantitat de vi negre que omplia de benestar i fantasia aquell cos robust, que de més jove tenia la força d’un brau i el qual hauria pogut aturar en plena cursa.

Els xicots s’hauran quedat sense la seva atracció preferida, car eren ells qui més aprofitaven els caires vius de la personalitat del Manolo. El pescaven pels carrers, l’esperaven a les cantonades, el burxaven fins a fer-lo esclatar. Corrent-li davant o corrent-li darrera amb la crueltat innocent de la mainada, el seu crit de guerra era Manolo gitano, Manolo gitano! Fins que l’havien ben enfurismat. Ara que ja no hi ha forma d’esbrinar-ho tampoc no hi ha necessitat de preguntar-se si aquesta era la forma que tenia el Manolo d’integrar-se a la societat dels veïns, la seva forma de fer acte de presència. Tots passaven pel seu costat veient-lo i no veient-lo, i segurament poques vegades ens havíem posat de la banda d’ell. No n’hi havia pas necessitat: el Manolo només era el Manolo. Una cosa més. Sentia? Això és igual. És veritat que respirava el mateix aire, però un cop se l’havia empassat no feia el mateix efecte que en tots nosaltres: nosaltres hi som tots.

El Manolo, a vegades a es complaïa dient alguna barbaritat a les dones, però no havia fet mai mal a ningú. Les dones reien o l’escridassaven, però ell no s’escoltava a ningú. El Manolo anava a l’Estrella a ballar. O al mig de la plaça. Es movia amb un ritme fantasiós, ondulant, precursor de les modes contorsionistes i desmanegades que anaren arribant després. Ballava sol, satisfet de si mateix, conscient i inconscient a la vegada del paper destacat que representava en la vida interior del poble. Equivalent de l’home del sac, el Manolo sentia pel seu poble un amor profund i admiratiu.

Quan seia als pedrissos de les cases del carrer Major, la seva actitud era tan fixa, la seva figura tan íntegra, tan llegendària, tan tradicional entre les pedres velles i joves, vives i mortes dels nostres carrers, que la seva ombra hi sembla com encastada, i costarà de ser arrencada del tot. Entre tots el convertirem en un mite millor que no va ser en vida. Entre tots teixirem una xarxa de records de tota mena, dels qual segurament n’estarà absent la mateixa pietat que no va obtenir en vida. No podrem o no sabrem veure ni pensar que hi ha d’haver  un destí especial per a aquestes animetes inofensives, tan innocents del fet d’haver viscut a l’altra banda del carrer de la vida sense que ells tinguessin cap culpa d’haver-hi estat posats.

Maria Albareda, Octubre 1979

Advertisements