El nom vulgar d’aquest poeta era Astruch Bonafeu. Devia néixer a Barcelona cap a 1370. El seu pare, Rovén Bonafeu, era un dels personatges més importants de l’aljama jueva de Barcelona, de la qual fou secretari l’any 1383, i en convertir-se l’any 1391 prengué el nom del bisbe de la ciutat, Ramon ses—Escales. Tenia almenys dos germans més grans: Vidal Bonafeu, que morí jove, i Mossé Bonafeu, que també es batejà l’any 1391 i prengué el nom cristià de Bartomeu des—Pont. Ell no fou obligat a convertir-se aleshores perquè poc que s’havia mullerat a Santa Coloma de Queralt amb una tal Regina, filla de Jucef Gracià, però el seu cunyat Mossé Gracià, que es trobava a Barcelona, també es batejà i prengué el nom de Bernat Miquel. L’any 1409 encara residia a Santa Coloma. Després es traslladà a Saragossa i més tard a Bellxit, des d’on escriví unes cartes enverinades contra els dirigents de l’aljama jueva de la capital d’Aragó amb qui havia entrat en conflicte. Morí, ja molt gran, després de 1445.

Astruch Bonafeu tingué una educació molt completa i diu ell mateix que un savi cristià l’inici en les disciplines filosòfiques. El seu fort, però, fou la poesia, i tota la seva producció ens ha pervingut a través d’un únic manuscrit medieval. Les seves poesies, molt poques de les quals són religioses, es caracteritzen per l’efusió de la seva personalitat apassionada, desfogant-hi les seves penes, reclamant dels mecenes un ajut generós, defensant els seus drets i declarant l’amor per a les dones

 

energia

 

L’ÀNIMA QUE VIU PRESONERA DINS MEU

L’ànima que viu presonera dins meu,

Tothora demanant-se qui l’ha dut aquí,

 

Frisa perquè Déu la glòria li restableixi

I està sedegosa de ses arrels

 

Segons el seu amor, així serà la part que li escaurà

Segons les seves obres serà estimada o avorrida.

 

Condueix el cos, com un cec, per camins de veritat

Però ell dels justos viaranys l’esgarria.

 

Tingues, Déu, pietat i estigues amb qui li dóna

Suport, i perdona-la si peca

 

Recorda que amb fang l’emmotllares

I que els instints del cor la fan pecar cada dia

 

Redimeix l’ànima que gratuïtament tota venuda

I el meu esperit acull quan el termini compleixi

 

 

COM UN LLAMP CORREN ELS CAVALLS AL COR DEL MAR

Com un llamp corren els cavalls al cor del mar

I els vaixells són a la plaça del mercat!

 

El cordill trenca barres de ferro

I l’aigua crema com fusta flamejant.

 

Fugen les panteres davant els cabrits

I les guineus van a l’encalç dels lleons.

 

No t’estranyis que el món vagi de corcoll

I que els temps es desviïn de llur rodera.

 

Guaita només com van de tort els camins

De l’home: cada dia viu més oprimit.

 

Jeu la saviesa en oblit com un mort,

Infants i nodrissos hi joguinegen.

 

Qui cerva nuvi no es gira vers qui té seny

I és aciençat, ans vers qui té més gran cabal.

 

El sastre surt amb l’agulla i sembla

Que vagi a lluitar contra gegants:

 

Cordill al coll li és collar de perles

I els fils són més dolços que la mel.

 

L’argenter es crema la barba al gresol

I treuen espurnes, de tan vermells, els ulls;

 

Tothom se l’estima, per l’or i l’argent,

Tot i que, si molt convé, no hi té cap part.

 

El teixidor es creu que el plegador és una arpa

I el teixit tan important com el Talmud.

 

Les dones besen els llavis del sabater

I ell estira el cuiro amb les dents.

 

El vilà parla com l’home ric

I el seu urc s’enfila fins al cel

 

Anem, bon amic, sortim a esbargir-nos

Al camp, enmig dels grans espais,

 

Parlant pels prats com a germans,

No entre roques i timbes, ans en jardins.

 

Envoltarem la tenda, de llits de flors,

Narcisos de Saron, lliris de les valls.

 

Ocells de bell plomatge ens seran companys,

Bestioles i coloms prop de rierols

 

No veurem malvestats dels temps,

Ni mirarem qui s’apregona en el mal.

 

Ara ens riurem del temps i el fat,

Adés encercarem profunds secrets.

 

Beurem, assedegats, el suc de la ciència,

Fruirem de la veu fina del rossinyol.

 

Fins que el temps redreci allò que va torçar

I els enderrocs torni a alçar.

 

I faci la distinció entre l’or i el llautó

I destriï el gegant del llagost.

 

Vine, amic, fem sentir l’esclat d’un cant;

Àdhuc els muts cantaran, i fugirà el neguit

 

Vine, abans que l’envejós tibi el seu arc

I facin escarn els menyspreadors.

 

Des que arribes, querubí, fins que te’n vas,

La teva companyia omple el meu viure.

 

Si mai veies que em giro vers altres amics….

Veuràs també els cavalls al cor del mar!

 

cavall al mar

 

 

TORNA JOVENTUT I LA TEVA EMBRANZIDA

“Torna, joventut, i la teva embranzida,

Tapa amb un núvol els meus rulls.

 

Torna, temps del jovent, flor de la vida,

Quan el meu cor era fort i encalmat.

 

Ara em turmenten els blancs coloms del cap,

Car fan el niu a les portes del seol

 

Els meus ríncolx eren plaents com l’ala negra

D’un corb, i jo estava ufanós,

 

Creixia fort com palmera, car la joventut

És com el fill de Tamar; i la vellesa, Onan.

 

Abomino la senectut. La melangia cerca

L’ombra. Jo hi sec i dic el meu plany”

 

Encara parlava amb un minyonet, enraonant,

Planyent-me i cercant conhort,

 

Que una veu d’un racó de vellesa estant

Em féu: “Per què plores i sospires?”

 

La joventut és vanitat, són dol

Les danses dels nois. Desperta’t!

 

Prudència i honor són propis dels vells.

Qui refereix enteniment als jovencells?

 

Jo t’abillaré amb saviesa, en mi trobaràs

Pau, intel·ligència i seny!”

 

Mon cor es consolà amb aquests mots

Però no trobà la calma ni la quietud,

 

Car veig les velles que van pel carrer

Caminant acotades com un jonc

 

I les noies, en canvi, corren per ciutat

Ben plantades i allerades.

 

El temps de joventut es diu Zaré.

La vellesa és orba, companya de la mort.

 

A tu, amic, metge de cors adolorats,

Et donaré paga i regal

 

Si em fas tornar tal com era

O la vida em fas durar com Cainan,

 

Fins que hagi adquirit un lloc al cel

Com Davi el camp d’Ornan.

 

 

NO EM REPTIS, AMIC

No em reptis, amic,

Perquè la coloma que estimo

Amb arteria domina

Tot home assenyat.

Entén-me el pensant!

El desig és espurna de foc:

Recorda els fets d’Amnon, Dina i Siquem.

El seu amor és foc tostemps.

I jo, pólvora.

Com fusta m’ha encès el cor

I el consumeix.

Compadiu-me, amics, i acuiteu

L’hora de la mort,

Quan els meus morts

Jauran enterrats al paradís d’ella.

Força i Joventut cuidaren morir

El dia que s’allunyà la gasela

I el seu esclat s’esvaí.

Mon cor es girà cap al llum preciós,

Cap a la saviesa i l’esplendor

De cada braç.

El teu poeta, amic,

És canya del camp

Que en Esdres i Sobnà has recolzat.

Seu a la dreta de prínceps i reis de bellor!

Teva és la corona i teu el poema

Que el colom et duu!

 

MARGARIDA

 

 

ALEGRA’T, COR PRESONER I ESPERANÇAT

Alegra’t, cor presoner i esperançat,

Decandit per les gebrades;

 

Alegra’t que ja enceta el sol

El signe d’Àries.

 

I seguint de grau en grau sa carrera,

Avançant a cada instant,

 

Apareix dalt de tot de l’esfera

Per fer exultar el cor exiliat;

 

Ja ha deixat la part del sud

I s’ha enfilat dalt al cel,

 

Ja el dia és pertot d’igual durada

I el sol difon els seus raigs.

 

Hivern i gebre han fugit,

Floreixen els arbres fruiters;

 

Lluu el sol a la volta del cel

I la lluna fa el ple.

 

Es vessarà aviat amb força

De Taure, la pluja, mormolaran

 

Al Líban les gotes de rosada

I el Carmel exultarà.

 

S’han abillat amb virolat mantell les valls, amb porpra i lli;

 

Hom veu taques d’or fi

Verdosenc damunt les fulles,

 

Dessobre el coll dels coloms,

Collarets i mitges llunes

 

Fets per mà d’un núvol de rou

Congriat per fumerols.

 

Canten tórtores i rossinyols

Al capdamunt de les capçades,

 

Mentre la lira i el cant plaent

De l’home fan meravelles.

 

Conversen a l’herba els amics

entre els arbrissons

 

I a poc a poc desclouen el secret

De llurs donzelles galanes.

 

Les noies, lleugeres com daines,

Amb danses i tamborins,

 

Ballen dintre els jardins

Amb músiques i cançons;

 

I adés amb mots envescats

Adés amb esguards llampegants,

 

Fan que el lloc amè dels jovencells

Esdevingui una presó.

 

Llangueixen llavors els enamorats

Abrusats del foc d’amor,

 

I van a l’encalç de l’estimada

Com llop en cerca d’anyell…

 

De fet, quan mà bella

Aguanta el tassó de vi,

 

Fa posar trist el cor dels amics

Discutir d’on procedeix.

 

Doneu lloança, oh amadors,

Doneu lloança a la filla del cep,

 

Que el cor de sobte s’enriqueix

Si era pobre i mesquí.

 

Enfortiu-vos en el vostre amor,

Endureu-ne els fatics…

 

Considereu l’exemple excel·lent

De l’exèrcit del cel:

 

Totes les esferes i tots els estels,

Preciosos com safirs,

 

Que corren per Déu aconseguir

Amb anhel infinit,

 

I correu per haver el cervatell

Yehosef de la bella parença,

 

En qui s’amaguen ciència i secrets

I tota cosa revelada.

 

Aneu pel camí que tant li agrada

Vers la ciència per què es deleix.

 

Fins que alci a Salem sa cabana

Per sempre més.

 

I digueu a l’amic estimat

Que el seu cant m’oferia:

 

Del neguit de la partença sóc esclau

I el meu cor és ple de melangia.

 

Traducció: Eduard Feliu

Advertisements