El Temps en la poesia catalana contemporània” (Obrador Edèndum, 2013), del filòsof libanès Jad Hatem, va ser premiat amb el premi Crítica Serra d’Or d’enguany en la secció Catalanística. Els crítics literaris que llegeixin aquesta obra segurament quedin desconcertats. Es trobaran un autor que renuncia a catalogar els poemes en moviments i analitzar-los conseqüentment. Simplement agafa les obres aïlladament, i relaciona el missatge que hi endevina amb el conjunt del pensament occidental. Els poemes de Vinyoli, Margarit, Riba, Gimferrer i Màrius Torres poques vegades han estat tan exprimits com ara ho ha fet Hatem.

jad-hatem-Isidre-Peñarroya-Serra-dor-e1399580351402-680x501

Jad Hatem: guanyador de la secció “Catalanística” dels premis Serra d’Or d’enguany.

 

 

A què es deu el seu interès per la poesia catalana contemporània?

Vaig conèixer la poesia catalana gràcies al meu interès per la poesia general.  He estudiat i publicat sobre la poesia eslovena, russa, francesa, anglesa, l’espanyola… M’interessa molt la poesia. Penso que és el gènere més adequat per endinsar-se en l’interior de les persones. La poesia és l’expressió de l’ésser.

D’una manera més precisa, vaig conèixer la poesia catalana a través de dos fets. El primer és que vaig tenir la sort de descobrir un poeta excel·lent: Joan Vinyoli. Des del primer moment que el vaig conèixer, vaig pensar que estava davant un gran poeta.

Per altra banda, en una visita la Pompeu Fabra vaig conèixer una dona jove que em va oferir una edició bilingüe (català—francès) de poesia catalana. Vaig començar a llegir-lo a totes hores i a intentar descobrir el significat dels poemes. M’interessava reflexionar sobre el significat de les imatges presents en aquests poemes. Al meu entendre, només pots començar a fer aquesta tasca d’anàlisi si l’obra ha impactat al centre de la teva ànima. De la voluntat de voler preservar el missatge original, surt la necessitat de pensar què volia transmetre el poeta.

 

Un dels tòpics medievals més usats i coneguts és el carpe diem. La consciència que la vida no dura per sempre, i en conseqüència, cal aprofitar els dies viscuts. Una creença que es vivia com una fatalitat incontestable. Els poemes que vostè ha escollit en aquest recull, en canvi, sí que manifesten una preocupació per retratar l’eternitat de la vida i la pervivència del record. Vinyoli ho busca en la poesia, Margarit en la joventut i l’amor i Màrius Torres en la consciència de la pròpia  individualitat.

El tòpic del carpe diem ens invita a un dilema moral. Té un caràcter ontològic: és una manera que té l’home d’enfrontar-se a sí mateix. I aquesta actitud es manifesta en la reflexió sobre l’instant. L’instant és el nexe entre l’home i l’ésser. “Què n’hem de fer amb l’instant?” Puc deixar-me endur pels esdeveniments—com suggereix la imatge del riu a El gall, de Joan Vinyoli, que deixa que tot vagi succeint fins que l’aigua s’estanca i esdevé un riu mort—o bé m’apodero de l’instant i intento complir els meus desitjos. El crit del gall manifesta la possessió de l’instant. En aquesta imatge, Vinyoli adopta clarament la idea de carpe diem. Tots els poetes del món s’han inspirat en aquesta inspiració epicúria que ens anima a posseir l’instant. La poesia francesa ha cultivat una gran tradició, en aquest sentit.

Tanmateix, jo crec que hi ha una altra manera de viure l’instant, que no consisteix a copsar-lo, sinó a deixar-se prendre per ell. Això passa quan un moment transcendental canvia la percepció que l’individu té el món. Llavors, l’instant es converteix en un esdeveniment, i s’inicia una nova etapa vital.

Vostè interpreta “El Gall” com el nexe entre el món immanent de la nit i la foscor i l’obertura i la multiplicació que suposa el dia i la claror.  Aparentment, Vinyoli ens presenta el combat entre dues forces oposades: l’estabilitat i el caos.

Crec que Vinyoli, enlloc d’oposar estabilitat i caos, contraposa la interioritat i l’exterioritat de l’individu. Aquesta distinció la vaig veure clara a partir de la lectura del Mestre Eckhart. El crit del gall representa el pas de la nit a l’albada. O sigui, la transició del món interior al món exterior: la presa de consciència. Tot canvi comporta una dificultat, que no hem de considerar un caos, sinó la multiplicació de les coses possibles.  El Gall manifesta la complementarietat entre allò què jo sóc en el fons de mi mateix i la manera com em puc projectar en e el món.

Això ho podem aplicar a la poesia. El poeta es debat sempre entre allò que sent i allò que ell veu. Per intimista que sigui una poesia, sempre s’expressa en imatges que sorgeixen del món exterior.

 

Joan Margarit, en el poema Amor i Temps utilitza l’ expressió “l’illa del tresor”. Per al poeta, aquesta imatge significa la capacitat que té l’amor de fer front a la vida monòtona que suposa el pas del temps. Vostè ha estudiat Ausiàs March en el llibre Sobreamor. És molt agosarat comparar aquesta imatge de Margarit amb la concepció que Ausiàs March té de l’amor?

Si m’ho permets, abans de respondre, faré un petit digressió.  Voldria precisar que, jo m’interesso per la literatura (especialment, la poesia), la teologia i les ciències religioses. A vegades, com en el cas de Sobreamor, recorro a totes aquestes disciplines en les meves anàlisis. En d’altres, com “El temps en la poesia catalana contemporània”, només faig ús de la filosofia. Per tant, se’m fa molt difícil comparar Ausiàs March amb Joan Margarit. Hi he arribat a través de camins molt diferents.

En el llibre Sobreamor buscava definir què és l’amor pur. Em va interessar molt la concepció  d’Ausiàs March. Per ell, l’amor pur és l’amor a una persona estimada difunta. En aquest amor, l’amant mostra la mateixa intensitat envers l’estimada que quan estava vida i podia gaudir de l’amor carnal.

Jad-Hatem-1

 

Segurament, Màrius Torres és l’autor actualment menys conegut dels cinc estudiats en aquest llibre. Torres conegué massa prematurament (als 32 anys) l’angoixa davant la mort que descriu al poema L’esfinx interior.

El fet important en Màrius Torres no és que morís jove, sinó que tenia la consciència que havia de morir aviat. En Màrius Torres, L’esfinx interior és la consciència de la mort. L’esfinx ens interroga, i ens demana per què vivim, què volem, què ens interessa, etc. Això em recorda les quatre grans preguntes que, segons Kant, ha de respondre la filosofia: què puc conèixer, com m’he de comportar, què puc esperar i, al cap i a la fi, què és l’home.

Aquesta consciència fa que ens adonem que la vida no és un flux monòton i uniforme, sinó que els grans instants divideixen el pas del temps en èpoques. Això lliga amb la concepció del carpe diem que et comentava abans. En aquest sentit, el poema de Màrius Torres és clarament modern: el poeta veu subjectivament la realitat. A diferència de la poesia antiga i medieval, la dels moderns gira entorn de l’experiència individual.

Joan Cerdà, Amador Vega, Jad Hatem i Elena de la Cruz en un col·loqui sobre el “Temps en la poesia catalana contemporània” a la Llibreria Calders.

 

La seva anàlisi dels poemes catalans és molt singular a tot el què s’havia escrit anteriorment. Es va basar amb cap estudi crític escrit a Catalunya?

Jo no sóc un estudiós de la literatura, i per ser sincer, tampoc he estudiat la literatura catalana. Tampoc ho he fet amb la literatura francesa perquè me’n sento incapaç. Intento llegir tants llibres com puc, però no els cito pas tots. El meu mètode treball és el següent: m’encaro a una obra i intento estudiar-la aprofundint-la, aïlladament, fins a trobar-hi el sentit. Per tant, no tinc en compte si una obra és important en la història de la literatura. Em centro en aquelles obres que m’interessen. En general, m’atreuen més els poemes què expressen una experiència personal profunda. A vegades, com en el cas de Pere Gimferrer, un sol vers m’inspira un assaig.

 

Malauradament, la política internacional arriba a Catalunya molt mediada pels interessos dels mitjans de comunicació majoritaris. Per això volia preguntar-li quina perspectiva de futur augura vostè per al Liban.

La situació del Líban depèn de la situació del Pròxim Orient. Una característica del Líban és la gran varietat de religions i confessions que hi conviuen. Aquesta varietat, a vegades, també és una font de feblesa. Molt sovint, les pressions exteriors augmenten  les possibilitats de divisió interna. Afortunadament, el diàleg, la comprensió i el respecte entre els diferents grups encara és possible. Actualment, aquesta divisió no es tradueix en una guerra civil, sinó en greus enfrontaments polítics.

 

Si vol afegir qualsevol cosa, vostè mateix.

Només una cosa. Si els lectors del vostre diari busquen el meu nom a la Wikipedia, veuran que he escrit llibres de literatura, filosofia i teologia sobre molts temes diferents. Són disciplines que sempre he intentat que convergissin. Els meus interessos, que jo resumiria en quatre grans blocs: la qüestió de Déu, la del sentit i l’existència del mal, la creació artística, i monografies sobre filòsofs que m’han atret especialment. Aquests quatre temes són, al meu entendre, les qüestions últimes que ha de respondre un veritable filòsof, el que no és simplement analític.

L’art no és la filosofia, ni la filosofia és la religió. Però totes tres representen maneres diferents d’encarar un mateix problema: el  sentit de la vida. Ben mirat, això és que fa Dostoievski en “Els Germans Karamázov”.

Guillem Carreras.

 

 

Anuncis