les identitats que maten

Jesucrist. Una identitat que van matar.

Ja ha quedat clar que no estic amb l’opinió comuna, tan fàcil i tan estesa a Occident, segons la qual la religió musulmana és la font de tots els mals que pateixen les societats que fan seva aquesta religió. Tampoc no crec que es pugui dissociar una creença de la sort dels seus adaptes, com ja he tingut l’ocasió de dir. Però em sembla que s’exagera massa sovint la influència de les religions damunt els pobles, mentre que, inversament, es tendeix a passar per alt la influència dels pobles damunt les religions.

D’altra banda, això és cert pel que fa a qualsevol doctrina. Si és lícit preguntar-se com el comunisme ha influït en Rússia, no és menys útil demanar-se com Rússia ha actuat damunt el comunisme, i com l’evolució d’aquesta doctrina, el seu lloc en la Història i el seu impacte en diverses regions del món haurien estat diferents si hagués triomfat a Alemanya, Anglaterra o França, més que no pas a Rússia i a Xina. I si podem perfectament imaginar l’existència d’un Stalin natiu de Heidelberg, Leeds o Burdeus, també podem imaginar la possibilitat que ni el mateix Stalin hagués existit mai.

De la mateixa manera, podríem demanar-nos què hauria estat del cristianisme si no hagués triomfat a Roma, si no s’hagués implantat en una terra on tenien tant de pes el dret romà i la filosofia grega, els quals són considerats avui com els pilars de la civilització occidental cristiana, tot i que molt abans de l’emergència del cristianisme ja havien arribat al seu apogeu.

Si recordo aquestes evidències, no és en absolut per negar els mèrits dels meus correligionaris d’Occident, sinó per subratllar simplement que de la mateixa manera que el cristianisme ha dat forma a Europa, també Europa ha dat forma al cristianisme. El cristianisme és avui el que n’han fet les societat europees, les quals s’han transformat materialment i intel·lectualment, i amb elles han transformat el cristianisme. Quantes vegades l’Església catòlica no s’ha sentit regirada, traïda i maltractada!       Quantes vegades no s’ha sentit ofesa, procurant retardar certs canvis que li semblaven contraris a la fe, als bons costums i a la voluntat divina! Sovint ha perdut; tanmateix, sense saber-ho, estava guanyant.

Obligada a qüestionar-se cada dia, davant d’una ciència cada vegada més poderosa i que semblava desafiar les Escriptures, davant les idees republicanes i laiques, davant la democràcia, l’emancipació de les dones, la legitimació social de les relacions prematrimonials, els naixements fora del matrimoni, la contracepció…, davant de tantes i tantes “diabòliques innovacions”, la primera reacció de l’Església sempre ha estat resistir-se, per acabar resignant-se i adaptant-se.

Això vol dir que s’ha traït a si mateixa? És el que s’ha pensat moltes vegades, i en el futur encara hi haurà altres ocasions per pensar el mateix. Però la veritat és que és així—amb l’ajut  de molts petits talls de burí—com la societat occidental ha anat conformat una Església i una religió capaces d’acompanyar els homes en l’extraodinària aventura que viuen actualment.

La societat occidental ha inventat l’Església i la religió que li calien. Faig servir “caldre” en el sentit més complet del terme, és a dir, incloent, naturalment, la necessitat d’espiritualitat. Tota la societat hi ha participat, amb els seus creients i no creients, perquè tots els qui han contribuït en l’evolució de les mentalitats també han contribuït en l’evolució del cristianisme. I encara hi contribuiran, perquè la Història continua.

Amin Maalouf

Anuncis