Els colomins ens sentim avergonyits de Dalmau III de Queralt. Reconeixem que va embellir la Vila, i que sense la seva empenta i determinació, Santa Coloma de Queralt no seria tant bonica. Ara bé, és impossible oblidar la seva nefasta actuació com a virrei de Catalunya. En Sastre Martinet, per exemple, demana al viatger que visita Santa Coloma que no culpi les Fonts de les Canelles per l’actuació del comte que les va fer construir. Elles no en tenen cap culpa, insisteix.

Addictes com som a l’autoflagelació, he pensat que seria interessar fer un petit resum de la figura de Josep de Biure i de Margarit, senyor de Vallespinosa, i estandard contra les forces d’ocupació castellanes. És curiós que els dos personatges històrics més emblemàtics de la Guerra dels Segadors fossin senyors a la Baixa Segarra i mantinguessin una relació tan estreta.

Vallespinosa. Castell (1923) 3

 

DALMAU DE QUERALT I JOSEP DE BIURE I de MARGARIT.

La relació entre Dalmau de Queralt i Josep de Biure i Margarit era molt curiosa. Políticament, es trobaven a les antípodes. Dalmau era un ferm partidari de la corona hispànica i l’expansió de les polítiques centralistes; Josep pertanyia a un llinatge que s’hi posava frontalment. Les opcions polítiques escollides per cadascú no repercutiren, tanmateix, en la seva amistat. L’any 1634, tant Dalmau com Josep ja s’havien decantat com a partidari i detractor dels reis de Castella. Això no impedeix que el comte de Santa Coloma nomeni a Josep de Biure, senyor de Vallespinosa, com a procurador del seu fill Lluís.

La cordialitat supera el pas del temps, i fins i tot l’esclat de la Guerra dels Segadors. Quan Olivares decideix nomenar Dalmau de Queralt com a virrei (febrer 1638) Josep de Biure l’insta que renunciï al càrrec per no perdre l’estima dels catalans. Dos anys més tard, concretament el 7 de Juny de 1640, el comte de Santa Coloma és assassinat a Barcelona. En una primera instància, la mort de Dalmau de Queralt no fou celebrada a la nostra Vila. La població estava atemorida de possibles represàlies. Fins que Josep de Biure i de Magarit no es va fer càrrec del comtat (24 de Juliol de 1640), els colomins no van manifestar cap mostra de dol per la mort del seus senyor.

Enfrontat políticament a Lluís de Queralt, però més gran i poderós per poder-s’hi imposar, Josep de Biure aconseguí mobilitzar els colomins a favor de la causa catalana a principis de 1641. Hem de tenir present que, com a senyor de Vallespinosa, tenia un coneixement exhaustiu de la comarca i dels seus habitants. A continuació, repassem l’arrelament de la seva família a la terra.

 

ELS BIURE A VALLESPINOSA.

Els Biure eren senyors de Vallespinosa des del 1526. Aquest any, Joan de Biure i Elies compra el senyoriu a la família Armengol per 47.000 sous. Gaudirà de les seves rendes durant vint anys, fins que es mori (1546). Els seus successors com a senyors de Vallespinosa, foren:

–Onofre de Biure de Mitjavila (1546-1572)

–Gaspar de Biure de Castellvell (1572-1584)

–Rafel Joan de Biure de Montserrat (1584-1634)

–Josep de Biure i Margarit (1634-1684)

 

Convé tenir present que Josep de Biure i Margarit era el gendre, no pas el fill, de Rafael Joan de Biure. El seu casament amb Maria de Biure (1620), filla de Rafael, estipula que només serà el senyor de Vallespinosa una vegada hagi mort el seu pare Rafael, si accedeix a canviar-se l’ordre dels cognoms. Era una pràctica bastant usual en aquella època.

Per tant, Josep de Margarit es converteix en Josep de Biure sense cap tipus de problema. No n’hi havia en la mesura que es tractava d’un casament entre parents. La mare de Josep es deia Beatriu de Biure i ell mateix havia passat llargues estades a Vallespinosa durant la seva infància.

La primera meitat del segle XVII va ser molt convulsa a Vallespinosa.. El 1609, Rafael de Biure ordena fer una presó a Vallverd—on hi tenia certs drets—hi assisteix perquè els seus habitants el reconeixin com a baró de l’indret. L’ordre de Sant Joan, que posseïa realment el senyoriu, es revenja contractant a Perot Rocaguinarda perquè assaltés el castell de Vallespinosa. El cap dels nyerros va fer cremar una gran extensió de terres. Anteriorment (1607), Rafael de Biure ja havia fet fer un inventari de tot l’armament que disposaven els seus vassalls. Els habitants inventariats foren els següents

 

Pedranyals: Joan Rosanes, Llàtzer Cocha, Llorens Anglès, Joan Chrestià, Antoni Clarassó, Joan Vilar, Joan Prunera, Pere Anglès, Magí Anglès, Pere Cocha.

Escopeta: Joan Mateu, Joan Bofarull, Joan Alemany.

Sense armes: Andreu Anglès, Pere Traver, Pere Prunera, Joan Forner, Joan Tortosa, Pere Gascó, Francesc Guinovart, Llorenç Anglès (del portalet).

 

Alguns personalitats només poden realitzar-se si arruixen el seu caràcter enfora. Seguint la biografia de Rafael i Josep de Biure, aviat ens adonem que aquests dos nobles no podien entendre la vida sense conflicte. L’any 1627, sogre i gendre són empresonats a Agramunt després d’una forta discussió amb els jurats de la Vila.  De la presó d’Agramunt foren enviats a un presidi de Barcelona. Quan el virrei duc de Cardona ho va descobrir, s’afanyà a alliberar-los. Malgrat el caràcter violent dels Biures, tant l’un com l’altra estaven emparentats amb els Cardona i la família sempre es recolza entre sí.

 

Vallespinosa (1923) 1

 

JOSEP DE BIURE A VALLESPINOSA

Com hem dit anteriorment, Josep de Margarit es casa amb Maria de Biure l’any 1620. Les intrigues polítiques el tenien molt sovint ocupat a Barcelona, però mai oblidà la seva terra. Ho demostra el fet que set dels seus vuit fills nasquessin a Vallespinosa.

Potser és millor, tanmateix, tornar a parlar de Josep de Biure. El llinatge Margarit mai havia tingut una bona relació amb la monarquia espanyola, i Josep en fou el màxim exponent. Es nega a reclutar soldats per les campanyes castellanes a Itàlia i França que tenen lloc entre 1639 i 1639. Alguns historiadors consideren que aquesta negativa el distancià de Dalmau de Queralt, tot i que és una hipòtesi poc creïble.

El 7 de Novembre, Maria de Biure dicta testament. Com a baronessa de Vallespinosa, aliena les seves possessions—castell, quadra, horta, molí i avellaners—al seu marit amb la condició que no pugui vendre el poble a ningú. Imposa aquesta condició perquè vol ser enterrada amb els seus familiars. En aquest sentit, ordena ser enterrada davant el “gloriós apòstol de l’esglèsia de Vallespinosa”, on ja hi està dipositat el seu fill Jacint (1624-1635), mort prematurament.

El 29 d’Abril de 1641 mor la mare de Josep, Beatriu de Biure, a Vallespinosa. Estava vivint al castell des de 1638. En aquelles dates, després d’haver aturat l’atac de les tropes castellanes a Barcelona, Josep atacava les tropes dels Habsburg a les comarques tarragonines.

Just arribat de Paris (2 Octubre 1641), on s’havia entrevistat amb Richelieu per pactar el suport de França a la causa catalana, torna a Vallespinosa. És conscient que el seu germà Gaspar, que hi resideix, està a punt de morir. Segurament penedit per no haver passat els últims dies de la vida de la seva mare amb ella, decideix fer-hi cap.

Després de superar la malaltia que l’havia motivat a fer testament, Maria de Biure també mor (9 d’Agost de 1645) al castell de Vallespinosa. La cerimònia l’oficia Pere Salla, abat de Santes Creus, que s’havia mantingut fidel a la Generalitat de Catalunya.

La Guerra dels Segadors s’acabà l’any 1652. El castell de Vallespinosa va quedar confiscat per la Corona Hispànica, i restà pràcticament abandonat. Josep de Biure i de Margarit fou l’únic noble contrari a Felip IV que hagué de romandre a l’exili fins a la seva mort (1685). Com que malgrat l’ostracisme al qual estava sotmès, seguia sent propietari de les terres de Vallespinosa, intentà prescindir dels desitjos de la seva difunta dona i intercanviar els drets que tenia a la Baixa Segarra per alguna possessió francesa. No ho aconseguí. Fou l’últim senyor de Vallespinosa de la família Biure malgrat el seu desig.

Vallespinosa (1923) 5. Castell de Salmella cap al Pont d'Armentera 

 

Guillem Carreras. Setmana Santa ‘14

Anuncis