“Lo obtuve todo, porque todo lo supe desdeñar. Mi única ambición fue la de ver. ¿Acaso ver no es saber? ¿Y saber, no es gozar intuitivamente? ¿No es descubrir la sustancia del hecho y apoderarse de ella en su esencia? ¿Qué resta de una posesión material? Una idea. Imagínese la belleza de la vida en el hombre que, pudiendo imprimir todas las realidades en el pensamiento, transporta a su alma las fuentes de la felicidad y extrae mil voluptuosidades ideales, despojadas de las salpicaduras terrestres. El pensamiento es la llave de todos los tesoros. Lo que el hombre denomina pesares, amores, ambiciones, desastres, tristeza, son para mí ideas que trueco en sueños; en lugar de sentirlos, los expreso, los traduzco; en lugar de permitirles que devoren mi vida, los dramatizo, los desarrollo; me divierto con ellos, como si fuesen novelas que leyese por medio de una visión interior… En mi serrallo imaginario, poseo a todas las mujeres que nunca tuve… ¿Cómo no he de preferir a todos los desastres de nuestras voluntades engañadas, la facultad sublime de hacer que el Universo comparezca ante mí?”

                                                                       Balzac, fragment de “La pell del xai”.

 

kamahameha

Els personatges de Balzac tenen l’ernergia d’una bola genki

 

BALZAC. UNA VIDA GENIAL.

Geni: trobarà sobretot això qui s’apropi a l’obra de Balzac. Un talent creador que té la mateixa força que els elements naturals: impetuositat d’una tempesta, efervescència de volcà, nervi de fera desbocada, però també la quietud del riu que corre assossegat entre terres grasses, la perfecció d’un crepuscle ataronjat i fastuós, la magnífica dolçor de les coses primàries. La seva intemperància, la disbauxa, l’excés i totes les notes de la plètora es reuneixen en les creacions d’un home que va dir: “una força com la meva no necessita l’art”. L’art, la monàstica servitud a la forma—l’obra ben feta, harmònicament construïda en un acte hiperconscient: teoritzada des de Poe a Mallarmé i Valéry—que caracteritzarà el postromanticisme, es troben en Balzac encara de manera indefinida: tot en ell és folgat, dispers, desmesurat, no coneix fites, simetries ni equilibris.

La seva prosa i el seu instint de fabulista són arravatats, vehements, i semblen empesos per una necessitat indefugible: igual que Xharazad, que narrava per salvar la vida, Balzac crea per aconseguir apropiar-se del què més s’estima: la convulsa vastitud d’una obra que no empal•lideixi davant de la vida. La Comèdia humana ha estat definida per un dels seus més extraordinaris entusiastes, Stefan Zweig, com “Les mil i una nits d’Occident”. I és que, efectivament, en ella hi és tot—la intel•ligència absoluta—perquè hi trobem el geni: la sàvia amplitud d’un narrador que busca la totalitat i que no s’atura davant res. “El Déu interior, el millor i el més antic que cadascú porta dintre”: així ens defineix el geni el crític Harold Bloom, i això és el que s’agita i sempre trobem a les pàgines de l’obra balzaquiana. (…)

Balzac, però, s’acara a la seva obra literària de la mateixa manera que jo fa en la seva vida privada—veurem que per a Balzac no hi ha diferències. Proust, que coneix tota la Comèdia humana, tots els personatges amb incondicional familiaritat, ens fa veure com Balzac, a la seva correspondència amb la senyora Hanska—la noble ucraïnesa amb qui va acabar casant-se poc abans de morir—, tracta d’igual manera el seu destí personal, les seves irrefrenables ambicions mundanes—“una dona, una fortuna”—, que el dels seus personatges: les mateixes prioritats, i per tant, el mateix llenguatge. Les descripcions que feia durant els darrers anys de la seva vida, en les cartes a la seva estimada, dels objectes luxosos que comprava de manera compulsiva—quadres, escriptoris, estàtues—per decorar la casa on viuria per fi l’amor definitiu, són idèntiques a les que trobem en la seva darrera obra mestra, El cosí Pons, el protagonista de la qual és el parent pobre que durant tota la seva vida ha acumulat comprant a baixa preu en encants i fallides, obres d’art de la pintura i de la decoració.

 

 

Els biògrafs de Balzac no es cansen de referir les més diverses anècdotes relacionades am el vincle apassionat que l’escriptor mantenia amb les seves creacions: Balzac, tot escrivint, plorava davant de les seves pròpies escenes, s’entendria davant l’esdevenir tràgic dels seus herois, reia de les seves agudeses, discutia amb els personatges les raons d’un casament o d’una traïció. El pla del fictici i el del real s’amalgamaven en una sola substància: la seva vida. Així, quan ell, a la seva obra, vol citar grans metges o grans artistes, convoca els noms cèlebres de la seva època juntament amb el dels personatges de la Comèdia humana: “Tenia el geni dels Claude Bernard, dels Bichat, dels Desplein, dels Bianchon”. Els rapsodes grecs afirmaven sentir-se posseïts quan relaten a Sòcrates l’art de la recitació en els diàlegs platònics. La ficció s’imposa al creador i li exigeix les atencions de qualsevol contingència. Les fronteres entre el real i l’imaginari no són clares, hi ha zones d’interregne i penombra: pensem en els somnis, les al•lucinacions, la vida inconscient que es manifesta en l’enganyosa fermesa de les intencions quotidianes. (…)

Es vides que Balzac va imaginar amb tanta abundància tenien per a ell una entitat palmària—sabem que cridava al doctor Bianchom, metge finalment insigne a la Comèdia humana, en el seu llit de mort: “Crideu Bianchon, Bianchon em salvarà”—: “per això, vistes a través d’una factura literària resistent, àgil i enèrgica, plena de troballes formidables, els seus personatges entren a les nostres vides i hi fan un niu. Deia Oscar Wilde: “El disgust més gran de la meva vida. La mort de Lucien de Rubempré a Esplendors i misèries de les cortesanes”. Per a Wilde la mort del personatge balzaquià tenia la suficient força per esdevenir un moment de dolor inoblidable. (Proust ens farà observar com el destí de Rubempré prefigurava el de Wilde) (…)

Per a tot escriptor és absolutament necessària una apassionada adoració: tot creador institueix per a si mateix una tradició, una estela d’obres i noms indefugibles, a través de la qual veu resplendir el que ell considera el millor, la norma, l’horitzó d’excel•lència que dibuixen els quadrants del cànon que li imposa el caràcter. Dins els meus talismans, Balzac ocupa—al costat de Shakespeare i Dostoievski—un lloc de preeminència. Shakespeare és qui millor ha sabut representar la universalitat. Aquest autèntic inventor de l’ànima humana ens va donar el conjunt imaginatiu més vast i tremebund—el seu va ser “un cervell tan ample com el cel””—; de Shakespeare s’ha d’aprendre tot: la capacitat d’imaginar i fer viure els tipus espirituals més animats de la història humana (no tan sols de les lletres), i encarar-los a les problemàtiques més perdurables, a través del llenguatge més fulgurant que hagi usat mai cap criatura viva. Shakespeare descobreix l’home i les paraules: ell representa l’ascensió.

El descens s’acompleix de la mà de Dostoievski. El que fa l’autor rus s’apropa a la geologia: investiga els secrets, els ignotes disposicions de cada esperit, la divisió que ens encarna. Tot en ell és dificultós, la seva prosa, boscosa i laberíntica, ens presenta uns personatges alterats, presos per un furor que ens conforma més que amb la redempció o l’anihilació salvatge. Dostoievski ens altera la sang, dota d’un sentit esgarrifós totes les nostres incomoditats, ens llença, inclement i estrepitós, a un coneixement de nosaltres mateixos que ens estremeixi canvia. Un està tempta de repetir-se el que es deia aquell infame assassí (Joseph Goebbels): “els nostres pares creien en Jesús, nosaltres creiem en Dostoievski”.

Balzac ens confronta amb el més terrenal: l’home i les seves passions. Ja ho hem dit: el poder, la glòria, l’amor, la possessió material…El seu és un geni tangible. Totes les coses populoses conjuntades amb les personals: l’home i els homes, tots en el món món, batallant en ell, sofrint, gaudint i posseint-lo. Ens retorna a allò col•lectiu, a la confrontació entre els individus, a les guspires que salten—il•luminacions vertaderes—entre els representants de totes les esferes socials. Veiem la pluralitat, el bullici en conflicte, des de la singularitat d’un destí personal que no es conforma amb l’ordre exigit: la nostra comèdia és humana, i mai “massa humana”, per a Balzac, l’insaciable, aquesta mai no ho serà prou.

Melcior Comes

 

BALZAC

 

FRAGMENT DEL PARE GORIOT

“–Quin horror—digué l’Eugène—. Oi que feu broma, senyor Vautrin?.

–Calma, calma—prosseguí aquell home—no sigueu criatura; ara bé, si això us diverteix, irriteu-vos, enfurieu-vos! Digueu que sóc un infame, un pervers, un brivall, un bandit, però no em digueu ni estafador ni espia! Apa, buideu el pap, desfogeu-vos! Us perdono, és tan natural a la vostra edat! Jo també he estat així! Només us demano que mediteu. Algun dia fareu coses pitjors. Anireu a festejar a casa d’una dona bonica que us donarà diners. Segur que ja hi heu pensat—afegí en Vautrin—; perquè, altrament, com us ho fareu si no veneu el vostre amor? La virtut, estimat estudiant, no s’escindeix: és o no és. Ens diuen que hem de fer penitència pels nostres pecats. Un sistema ben galdós que permet absoldre d’un crim amb un acte de contrició! Seduir una dona per arribar a un graó determinat de l’escala social, sembrar zitzània entre les criatures d’una família, en fi totes les infàmies que es practiquen a les llars o a qualsevol altre lloc amb la finalitat del plaer o de l’interès personal, us semblen actes de fe, esperança i caritat? Per què dos mesos de presó per al dandi que, en una nit, espolia una criatura de la meitat de la seva fortuna i en canvi el presidi per a un pobre diable que roba un bitllet de mil francs amb circumstàncies agreujants? Aquestes són les vostres lleis. No hi ha ni un sol article que no sigui absurd. L’home de paraules i guants grocs ha comès assassinats en els quals no es vessa sang, però se’n dóna; l’assassí ha obert una porta amb un rossinyol: dues coses nocturnes! Entre el que jo us proposo i el que arribareu a fer un dia, només hi ha una diferència: la sang. Vós creieu en alguna cosa inamovible en aquest món! Menyspreeu doncs els homes i observeu les malles per les quals hom pot travessar la xarxa del Codi. El secret de les grans fortunes sense causa aparent, és sempre un crim oblidat perquè fou fet netament.

–Calleu, senyor, no vull sentir res més, em faríeu dubteu de mi mateix. En aquest moment el sentiment és l’única ciència que posseeixo.

–Com vulgueu, preciositat. Em pensava que éreu més fort—digué en Vautrin—, no us diré res més. Tanmateix, encara us haig de dir una darrera cosa—va mirar fixament l’estudiant—. Sabeu el meu secret—li va dir.

–Un jove que refusa la vostra oferta, certament sabrà oblidar-la.

Advertisements