Solaris és una història de seducció. Un llibre més atractiu per allò que insinua, que no pas pel què realment mostra. Qualsevol aspecte rellevant d’aquest món futur que se’ns descriu és ocultat premeditadament. Inclòs els més importants. Sabem en quin any es situa la narració? On es troba exactament Solaris? Quins són els estils imperants a la Terra? Lem prescindeix de tota concreció que ens pogués col·locar en un lloc i un temps determinat. De fet, tota l’obra és una al·legoria que fuig descaradament de qualsevol similitud amb una possible realitat futura. No pot haver-hi lloc per la Història en una novel·la que pretén esdevenir metafísica. El camí, l’experiment, són molt més importants que la meta o el resultat.

 

solaris
Una petita sinopsis per posar-nos en òrbita. L’espècie humana ha descobert Solaris, un planeta amb una estranya morfologia que no pot explicar. L’oceà que majoritàriament l’integra és mòbil: d’ell n’emergeixen grans explosions, a intervals irregulars, que els científics solaristes no poden desxifrar. Està dotat de racionalitat? És únicament una anomalia física? Si l’oceà té vida intel·ligent, podran els humans comunicar-se amb un llenguatge completament diferent? No existeix consens. En aquest context, el prestigiós psicòleg Kris Kelvin és enviat a l’estació de Solaris per intentar extreure nova informació.

La novel·la comença en aquest instant. Descriu l’arribada de Kelvin a l’estació, i la tumultuosa estada que hi mantindrà. L’envoltaran dos científics que han arribat al límit de la bogeria (Snaut i Sartorius), un company que s’ha suïcidat (Gibarian) i l’estranya aparició de Harey, la seva ex-nòvia morta tràgicament. Kelvin s’adonarà aviat de la manera com l’oceà influeix en el seu comportament, alhora que intentarà cercar—cada vegada amb menys èmfasi—quins mecanismes el guien. Finalment, arribarà a la conclusió que l’oceà és una explosió de sentiments i conductes descontrolada, formada aleatòriament .

Veurem, per tant, com Kelvin es mourà contínuament entre els dos móns que Harey i Snaut representen. Entorn aquesta tríada—juntament amb l’oceà, lògicament—pivotarà tot el missatge filosòfic de la novel·la. Per una banda, Lem ens presenta la fèrtil vida psicològica de Kelvin. Cadascuna de les converses que té amb la visió de Harey, tendeixen a allunyar-lo de la missió que l’havia portat a Solaris: indagar els mecanismes que regeixen l’oceà. Així mateix, abandona progressivament el control del seu destí a Snaut, i secundàriament, a Sartorius. En definitiva: l’experiència subjectiva guanya terreny, al llarg del relat, al coneixement objectivista.

En els primeres dies d’expedició, Kelvin intenta explorar el seu entorn per sí mateix. Investiga la mort de Gibarian, interroga incessantment a Snaut, s’enfronta directament a Sartorius, etc. La presència de Harey ho capgira tot. Si bé, en un principi, aconsegueix minimitzar la seva influència, acabarà sucumbint-hi completament. Després de cada experiència compartida, serà més difícil negar la seva humanitat. Les visites de Harey reforçaran el vincle afectiu, emocional, fins que sigui gairebé incapaç de distingir la realitat de la ficció (o que, conscientment, prefereixi la segona a la primera).

harey

Harey i Kelvin

D’acord amb la teoria de Snaut i Sartorius, les al·lucinacions són enviades per l’oceà després de rastrejar els pensaments més ocults, i sovint vertebradors, del nostre subconscient. Harey és el càstig de l’oceà a Kelvin. La seva manera de recordar-li qui és, mostrant-li totes les misèries. Per això Kelvin caurà en un estat apàtic, de profunda desídia, en la mesura que es relacioni amb ella. Fins arribar al punt que, tot i sospita que els dos científics estan manipulant-lo, fent-lo participar en una missió de risc extrem, restarà indiferent. Està abduït pel pes de la memòria. De fet, es produeix un procés invers.  Mentre Harey va prenent consciència—en contra de la teoria inicial de Snaut—que ella no és una persona humana, Kelvin sucumbeix a les seves falses il·lusions. Només actuarà per sí mateix, decidint explorar Solaris in situ, quan Harey desaparegui—per gran tristesa seva—definitivament.

D’aquesta manera, Lem sembla refrescar una sentència de Nietszche: “la comprensió mata l’acció”. Per entendre la conveniència (o la seva manca) d’aquesta afirmació, situem-nos al temps de Solaris. L’única informació que ens donen sobre la Terra és prou contundent: ja fa moltes generacions que els terrestres han deixat de creure en déus. La ciència ha envaït els principals àmbits vitals, de tal manera que les persones es senten impotents quan s’han d’encarar amb allò que els és desconegut.

Les persones no poden accedir a Solaris en la mesura que Solaris escapa d’allò objectivable. “Només poden escoltar una corda del violí d’una orquestra immensa”, afirma Kelvin. Considerant la manca de regularitat en el comportament de l’oceà, els científics només poden fer projeccions regides pel seu propi llenguatge empíric. Es neguen a comprendre les sensacions d’ André Breton quan vol comunicar les seves “experiències” amb l’oceà; ràpidament el titllen de boig. En el món del misteri i la sensació, no es senten còmodes.

 

Si us agrada Solaris, heu de veure “Forbiiden planet”

 

Cal considerar, per tant, l’oceà com una metàfora de la modernitat, i més concretament, de la Guerra Freda. Una vegada més, malgrat que el relat preten esdevenir ahistòric, Solaris esdevindrà una denúncia al temps actuals. L’oceà representa la denúncia a un món que vol ser fet de certeses, però que és incapaç de controlar les conseqüències dels seus mecanismes; un món on els vincles emotius queden relegats a la marginalitat, i en què els aspectes tècnics han substituït tota moralitat alhora d’actuar; un món en què l’eficiència d’un acte acaba sent més important que l’acte en sí; en definitiva, un món que aspira a controlar-ho tot, però que obvia els principis bàsics que l’haurien de constituir. És obligat citar-ne un fragment:

 

Kelvin a SnautNo, no pienso en dioses nacidos del candor de los seres humanos, sino en dioses de una imperfección fundamental, inmanente. Un dios limitado, falible, incapaz de promover ls consecuencias de un acto, creador de fenómenos que provocan horror. Es un dios…enfermo, de una ambición superior a sus propias fueras, y él no lo sabe. Un dios que ha creado relojes, pero no el tiempo que ellos miden. Ha creado mas sistemas o mecanismos, con fines específcos, que han sido traicionados. Ha creado la eternidad, que sería la medida de un poder infinito, y que mide sólo una infinita derrota. (…)
Todas nuestras bibliotecas de solarística pueden no ser otra cosa que un repertorio de vagidos infantiles. (…) De pronto, todo se explica, la imposibilidad de establecer un contacto, la ausencia de respuestas, el comportamiento extravagante; todo corresponde a la conducta de un niño pequeño.

Solaris es una novel·la al·legòrica sobre la psicologia humana, i la lògica de la contemporaneïtat. És perfectament possible que la meva interpretació de l’obra sigui errònia, i completament allunyada de les pretensions de l’autor. És probable que m’hagi excedit recapacitant sobre la novel·la. Per contra, mig defensant-me, podria argüir que no és descartable que Lem busqués, premeditament, certa ambigüitat calculada. L’estil narratiu que utilitza, mancat de plans narratius (només ens parla Kelvin, ni cap altra personatge, ni una veu externa a l’obra) i la sobrecàrrega de diàlegs, així ens ho poden fer pensar. Al capdavall, ja hem advertit que Solaris és una història de seducció. El misteri que refusen els científics solaristes és el què atrapa el lector. Al llarg de les pàgines, aquest sempre sentirà la mateixa remor de fons, que li dirà: realment podríem estimar res si ho coneguéssim veritablement?

Guillem Carreras. Desembre ‘10

Anuncis