Tres èpoques. Tres vides. Tres dones. Una novel•la que les uneix, i una mateixa conclusió. Resistir, escapar, somiar, sentir, desitjar. The Hours és un film sobre les nostres limitacions. Com les superem, hi sucumbim, o les ignorem. La vida és un combat inacabable entre esperances i frustracions. Si aconseguim més victòries o derrotes, ens diu Virginia Woolf, té una importància relativa. La mort ens iguala a tots. Quan siguem ungles allargades i ossos descomposats, només quedarà la nostra actitud. Què hem estat i, sobretot, com hem viscut. “Our lives consist of how we choose to distort it”, confessa Harry Block al final del seu desmuntatge [W. Allen, 1996]

virgnia woolf
A “Finding Forrester” (2000), Gus van Sant ens explica l’amistat entre William Forrester i Jamal Wallace. Un premi Nobel de Literatura traumat que s’ha aïllat del món, i un negre del Bronx rebutjat en una universitat elitista. Forrester podria ser elogiat mundialment, però prefereix recloure’s en sí mateix. Wallace té un talent immens per la literatura, però el color de pell equivocat. Seguint aquesta línia, Stephen Daldry ens descriu a The Hous (2002) la influència exercida per Mrs. Dalloway en la vida de dues dones. El diàleg entre Virginia Woolf (Nicole Kidman), i Laura Brown (Julianne Moore) i Clarissa Vaughan (Meryl Streep), és continu. Poden relacionar-se les dues projeccions en la mesura que presenten la mateixa imatge existencialista de l’artista. Woolf i Forrester necessiten aïllar-se de la societat per poder explotar les seves capacitats creatives. Per construir universos paral•lels, necessiten divorciar-se de la normalitat. Només poden ser lliures en la tranquil•litat i la solitud.

L’artista viu en ell i només per a ell. La incredulitat implícita en alguns comentaris no sembla justificar-se. Podem sentir que “Balzac aconseguí escriure la Comèdia Humana, tot i que confonia realitat i ficció”, o que “Dostoievski fou un gran novel•lista malgrat ser masoquista, epilèptic i ludòpata”. Stehepen Daldry i Gus van Sant apunten en una altra direcció: les malalties psicològiques són, precisament, les millors muses que poden tenir els escriptors. L’artista gaudeix d’un món propi: no conviu amb la “mediocre” realitat ni necessita—si realment en sap—adequar-se a aquesta. Els desordres neuronals accentuen la seva sensibilitat, allarguen la seva mirada, afinen la seva perspicàcia i visió. Amplien la seva vida, i en conseqüència, enriqueixen la seva obra.

És complicat comprendre The Hours sense partir d’aquesta dualitat humana. La faceta artística—en què vivim el nostre món i fem el què desitgem—i la faceta personal—en què habitem el món dels altres i obeïm les seves ordres—són excloents. Vasos comunicants en què una faceta guanya la que l’altra perd. En aquest sentit, agafa transcendència la successió cronològica proposada per Daldry. Tres arestes d’una piràmide que ens condueixen a la mateixa cúspide.

El primer escenari ens situa a l’any 1923. Virginia Woolf està redactant Misses Dalloway. Sent veus, té angoixa, es mostra esquerpa amb les persones que estima… La malaltia s’ha apoderat del seu cervell, i Virginia pren una decisió. El seu cos morirà abans que la ment. Viure exigeix acceptar la malaltia i l’ autodestrucció. Ofegar-se al riu, paradoxalment, s’ha d’entendre com una gran mostra de vitalitat. L’última mostra de valentia.

La segona història, ambientada al 1951, està protagonitzada per Laura Brown. Ella és la representació del famós“Angel in the house”. La dolça i entregada mare que té cura de la seva família, sacrificant-se en tot moment per ella. Aparentment, podria ser feliç. Està embarassada, el marit i el fill l’estimen, viu en una casa confortable… Perquè decideix abandonar-ho tot? Sergéi Dovlátov escriu que “un home just només pot ser lliure si tot el què té cap en una maleta”. Per Laura Brown no es tracta de justícia sinó d’independència. Vol desfer les brides que la subjecten. Agafar ella mateixa les regnes.

meryl streep the hours

Sovint, es complicat distingir la generositat i la dependència.

Finalment, coneixem Clarissa Vaughan. El seu amic Richard serà cruel quan s’hi refereixi com la senyora Dalloway. “Què faràs amb la teva vida—li pregunta—quan jo no hi sigui?”. Efectivament, Vaughan s’ entrega a Richard per poder-se abandonar a sí mateixa. Construeix la seva vida a partir del què pot oferir als demés. Assisteix i és assistida. La seva “generositat” és la seva dependència. Caldrà que Laura Brown parli amb ella perquè reflexioni sobre la seva covardia.

Podem observar la regressió personal i social presentada en el film. Woolf viu una vida plena i viscuda; Brown aconsegueix superar els seus rols; Vaughan es limita a ajudar a altres. No és casualitat que l’escriptora depressiva estigui boja, la mare desconcertada sigui impulsiva, i l’editora optimista es mantingui serena. La línia que separa el control de la repressió és molt fina. La consciència, va escriure Dostoievski, mata la vida.

Així mateix, el fantàstic guió de David Hare aconsegueix trencar les falses aparences. Lluny de ser contradictori, construeix les protagonistes d’una forma ben convincent. Clarissa es mostra alegre perquè no s’ha encarat a les seves possibilitats. No ha perdut ni ha guanyat. Simplement s’ha quedat a la banqueta esperant que l’entrenador demani la seva presència. No coneix la duresa del món, ni s’ha preguntat què podria oferir-li. “Oh, Misses Dalloway, sempre fent festes per dissimular el silenci”, cita oportunament en Richard. L’artista antisocial, incapaç de resistir les hores posteriors a la festa—plenes de somriures falsos i cordialitats fingides—exerceix d’esplèndid contrapès a Clarissa.

Hare situa les parelles de les protagonistes—Leonard, Dan i Sally—en un meditat segon pla. En la mesura que es tracta de comparar-les, i així denunciar la pèrdua d’autonomia de les dones contemporànies, necessiten fer un pas enrera. Observem, en aquest sentit, com es construeixen les identitats dels personatges. Virginia Woolf s’expressa a través d’una veu en off, mitjançant un diàleg indirecte amb una nena, i en les converses amb el seu marit Leonard. Quan reflexiona amb el seu fill, o bé en la fantàstica lliçó final que li regala a Clarissa, Laura Brown també gaudeix d’una veu independent. Contràriament, Vaughan escoltarà sotmesa els discursos de Richard i la seva filla Julia. Fidel a la seva representació, no té una veu pròpia.

 


El llegat de Virginia Woolf supera àmpliament els assaigs feministes o la renovació literària modernista. La seva ànima vitalista inflama un gran esperit humanista. Després de pronunciar la famosa conferència a Cambridge, escriu al seu diari: “Els hi vaig dir suaument [a les dones] que beguessin vi i tinguessin una habitació pròpia”. Vosaltres mateixes compreu les flors. Vosaltres sou lliures per gaudir els bons moments. Accepteu els clavells, però recordeu que la vida és vostra. No us deixeu atrapar pel verí de la responsabilitat. Jamal Wallace prefereix no anotar els dos tirs lliures. William Forrester torna a Escòcia. Laura Brown abandona la família. Virginia s’enlaira en el riu. Nosaltres decidim. Som artistes. Matem les persones.

Guillem Carreras. Octubre’11

Advertisements