martí de riquer

Martí de Riquer va morir el 17 de Setembre de l’any passat. Si encara fos viu, aquest maig hauria celebrat el seu centenari. Aquest bloc no és el lloc més adequat per destacar la seva amplíssima obra crítica, tant útil per conèixer millor la literatura medieval catalana. El 1954, Martí de Riquer va publicar una obra importantíssima per Santa Coloma de Queralt: “Miscelánea de poesia medieval catalana”. Gràcies al primer capítol, dedicat a Pere i Guerau de Queralt, coneixem la importància del poeta colomí més il·lustre: Pere de Queralt i de Pinós.

A finals del segle XIV, les inclinacions artístiques eren molt potents en el sí de la família Queralt. Dalmau de Queralt i de Rocabertí, el pare del nostre poeta, fou el membre del llinatge més preocupat per la promoció artística.  Va encarregar la construcció de l’enteixinat del castell, actualment desaparegut, i el retaule dels Sants Joans. De totes maneres, no és Dalmau de Queralt la persona que cultiva el gust per la literatura a  Pere de Queralt.

Aquest honor correspon a Guerau de Queralt, germà de Dalmau, que estava molt ben relacionat amb Pere el Cerimoniós. Una carta de l’infant Joan, datada l’any 1374, ens descobreix que inclòs l’hi enviava cobles.  Com el seu tiet, Pere de Queralt també tenia una bona relació amb la monarquia. El 15 d’abril de 1406, Martí l’Humà—un dels reis més cultes de la Corona d’Aragó—li envia una carta indignat perquè no li havia tornat el llibre Exposició del Pater Noster, d’Antoni Canals, que li havia deixat.

L’inventari del testament de Pere de Queralt i de Pinós  (1408) és força complet. A diferència de la majoria de testaments d’aquella època, hi predominen les obres literàries: tres cançoners francesos (Lancelot, Tristan, i Roman de la Rose), Remia Amoris (Ovidi), el Llibre de concordances—per fer rimes—de Joan March, un tractat sobre gramàtica provençal, etc.

sensualitat

El tractament de la sensualitat va ser molt important en la poesia trobadoresca

 

 

CONTEXTUALITZACIÓ DEL POEMA.

La cançó és el gènere trobadoresc més emprat. Emulant les relacions dominants a l’època, el poeta es declarava vassall a una dama casada, a la qui anomenava mitjançant un senyal o pseudònim. Normalment es tractava d’un amor a distància, degut al seu caràcter prohibit, i per aquest mateix motiu el pretendent posava bastant èmfasi en el seu desig carnal.

A finals del segle XIII comença un debat que duraria 200 anys en el sí de la poesia trobadoresca: què calia fer amb aquella dama que no corresponia sexualment als desitjos de l’amant? La resposta dividia partidaris i detractors de seguir esperant la bona voluntat de l’estimada. En aquests versos, Raimon de Miraval es queixa d’una dona que accepta ser cortejada, però no el recompensa tal com voldria:

C’ab bel semblant m’a tengut en fadia

Mais de detz ans, a lei de mal deutor

C’ades promet mas res no pagaria.

 

En aquest context, la literatura misogínia agafa força volada, especialment a França. A Catalunya i Provença, aquesta onada antifeminista no adopta un caràcter genèric. Els maldits, que tenen el seu origen en la mala cançó provençal, es caracteritzen per injuriar una dama concreta. A diferència dels “comiats”, els poetes que s’endinsen en aquest gènere no es limiten a abandonar la seva estimada. Reproven públicament la seva conducta promiscua. Per això alguns estudiosos consideren els maldits com una versió del sirventès.

L’únic poema que conservem del poeta Pere de Queralt,  Sens pus tardar ve de vos partir” (“He de separar-me aviat de vos”), respon a aquestes paràmetres. Personalment, prefereixo creure que un home culte, lector d’Ovidi i Petrarca—després de la transcripció del poema, en faré referència—havia escrit obres més boniques. Suposo que hem de ser comprensius. La seva amant era capaç d’embolicar-se amb tres homes en un sol dia. (Vers 6, penúltima estrofa:  “ques en hun jorn mudavets tres aymans”). Quin poeta seria prou valent per seguir idealitzant-la?

 

Única regla del món: el temps ho perverteix tot 

 

SENS PUS TARDAR ME VE DE VOS PARTIR

Sens pus tardar me ve de vos partir,
Na Fals’Amor, pus que vey la falsia
de vostre cors fals, ple de tritxeria,
qui tot lo mon vol en color tenir;
d’on heu maldich lo jorn e·l punt e l’ora
qui n’hay a vos mon cors abandonat;
richa d’engan, paubre de leyaltat
sots e tal tot pus amarga que tora.

On prench comjat sens far major demora,
e vull sapiats que null temps d’erenan
me trasirets ab vostre bell semblan
ne·m retendrets, pus una vets soy fora
del vostre laç qui m’ha lonch temps tengut
pres e lliat ab mant sobrer oltratge,
d’on eu vos ret mantinen vostre gatge,
car no·l vull mays tenir, si Dieu m’ajut.

Si·s pogues far que tot quant n’ay hagut
eu vos tornas, volenters ho rendera;
mas no·s pot far: ço sap vostra cambrera
qui nostre fet ha vist tot e sabut.
Per qu’eu me·n call e dich vos que prou basta
nostr’amistat, e no pensets d’uymay
eu cant per vos canço, dança ne lay,
pus de tal tros havets fayta rabasta.

Be dix vertat cell que dix: «No es casta
nes ha valor dompna que fay simbell
a mays d’un sols de son gay cos ysnell,
ne quan sofer que null autre la tasta».
Vostres resposts son aysi gracios
que tot ayço qu’autra dona denegua
quan disets «No» vos ne tenits per pegua:
lo cor havets d’atorgar piados.

No·l cal estar lonch temps de jenollos
cell c’ap cor ferm la vostr’amor demana,
car tost l’aura, sitot s’es obra vana,
que may no·n viu anar hun fadigos;
mas be ay vist, per vostra gran fallença,
ques en hun jorn mudavets tres aymans,
d’on tinch per foll cell qui es desirans
de vostr’amor ne y da ferma creença.

TORNADA

Al dieu d’amor supley ab reverença
qu’en breu de temps siats pus freyturans
de servidors, que vos no·n sots bastans
e no trobets qui us aport benvolença.

 

SENS PUS TARDAR ME VE DE VOS PARTIR. TRADUCCIÓ.

He de separar-me aviat de vos,

na Falsa-Amor, doncs veig que la falsedat

del vostre cor fals, ple de traïció,

que a tot el món vol tenir enganyat.

Maleeixo el dia, el punt i l’hora

en què us vaig entregar el meu cor

Rica en engany i pobre en lleialtat,

sou més amarga que el verí.

 

M’acomiado, doncs, sense més demora.

Sapigueu que, d’ara a endavant, mai més

em traireu amb aquest formós rostre

ni em retindreu, doncs ja m’he deslligat

d’aquest llaç que m’ha tingut pres tant temps

i lligat amb un munt d’ultratges;

per això us torno de seguida el vostre sou.

No el vull tenir més, si Déu m’ajuda.

 

Si tot el què he obtingut de vos,

us ho pogues tornar, de grat ho faria

Però no puc fer-ho, ja ho sap la vostra cambrera

que ha vist i sap tot el nostre afer.

Per això calla i us dic que ja n’hi ha prou

de la nostra amistat, i no penseu que a partir d’ara

us canti cap dança, cançó o lai.

D’aquest impuls n’heu fet una brida.

 

Encertà aquell que digué: “no es casta

ni té valor, la dama que atrau

amb el seu gentil cos a més d’un

i tolera que un altra la tasti”

Vostres respostes són tan gracioses

que us considereu nècia si dieu “No”

a tot aquell qui una altra dama refusa

Teniu el cor piadós d’atorgar.

 

No cal que estigui molt temps de genolls

aquell que amb el cor ferm demana vostre amor

doncs l’aconseguirà de seguida.

Tasca fàcil, mai ningú s’hi ha cansat.

He vist, per la vostra gran vergonya,

com amb un sol dia mudàveu tres homes.

Per això tinc per neci aquell qui us desitja

i confirma plenament en vos.

 

TORNADA

Al déu de l’amor suplico amb reverencies

que aviat estigueu necessitada de seguidors,

doncs ara no en doneu l’abast,

i no trobeu qui us pugui comprendre.

 

poema pere de queralt. ESP. 225 de la Bibliothèque Nationale Richelieu (Paris), S. XV

poema pere de queralt, 1. ESP. 225 de la Bibliothèque Nationale Richelieu (Paris), S. XV

Text original del poema. ESP. 225 de la Bibliothèque Nationale Richelieu (Paris), S. XV

 

 

 

APÈNDIX. PERE VI DE QUERALT I PETRARCA.

 Sabem que Pere VI  de Queralt coneixia els corrents de la lírica italiana, i especialment la poesia de Petrarca. Segons Martí de Riquer, els quatre últims versos de la primera estrofa són una clara referència a un dels poemes més famosos del poeta de la Toscana. Concretament als quatre primers versos del Sonet LXI, que reprodueixo a continuació. Es tracta d’una referència cabdal. Nega la creença, comunament accepta, que Jordi de Sant Jordi va ser el primer poeta català a recollir la influència de Petrarca. Quan Pere de Queralt mor (1408), Jordi de Sant Jordi només tenia deu anys. Per tant, podem afirmar sense por que l’amant de Laura ja era prèviament conegut a Catalunya.

 

SONET LXI

 

Benet sigui el dia, el mes i l’any

l’estació  i el temps, l’hora i el punt

i el bell país, i el lloc on, vagabund,

vaig trobar els ulls que em fermen un parany,

 

I beneit el primer dolç afany,

que vaig conèixer en ser jo Amor adjunt

i l’arc i fletxa que em tirà damunt

i les nafres que al cor porten el dany

 

Beneïdes les veus que he alçat al vent

per les quals el seu nom la terra sap

i els sospirs, i el desig, i el planyiment

 

Beneits els papers on meno a cap

la seva fama, i el meu pensament,

que només és d’ella, que altra no n’hi cap.

 Traducció de Miquel Desclot.   

 

A veure si entre tots podem fer difusió de Pere de Queralt!

 

Guillem Carreras. Maig ’14 (Un dia amb molta ressaca)

Advertisements