Aquesta entrada està dedicada a les víctimes de Donald Ewen Cameron i el programa MKULTRA de la CIA. Quan m’imagino la situació que van viure, m’entren esgarrifances al cos. Durant un temps, l’escola conductista pensava que el cervell de les persones era una “tabula rasa” (pissarra blanca) que es podia omplir amb qualsevol tipus de coneixement. Una creença falsa que va fer pensar a alguns psicòlegs que era possible modificar el comportament humà de les persones mitjançant l’experimentació. Si s’aconseguia esborrar tot allò que havien après, pensaven, podrien crear la seva mentalitat des de zero i controlar completament els seus pensaments. Tot valia per aconseguir aquest objectiu: privar-los de qualsevol experiència sensorial, repeticions continuades del mateix so, ingerència de LSD o “pols d’àngel”, etc. 

Vaig conèixer aquests episodis arran de la lectura de “La doctrina del schock”, de Naomi Klein. Malgrat el títol, clarament efectista, és una obra excel·lent, altament recomanable per entendre com les elits capitalistes aprofiten els moments de crisi i inestabilitat social per imposar els seus plantejaments. 

 

 

donald ewen cameron

Donald Ewen Cameron. Una vergonya de persona

 

 

L’habitació feia tres metres d’amplada per sis de llargada.  La sala estava completament aïllada acústicament. Ni un raig de llum penetrava en tot l’habitacle. Tot el meu tòrax estava recobert per un tipus de filament indestructible que ni tan sols coneixia. Els meus braços, limitats per aquesta cuirassa que m’embolcallava com un caneló, es resignaven a imitar els gestos maldestres d’un robot. No sabia on era ni tenia la possibilitat d’endevinar-ho.

Els primers dies els vaig viure en un estat de semiconsciència. Ignoro si abans d’ingressar en aquell cau m’havien injectat algun tipus de narcòtic. Des de la perspectiva actual, em costa entendre què va passar ben bé.  La veritat és que estava més atordit que alarmat. Una estranya tranquil·litat dominava el meu cos. Com si la creença que aquella era una situació passatgera fos indiscutible. Suposo que, en aquestes condicions, la supervivència implica la negació de la realitat. Els brots de lucidesa, en els quals em feia càrrec de la meva situació desesperada, eren excepcionals.  Però fins i tot llavors no podia evitar la temptació d’enfocar aquell viacrucis com si es tractés d’un joc teòric. “Quina peça he de tocar per sortir d’aquest lloc?”, em preguntava sovint.

De totes les preocupacions que haurien garratibat una ment sana, només una em tenia preocupat: l’avorriment. Era insofrible passar tantes hores buides sense cap tipus d’estímul sensorial. Recordo perfectament el moment en què vaig acabar de palpar el relleu de les rajoles. Vaig pensar: “Ja no puc fer més exploracions. La meva llibertat és nul·la. Què cony faré, ara?” Pregunta estúpida. És absurd lamentar-se d’aquelles situacions que no ofereixen alternativa. Tota activitat que podia desenvolupar dins aquelles quatre parets era mental: pensar o imaginar món més amplis i oberts que aquest on m’havia portat la mala fortuna.

A vegades rumiava si fotre’m cops de cap contra la paret o abstenir-me’n. La lògica em dictava que els meus botxins em volien mantenir amb vida. Infligint-me dolor  provocaria un canvi del seu comportament cap a mi. Per dolentes que fossin les conseqüències de la meva rebel·lia, necessitava que passessin coses. Afegir esdeveniments a la vida que em confirmessin que el temps avançava i, en conseqüència,  jo estava ben viu. D’altres vegades, quan constatava que la meva covardia difícilment em permetria prendre una decisió tan dràstica, em passava llargues estones mirant fixament la porta de l’habitació. No la podia veure, però sabia que estava allà. En certa manera, mirar aquella porta em tranquil·litzava molt més que estar davant de qualsevol paret. Tots els panys, baldes i forrellats del món no podien evitar que hi veiés una frontera que tard o d’hora  podia superar i que em permetria escapar d’aquell malson claustrofòbic.

 

projecte mkultra

Els esforços per enganyar-me sempre queien en un sac foradat.  La realitat guanyava inevitablement als meus somnis emancipadors. Per això intentava dormir tanta estona com podia, arraulint-me com un cuc per allunyar les meves cames tant com fos possible de la cantonada on pixava i cagava. Quan no podia dormir, m’obligava a fer treballar el cervell. Pensava milers de guions per possibles novel·les i pel·lícules que hauria d’escriure quan recobrés la llibertat. Sentia una gran sensació de pànic cada cop que intuïa que havia oblidat un diàleg punyent o un mcguffin especialment enginyós.

Dit això, no vull dramatitzar. Malgrat viure en aquestes esferes, encara raonava força dignament. Acabaria bevent-me l’enteniment, d’això no hi havia cap dubte, però de moment aconseguia cert autocontrol. Tenia clar que si volia mantenir el senderi, havia de preservar cert contacte amb el món exterior.  Qualsevol detall que demostrés que jo i l’univers formàvem part de la mateixa cosa.

No cal dir que la meva rutina era forçosament estricte: menjava arròs i esperava. Em servien el menjar per una finestreta situada a la part inferior de la porta, pensada originalment perquè hi passessin els gats. Era difícil concebre un contrast més radical entre la innocència felina i el sadisme maquiavèl·lic dels meus segrestadors. Calculant intuïtivament la seqüència d’espera entre àpats, vaig intuir en quin moment del dia em trobava. Vaig adonar-me que, després de servir-me tres plats d’arròs relativament ràpid, tardaven més hores a oferir-me el quart. Aquest període extra d’espera havia d’equivaldre forçosament a la nit.

Arran d’aquest descobriment, em vaig imposar un règim de son més estricte. Només podia adormir-me després del tercer àpat. Així esperava mantenir un estricte control sobre el temps. Abans de clapar-me, feia avançar una petita pedra d’una rajola a una altra. Recordant on havia començat el recorregut, podia saber quants dies portava vivint en aquell internament forçós.

Malauradament, els botxins aviat van comprendre el sentit de les troballes que havia fet, i decidiren alterar l’horari d’entrega dels meus àpats. A partir d’aquell moment, l’única lògica que seguien els guardians és que no seguien cap lògica. Mai sabia quan es tornaria a obrir la trapa. Quan ho feia, intentava provocar els meus botxins perquè em contestessin, i endevinant el llenguatge de la resposta, poder intuir on em trobava. Inútil.

Privat de qualsevol patró on subjectar-me, vaig començar a enfollir. “Què volien de mi?” Només podia crear pensaments circulars. Les mateixes preguntes eren sempre contestades per les mateixes respostes. La meva ment s’estava assecant a marxes forçades. Ja no tenia esma per construir estructures narratives ni personatges estrambòtics que emocionarien el públic de les meves futures novel·les.  Just al contrari, em perdia en esperpèntiques digressions filosòfiques—moltes d’elles d’un marcat accent paranoic—que no em duien enlloc i destrossaven el meu cervell.

Quan la porta finalment es va obrir vaig entreveure una escletxa d’esperança. Més tard pensaria que la meva vida, fins aquell moment, en aquella esplèndida habitació de 2×3, havia estat magnífica.

Guillem Carreras. Gener ’12

Anuncis