Publicació de la revista “El camí”, de Santa Coloma de Queralt. He canviat l’últim paràgraf perquè era inequívocament religiós, i no tinc ganes de fomentar la superstició en el meu bloc.

 

dfgfdg

 

 

Entre les moltes plagues que sofreix la societat actual sobretot pel buit immens que produeix la por al “què diran”. Quants joves existeixen avui que, per falsa modèstia, per por de què es burlin d’ells, deixen d’ésser profitosos a ells mateixos i a la societat.

 

Estant a classe, el professor fa una pregunta per a què la contesti en veu alta el qui la sàpiga. Varis deixebles creuen saber-la, però la por de què els seus companys es burlin d’ells si s’equivoquen els fa callar, evitant amb això una alegria interna a ells mateixos, una satisfacció al professor i un bon exemple als seus condeixebles.

 

A l’eixir del col·legi, varis nois es diverteixen a espatlles d’un minyó idiota; alguns comprenen que mai s’ha de practicar aquesta acció, però la por de què els altres es burlin d’ells si defensen aquell desgraciat els deté al voler realitzar aquest acte.

 

Sempre que creguem profitós per al proïsme i lícit per la consciència de cadascú, el fet o dir alguna cosa, mai hem de pensar el “què diran”. Ho aprova la consciència… doncs endavant.

 

Si la civilització ha arribat al grau a què avui es troba és perquè hi ha hagut homes valents, persones decidides que han lluitar contra la indiferència i mala intenció dels demés o que han menyspreat el “què diran”.

 

Tot el món es burlà del primer que intentà fer embarcacions de ferro en el temps en què totes eren de fusta. Com va a mantenir-se sobre l’aigua un cos mort, més que ella?, es preguntaven. I avui veiem de ferro i fins d’acer blindat els més formosos vaixells que solquen els mars

 

Fins en les coses petites hi ha homes que demostren la seva vàlua i fermesa.

El cèlebre escriptor anglès Jonas Hanway, el primer que sortí pels carrers de Londres amb paraigües en dia pluja, hagué de sofrir les burles de tothom, però tractar-se de fer una bona obra no temia el “què diran” i ell comprengué que era una tonteria antihigiènica deixar-se mullar podent fàcilment evitar-ho amb un paraigua i volgué donar exemple suportant impertèrrit la xiuladissa dels seus conciutadans.

I el que és més de notar és que a Mister Hanway la posteritat li ha fet justícia erigint-li un monument en l’Abadia de Westminster, al costat del que hi tenen molts grans homes; no precisament per l’ús del paraigua, sinó per les obres que deixà escrites.

 

Tinguem doncs, el valor d’obrar rectament ens dicti la nostra consciència, menyspreant el “què diran” i si es presenta l’ocasió de demostrar públicament les nostres idees, no ens n’avergonyim. Opinem, no per ser esclaus de les nostres paraules, sinó per no ser còmplices dels nostres silencis.

 

 

Anuncis