Pròleg de “L’idiota”, una de les millors obres de la literatura universal. M’estranya no haver publicat res sobre Dostoievski fins avui.

 

 

L’IDIOTA

El príncep és epilèptic. La seva malaltia té un doble sentit. Per una part li fa viure instants únics que després recorda com a “minuts suprems” d’ “harmonia i bellesa en grau superior”. Són, aquells, uns moments fugaços de “tensió anormal” que li produeixen “una sensació inaudita i impensable de plenitud, de mesura, d’humilitat, de triomfant pregària, d’unió amb la síntesi superior de la vida”. En aquells instants, la sensació de vida, de consciència d’ ell mateix, gairebé es duplica. “La ment i el cor s’il•luminaven amb una claror extraordinària; totes les inquietuds, tots els dubtes, totes les intranquil•litats, semblaven apaivagar-se alhora, i es resolien completament clara i harmònica, d’un seny complet i d’una causa definitiva”. “Sí, per aquest moment es podria donar tota la vida”.

Tanmateix, no per això la malaltia deixava de ser un perill l’ombra amenaçadora del qual es feia més o menys viva i aclaparadora segons les circumstàncies, sobretot en els períodes de més greus tribulacions: al final, haurà d’acabar el seny del príncep.

Mixkin era un home bo, abnegat, disposat sempre a defensar els desvalguts—com el Quixot—i de brillant intel•ligència, encara que hom el tingués per “idiota”. A Suïssa havia ajudat una pobra noia—Marie—, seduïda i abandonada per un francès, la mare de la qual i, fins i tot, el capellà del poble l’havien rebutjada. Allà els infants es burlaven d’ell, però acabaren adorant-lo—el príncep Mixkin deia que “l’ànima es guareix gràcies als infants”. Quan, havent arribat a Petersburg, visità el general Epanxin, hagué d’esperar en una saleta, i tractà el lacai amb tal senzillesa que aquell servidor no sortia del seu astorament. Més tard, estant en un poble d’estiueig proper a la capital, acollí a casa seva un jove tísic, Hipòlit, condemnat irremissiblement a una prematura mort.

Només l’admiraven i l’estimaven sense reserves, a part dels infants, les persones de gran cor, com Nastàssia Filíppovna, turmentada sempre per una profunda sensació de culpabilitat i Aglaia, una de les personificacions literàries de Polina Súslova, el gran amor de Dostoievski.
Nastàssia Filíppovna és, potser, qui millor el comprèn. En acomiadar-se’n després de la impressionant escena en què llença un feix de cent mil rubles a les flames, li diu: “Adéu-siau, príncep, per primera vegada he vist un home!”

Però aquest home bo, desinteressat, sensible, enamorat dels infants, desitjós de fer el bé i de no mirar a qui, vivia en una societat que feia els individus egoistes, durs de cor, malànimes, hipòcrites… Un déu hi imperava encara que no el reconeguessin tots explícitament: els diners. El general Epanxin havia entrat a l’alta societat gràcies al seu matrimoni; s’havia “treballat” una fortuna, posseïa accions, la seva veu pesava en algunes societats anònimes. Gània, fill d’un altre general—aquest caigut en la misèria—, volia convertir el seu casament en un negoci xifrat en setanta-cinc mil rubles. Uns joves pretengueren fer Mixkin víctima d’un xantatge… Aquella era una societat desassenyada, “desordenada”, i Mixhin hi sucumbí, es tornà boig. En aquella societat no hi havia lloc per a un home ideal tal com el concebia Dostoievski.

August Vidal

Advertisements