Reflexió arran de la lectura de ¿Cuentan los números en las decisiones morales)?“, un article d’Ernesto Garzón Valdés. Què en penseu? Crec que és important parar-se a pensar què faríem en una situació aquesta? Quan a la Universitat ens van plantejar aquesta opció, em vaig quedar pràcticament sol defensant una de les dues opcions.  Sonarà estúpid o pretensiós, però això em va reafirmar en la meva tesi. Sempre he pensat que ser idealista és l’exercici més elevat de pragmatisme que una persona pot fer.

 

 

Ernesto Garzón Valdés planteja un dilema magnífic. “Ets el ministre de seguretat d’un Estat. Et truquen  per fer-te saber que uns terroristes han segrestat un avió amb 200 passatgers i volen estavellar-lo en un edifici on treballen 10.000 persones. El comandament major de l’exèrcit et pregunta com procedir. Què hauries de contestar?”

Convé parar atenció en l’èmfasi moralista que implica el condicional. No es tracta de situar-se en la pell del ministre de seguretat—per se, tant o més terrorista que els segrestadors—sinó preguntar-se profunda i sincerament quina seria la opció ètica més acceptable. És ètic matar dues-centes persones si així en salves deu mil? Tenen importància els números en les decisions morals?

Per respondre aquestes preguntes, podem servir-nos de dues lògiques: la deontològica o la conseqüencialista. Molt resumida i matusserament, podríem distingir-les per un aspecte fonamental. Mentre l’ètica deontològica considera que un acte està justificat quan no viola un principi aliè al mateix, l’ètica conseqüencialista defensa que estan justificades totes aquelles decisions que optimitzen el benestar d’un col·lectiu. En aquest cas, quan l’omissió té uns costos socials superiors a l’acció, cal actuar al marge de consideracions abstractes.

Si agafem el dilema de Garzón Valdés com a marc de referència, ens adonarem de la inconsistència de les dues escoles de pensament. (No convé alarmar-se, però.  El coneixement filosòfic és inútil; allò important és filosofar). Assumint les últimes conseqüències dels seus plantejaments, ens adonem que els deontològics contraris a l’assassinat no enderrocarien l’avió encara  que aquest s’estavellés contra un edifici on hi treballa tota la publicació mundial. En l’altra extrem, els conseqüencialistes estarien disposats a enderrocar l’avió malgrat que en l’edifici només s’hi trobessin 200 persones i un gat.

Aquest senzill exemple demostra l’estupidesa que suposaria assumir cegament una de les possibilitats. Encertar és triar el millor dels errors, i aquest cas no és una excepció. Sabent que les dues actituds comporten un risc, la pregunta intel·ligent és: “quina és la més segura?” “Si el món només pogués regir-se mitjançant un procediment, quin escolliries?” Repassem quins punts dèbils tenen les dues posicions per tenir tots els elements sobre la taula.

 

CRÍTIQUES AL CODI DEONTOLÒGIC

La omissió també és una acció. Es pot esgrimir que no actuar també implica un posicionament ètic. Si, podent-ho fer, no enderroco un avió tripulat per uns segrestadors que volen matar 10.000 persones, em converteixo en còmplice i responsable d’aquestes morts. No actuar és deixar via lliure perquè els “dolents” s’apoderin del món. Contràriament, llançant els míssils als passatgers estaré salvant 9800 vides humanes.

Incompatibilitat de principis. Imaginem, per un moment, que els 200 ocupants de l’avió son integrants suïcides que, encegats per l’esperança d’obtenir setanta-dues verges, volen immolar-se contra un gratacel. Quin principi s’ha de violar, en aquest supòsit? Aquell que prohibeix matar a ningú o aquell que defensa no usar la teva llibertat per restringir la dels demés? Al capdavall, matar una persona acostuma a intercedir en la seva llibertat.

 

 

verges

T’arriscaries a fer una mala acció si t’asseguressin que et pots trobar 72 verges al cel?

 

 

CRÍTIQUES A LA LÒGICA CONSEQÜÈNCIALISTA

Mancança de principis. Acceptar la lògica conseqúencialista suposa, de facto, assumir que el món està mancat de principis. Intuïtivament, podríem acceptar que tot hauria d’estar sotmès a condicionants. Un exemple: pràcticament tothom és contrari a l’assassinat, i tanmateix, gairebé ningú renunciaria a matar la persona que ha violat els seus fills.

Per sort o desgràcia, l’elecció no és tan senzilla. Una vegada elimines qualsevol restricció abstracte, qui o què delimita allò que és justificable? Només ho poden fer les persones implicades en l’acció.   En el camp de la política, tant procliu a fer servir el llenguatge sense rigor, a conveniència, aquesta lògica és molt emprada. Serveix per definir com a “danys colaterals” les mutilacions i morts produïdes per les guerres [Personalment, a la universitat,  vaig deixar de parlar amb un estudiant que em va dir que seria capaç d’exterminar tota la població de la Península Ibèrica si li garantien que en la resta del planeta imperaria el comunisme].

Cal recordar, doncs, allò obvi: és impossible rebutjar els principis ètic sense rebutjar l’ètica. Quan tothom pot fer allò que considera oportú no es pot establir la nació de bé o mal. Ningú podria recriminar al ministre de seguretat que no ha bombardejat l’avió. Què podria al·legar l’agosarat que ho fes quan no existeix un codi social compartit?  Des d’una opció conseqüencialista, no es pot rebutjar l’actitud deontològica sense contradir-se.

 

Universalitat.  Una crítica semblant a l’anterior. Implica plantejar-se: “seguiries bombardejant l’avió encara que tu o una de les teves persones estimades hi fossin?” Una acció només es pot considerar ètica si és mínimament universalitzable. Fem un exercici d’imaginació, i suposem que la lògica conseqüencialista sí permet establir principis, i per tant—per posar exemple— condemnar moralment un assassinat. Com establim qui i quan pot matar?

Pots respondre que es pot matar sempre, que no es pot matar mai, o que es pot matar a vegades. Sigui quina sigui la teva opció, és impossible prendre-la sense establir un principi. La lògica conseqüencialista ens empeny inevitablement a creure que tot està permès. Qui la defensi, s’ha de limitar a expressar aquesta opinió i prescindir de qualsevol judici de valor en el seu anàlisi. En la meva humil opinió, potser equivocada, la lògica conseqüecialista és la versió moral del relativisme psicològic.

 

CONCLUSIONS

Què faria jo si fos el ministre de seguretat? No bombardejaria l’avió. Potser l’encertaria o potser m’equivocaria, però en qualsevol cas no justificaria la meva decisió abduint guanys superiors. Deixo aquesta feina als religiosos i als  ideòlegs. Comprenc que les situacions reals no són tan fàcils com els dilemes teòrics. Pensant-ho fredament, però, crec que seria la millor decisió. Hem de fer més cas a la saviesa popular i no fer allò que no ens agradaria que ens fessin.

Afortunadament, un món sense principis morals és impossible. Les persones tenim aprehesa una moralitat en el nostre codi genètic. Com que ser ètic—o sigui, ser sociable—era positiu per l’evolució, hem rebut aquesta herència. Les persones som animals socials que no podríem actuar a la babalà, regits únicament per el propi criteri, encara que volguéssim. Conseqüentment, és lògic que la lògica conseqüencialista sigui tan feble i inconsistent epistemològicament com aquesta frase.

 

Guillem Carreras. Gener ’10. 

Advertisements